ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Internet de les coses i futur de la música


NEIL MANEL FRAU-CORTÈS

En els darrers anys el cost de la connexió a Internet de banda ampla ha baixat considerablement i la seva disponibilitat s’està generalitzant, per molt que el preu de les connexions varia enormement de país a país. Al mateix temps, més i més aparells estan dotats de connexió wi-fi. Si abans tenir accés a wi-fi era una prerrogativa dels ordinadors, avui els nostres telèfons, impressores, càmeres de fotos, aparells de vídeo, etc., ja vénen equipats amb aquest dispositiu. És fàcil preveure que en un futur immediat tots els estris domèstics disposaran de connexió a Internet. Així sorgeix el concepte d’Internet de les Coses. Es tracta precisament de connectar a Internet qualsevol aparell, des de rellotges de polsera intel·ligents, fins neveres, torradores, làmpades o sistemes de calefacció.

Barcelona 1698 ©Domini públic

Barcelona 1698 ©Domini públic

Aquestes connexions ens permetran comunicar-nos amb els aparells a distància, però també facilitaran la interacció entre aquestes mateixes màquines sense intervenció humana. És possible que al lector tot això li soni innecessari i fins i tot superflu, però la transcendència del concepte va més enllà del que és obvi.[i] Pensem en potencials aplicacions d’aquesta tecnologia: si fem tard, el nostre cotxe podria detectar un embús, proposar un ruta alternativa i notificar el nostre retard a la persona amb qui tenim una reunió. La nevera podria ajustar la temperatura depenent de l’entorn per a estalviar energia, i fins i tot fer inventari del que cal comprar per la setmana o de quins queviures estan a punt de caducar. Igualment podria enviar la nostra comanda al supermercat automàticament. El nostre despertador podria fer sonar l’alarma i al mateix temps encendre el llum i posar en marxa la cafetera. Les possibilitats abasten des de cases intel·ligents que podem controlar des del mòbil en la nostra absència fins a ciutats més eficients que regulen el tràfic, el transport públic o la recollida d’escombraries de manera automàtica. Evidentment, tots aquests aparells interconnectats generant dades plantegen més d’un problema de seguretat, vulnerabilitat i fins i tot qüestions logístiques de manejament d’informació (creació de dades massives),[ii] però els avantatges són, no obstant això, prometedors.

A mesura que l’Internet de les Coses comença a ser un concepte comú i acceptat, està sorgint una altra idea derivada: l’Internet de les Coses d’Àudio, també anomenat Internet del So. Aquest concepte té dues principals accepcions. Per un costat inclou tots aquells aparells i serveis que fan servir el so com a canal, és a dir, que estan lligats o es comuniquen a través d’àudio. Una altra accepció es refereix al aparells que tenen el so com a objecte, és a dir, que interactuen amb els humans tot reproduït música, parlant-nos o fins i tot “escoltant” el so ambiental per a extreure’n dades i analitzar-les. Mirarem d’explicar a grans trets aquestes tecnologies i oferir un tast de potencials aplicacions.

És fàcil entendre què volem dir amb tecnologies que consideren el so com a objecte. En canvi, fer servir el so com a canal de comunicació pot semblar a priori un concepte més obscur. Simplement implica la comunicació entre màquines mitjançant el so.[iii] La idea no és nova: persones i animals es comuniquen gràcies al so, vibracions que viatgen pel medi aeri. El so fou també una de les primeres plataformes de comunicació entre màquines. El sonar és un instrument basat en el so, i les xarxes de telèfon terrestres envien els números codificats com a sèries de polsos o com a combinacions de notes. El lector potser encara recordarà els primers ordinadors dotats d’una cinta de casset on els programes estaven enregistrats en forma de sorolls audibles. El fax enviava fotografies fent servir sorolls transportats per la línia telefònica, i més endavant els mòdems de telèfon obrien la nostra connexió a Internet amb un impertinent soroll que molts encara recordem. Els primers comandaments a distància popularitzats per Zenith en els 1950s feien servir ultrasons i no infrarojos. La tecnologia actual ens permet comunicar dades a través del so encara de manera més eficient, sigui com a sèries de sorolls audibles o sigui codificant les dades dintre de contexts sonors de manera imperceptible. Les implicacions són molt nombroses atès que si en lloc de fer servir cable (ethernet, telèfon, fibra òptica) o ones de ràdio (wifi) per enviar dades fem servir el so, és possible aprofitar qualsevol aparell que (re)produeixi so per a transmetre dades, des de ràdios, televisors, joguines o caixers automàtics. Arreu tenen lloc seminaris destinats a explorar aplicacions comercials de l’Internet de les Coses i la distribució de dades mitjançant serveis de televisió i ràdio. Es tracta no només de fer servir part de l’ample de banda de les xarxes de cable. Tecnologies relacionades amb l’Internet del So permeten a les companyies de radiodifusió oferir transmissió de dades també en emissores aèries. A més, en una època on la societat sembla dividida entre aquells que tenen accés a Internet de banda ampla i aquells que no, qualsevol alternativa de transmissió de dades és explorada. Pensem en la gran dificultat de cobrir un territori tan extens com EUA amb Internet mitjançant cable, atès que moltes àrees rurals estan escassament poblades i no és factible cablejar les connexions. Si anem a un món on més aparells estan connectats (des de la nevera fins al rellotge de polsera), caldrà que el màxim de gent gaudeixi de connexió a Internet ràpida i segura. Caldrà fer servir més a fons i de manera més efectiva l’espectre de comunicacions aèries, i això inclou explorar noves aplicacions per a transmetre dades per àudio.[iv]

