ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

La Festa de la Música Catalana i el seu llegat documental


MARTA GRASSOT RADRESA

La Festa de la Música Catalana va ser un concurs de composició musical creat per l’Orfeó Català, que es va celebrar entre els anys 1904 i 1922. Reflectia per damunt de tot l’amor a la pàtria i a la música dels nostres orígens. A través dels discursos i del resum de les festes que es van publicar a la Revista Musical Catalana mentre va durar, es percep clarament el cor fervent i apassionat de molts dels qui la vivien; així podem veure una ànsia de recuperació de la música catalana, amb l’anhel de recuperar no només els nostres orígens musicals, sinó també de continuar la composició de l’art musical català.

Imatge de la 1ª Festa de la Música Catalana celebrada  al Teatre Novetats. 1904. Autor: Adolf Mas. CEDOC

Imatge de la 1ª Festa de la Música Catalana celebrada al Teatre Novetats. 1904. Autor: Adolf Mas. CEDOC

En molts d’aquests textos, molt sovint escrits pel president o per personalitats estretament vinculades a l’organització, com els membres del jurat, s’esmenta la necessitat i l’objectiu d’impulsar la composició de la música catalana i de recuperar la que havia quedat en l’oblit. A més, tots aquells qui hi participaven també estaven clarament vinculats al mateix esperit, que ben sovint quedava reflectit a través de molts dels lemes amb els quals es presentaven i alhora també en les temàtiques de les composicions i els premis atorgats, destinats a recuperar la música catalana i a conrear-la.

Carta de Juli Garreta adreçada a Francesc Pujol on li comenta que ha estat   guanyador de dos dels premis del concurs de l’any 1920. 12 d’abril de 1920. CEDOC

Carta de Juli Garreta adreçada a Francesc Pujol on li comenta que ha estat guanyador de dos dels premis del concurs de l’any 1920. 12 d’abril de 1920. CEDOC

En aquest sentit voldria parafrasejar un fragment del discurs que l’any 1908 va fer Antoni Nicolau com a president de les Festes d’aquell any i que resumeix molt bé l’esperit que es vivia.“(…) Com més amunt vulgueu enlairar-vos, més fonda heu de tenir les arrels a la terra. Y les arrels no creixen més que en terra pròpia. (…) Jo vos diré: si les vostres característiques hi ha de sortir a les vostres obres preocupeu-vos-en, perquè secundant la llei de la naturalesa, fareu obra més intensa. (…) I, sobre tot, estudieu-les: així