D’embat, existeixen tres principals aproximacions per a la construcció del Internet del So. Una primera aproximació seria de caire descriptiu. Es tracta de seleccionar característiques úniques que posseeixen els continguts d’àudio preexistents, i aprofitar-ne la capacitat de transmetre informació. L’exemple més conegut són els serveis con Shazam o Soundhound que ens permeten identificar títol i autor d’una cançó simplement apuntant el nostre mòbil cap als altaveus des d’on està sonant.[v] La segona aproximació és de caire additiu: és possible afegir una mena de marques d’aigua digitals a l’àudio convencional. Així, algunes emissores de ràdio comercials inclouen al seu àudio petits ecos ràpids imperceptibles amb la finalitat de mesurar l’audiència. És possible crear petits codis d’àudio indetectables incrustats a cançons i pel·lícules comercials que permeten detectar si una còpia és pirata.[vi] L’aproximació additiva es troba a la base d’un ventall de tecnologies força diverses, tals com el reconeixement de publicitat, la publicitat interactiva, sincronització de segona pantalla a través d’apps, aplicacions socials de televisió, o mesurament d’audiència. Per exemple, tecnologies d’aquest tipus permeten als anunciants fer servir el mòbil per a analitzar l’àudio i reconèixer que el televisor està emetent determinada propaganda, amb la finalitat d’enviar un anunci del mateix producte al nostre mòbil, tot oferint un petit joc o un cupó de descompte per a comprar amb un sol clic. Un simple app del nostre mòbil pot reconèixer quina cançó està sonant en una cafeteria basant-se en l’àudio, i immediatament connectar-nos amb un fòrum on altres fans parlen sobre el contingut en qüestió.[vii]

Finalment, la tercera aproximació a l’Internet del So és de caire codificatiu: en lloc d’afegir dades a àudio preexistent, es tracta de construir senyals audibles que estan íntegrament constituïts per dades. Les noves tecnologies de compressió digital ofereixen àudio més robust i menys sensible a la distorsió, cosa que redunda en la qualitat de les dades transmeses. Atès que l’àudio codificat no ha d’estar “camuflat” dins d’una altra pista d’àudio convencional, l’ample de banda és major i la transmissió de dades més ràpida i efectiva. Aquest és el cas d’aplicacions com Tone,[viii] una extensió d’un navegador d’Internet convencional que ens permet enviar adreces URL a través d’àudio. Posem que en una reunió hi ha diverses persones amb ordinadors portàtils, tabletes i telèfons. Si tots disposen de la mateixa aplicació, el presentador pot compartir l’adreça de la web que tingui a la pantalla amb qualsevol dispositiu que estigui a l’escolta. El seu ordinador transforma l’adreça en un curt codi audible basat en DTMF.[ix] Els altres aparells “escolten” el codi i naveguen a la pàgina web o fitxer corresponent. Altres aplicacions transmeten dades a través d’àudio no només des d’ordinador, sinó a través de qualsevol aparell que tingui altaveus (televisors, ràdios o els convencionals sistemes d’altaveus per a fer anuncis que es troben a escoles o comerços).[x] Aquesta tecnologia permet, per exemple, emetre un codi d’àudio en un estadi, de manera que qualsevol espectador pugui “escoltar-lo” amb el seu mòbil i accedir a informació addicional en línia, com qualificacions, moviola, anuncis, etc.[xi]

Les implicacions per a la indústria musical encara només s’endevinen. Les idees són il·limitades. Com diem, molts usuaris ja fan servir tecnologies que, en escoltar una cançó, permeten fer servir un app del nostre telèfon per a reconèixer-ne l’intèrpret i títol. En un futur immediat, el mateix app ens podria connectar a webs que ens permetrien descarregar la cançó pagant automàticament amb el telèfon, però també obririen la porta a portals on podríem interactuar amb altres fans del grup musical, o tenir accés a contingut addicional, com entrevistes o vídeos. En una època en la qual la venda física de discs està desapareixent en favor de la descàrrega i del streaming, les marques d’aigua digitals incrustades en l’àudio permetran a l’autor rastrejat la difusió de la seva pròpia música o reconèixer còpies il·legals que se n’hagin fet. No és impensable que tecnologia similar es pogués aplicar a actuacions musicals en directe en les quals, prèvia identificació basada en àudio, un app ens permetés comentar l’escolta amb altres oïdors o fins i tot enviar feedback als intèrprets, a fi i efecte de decidir per votació popular quin seria el bis que tancaria el concert, amb la conseqüent transformació de l’experiència social de l’escolta de música en viu. Un cop el nostre aparell ha reconegut la música que escoltem, per un petit pagament addicional la tableta o telèfon ens podria oferir l’escolta d’una barreja alternativa de la mateixa cançó, d’una versió en viu, o d’una versió que ens permetés escoltar les pistes de l’enregistrament per separat, o visualitzar la partitura de manera sincrònica.[xii]

Si tot això sona a tecnologia-ficció, és oportú esmentar que moltes d’aquestes innovacions ja tenen realitzacions tan comuns que de vegades ens costa tenir-ne una visió panoràmica. Un exemple de l’Internet de les Coses aplicades a l’àudio són els altaveus wifi sense cables, que ens permeten escoltar so retransmès per la xarxa de manera sincrònica en tota la casa, sense necessitat que l’aparell que genera la música (telèfon, tableta) estigui físicament connectat a un lloc fix o cablejat a un amplificador. El mateix ocorre amb els nous auriculars amb wifi, que ens permeten no només moure’ns per la casa sense perdre accés a la música, sinó també escoltar en alta fidelitat sincrònicament amb diversos auriculars. La mateixa aplicació ja permet assistir a funcions de teatre musical amb auriculars d’alta fidelitat individuals. Encara que experimentals, ja disposem d’auriculars de so tridimensional, i és possible albirar-ne les possibilitats creatives per als compositors i arquitectes de paisatges sonors, particularment quan estan associats amb localització geo-espacial.[xiii] Algunes companyies estan desenvolupant micròfons amb wi-fi, que permeten recollir el so i enviar-lo directament a estudis d’enregistrament a distància, o fins i tot comandaments a distància universals dotats de wifi i de micròfon amb reconeixement de veu, que permeten manipular aparells en qualsevol punt del planeta simplement dictant ordres al comandament.[xiv]
A més, des de la invenció del walkman fins als rellotges de polsera intel·ligents, els productes comercials estan esdevenint cada cop més “tecnologia posable”.[xv] Els rellotges intel·ligents per a monitoritzar dades biomètriques ja comencen a incloure aplicacions musicals. Es tracta de mesurar informació respecte als hàbits de dormir o de fer exercici a fi de personalitzar l’escull de música que l’aplicació ofereix (per exemple, música més o menys ràpida suggerida a partir del mesurament del ritme cardíac). Un altre interessant projecte es basa en els “auriculars socials”. Si en un lloc determinat, una persona porta aquests auriculars i està escoltant un servei de música per streaming, qualsevol altre usuari present dotat de l’aparell pot tenir accés a la música que estigui sonant, fins i tot sense conèixer al primer usuari. Altres empreses ja comercialitzen instruments musicals que, malgrat no són “posables” al menys són altament portables. Són unitats de butxaca que fan la tasca de composar i arranjar autènticament ubiqua, tot permetent crear i desar idees musicals bàsiques en qualsevol context, en ple vol o a l’autobús. Finalment, altres aplicacions i serveis fan servir el rellotge intel·ligent per a analitzar el soroll ambiental on es troba l’usuari i suggerir música adient. [xvi]

En conclusió, l’Internet de les Coses i la seva intersecció amb la tecnologia digital aplicada a la música tenen el potencial de crear canvis revolucionaris. El temps dirà quines d’aquestes aplicacions gaudeixen de difusió i com la indústria musical i el propi oïdor sabran treure’n profit.

 *  *  *

[i] Morgan, Jacob, “A simple explanation of the Internet of Things,” Forbes, 13 de maig de 2014 [http://www.forbes.com/sites/jacobmorgan/2014/05/13/simple-explanation-Internet-things-that-anyone-can-understand/, consultat el 25 de desembre de 2015]

[ii] Vegeu “Dades massives,” Viquipèdia [https://ca.wikipedia.org/wiki/Dades_massives,consultat el 27 de desembre de 2015]. Dull, Tamara, “Big data and the Internet of Things: two sides of the same coin?” SAS: the power to know, 2015 [http://www.sas.com/en_us/insights/articles/big-data/big-data-and-iot-two-sides-of-the-same-coin.html, consultat el 27 de desembre de 2015]

[iii] Bergel, Patrick, “The Internet of Sound,” Techcrunch, 26 de juliol de 2015 [http://techcrunch.com/2015/07/26/the-Internet-of-sound/, consultat el 25 de desembre de 2015]

[iv] Schaeffier, Jimmy, “Video, audio, data, and the Internet of Things: can IoT play a role in radio- and TV-related devices, usage, spectrum and the like?” Multichannel News, 11 de març de 2015 [http://www.multichannel.com/blog/mixed-signals/video-audio-data-and-Internet-things/388783, consultat el 27 de desembre de 2015]

[v] Aquesta tecnologia consisteix en contrastar una petita mostra de so que capta el telèfon amb una base de dades on estan registrades les anomenades “petjades sonores” de gran nombre de cançons. Per a més informació, vegeu Kalengaza, Christophe, “How does Shazam work” Coding Geek, 6 d’agost de 2015 [http://coding-geek.com/how-shazam-works/, consultat el 27 de desembre de 2015]

[vi]  Són les anomenades “marques d’aigua forense” o forensic watermarking, com és el cas de NexGuard de Civolution. Vegeu http://www.nexguard.com/

[vii] Aquestes tres darreres aplicacions estan comercialitzades per l’empresa Mufin. El seu estudi de casos en dóna exemples més detallats, tot i que no inclou molts de detalls respecte a la tecnologia que fan servir. Vegeu https://www.mufin.com/usecase/

[viii] Per a més informació vegeu Kauffmann, Alex, “Tone: an experimental Chrome extension for instant sharing over audio”, Google Research Blog, 19 de maig de 2015 [http://googleresearch.blogspot.co.uk/2015/05/tone-experimental-chrome-extension-for.html, consultat el 27 de desembre de 2015]

[ix] DTMF ( o to dual de freqüència múltiple) és la tecnologia que s’amaga darrera de les curtes notes que produeixen les tecles del nostre mòbil per a marcar un número. Per a més informació vegeu “Marcació per tons” Viquipèdia [https://ca.wikipedia.org/wiki/Marcació_per_tons, consultat el 27 de desembre de 2015]; i el més detallat equivalent en llengua anglesa “Dual-tome multi-frequency signaling” Wikipedia [https://en.wikipedia.org/wiki/Dual-tone_multi-frequency_signaling consultat el 27 de desembre de 2015]

[x] És el cas de LISNR (joc de paraules amb la paraula anglesa listener, “aquell que escolta”). Vegeu la seva presentació a http://lisnr.com/

[xi] La diferència amb la tecnologia de Google Tone és que LISNR fa servir Smart Tones d’alta freqüència, codis pràcticament inaudibles per a l’oïda humana, que transporten molta més informació que les curtes adreces URL de Google Tone.

[xii] Per a més idees similars vegeu O’Brien, Chris, “Ten gadgets that demonstrate the potential of the Internet of Music Things”, Venture Beat, 15 de juny de 2015 [http://venturebeat.com/2015/06/15/10-gadgets-that-demonstrate-the-potential-of-the-Internet-of-music-things/, consultat el 27 de desembre de 2015]

[xiii] És el cas de la “banda sonora” de Central Park de Nova York, composada per …. El GPS del telèfon detecta a quina part del parc estem i l’app fa que la música evolucioni d’acord a la nostra locatizació. Vegeu McKinley, James, “Central Park, the soundtrack,” New York Times, 11 de desembre de 2011 [http://www.nytimes.com/2011/12/08/arts/music/bluebrains-app-central-park-listen-to-the-light.html?pagewanted=all&_r=0, consultat el 27 de desembre de 2015]. El projecte es basa en un telèfon i auriculars convencionals, no en auriculars tridimensionals. Per exemples d’àudio tridimensional en auriculars estèreo convencials, vegeu van Dongenm, Ad, “3D explanation” Music Big Orange [http://music.big-orange.nl/projects/3d-explanation, consultat el 27 de desembre de 2015]

[xiv] Vegeu “Audio / Video applications” Econais: Internet of Things, 2014 [http://www.econais.com/applications/audio-video-applications/, consultat el 27 de desembre de 2015]

[xv] Ens referim al concepte de wearable technology. L’autor no està segur que existeixi un terme català acceptat, tot i que el terme espanyol “teconología ponible” gaudeix de certa difusió. Es tracta de la tendència a fabricar peces de vestir i complements que incorporen elements electrònics, com els rellotges intel·ligents, Google Glass, etc.

[xvi] Totes aquestes aplicacions foren descrites i presentades recentment a MIDEM. Vegeu una interessant taula rodona amb la participació de Vivek Agraway de Jawbone, Brady Forrest de Highway 1, David Möllerstedt de Teenage Engineering i Craig Watson de Soundwave, “The Internet of Things – Midem 2015” 8 de juny de 2015 [https://www.youtube.com/watch?v=QdoDUaDvf9w, consultat el 27 de desembre de 2015]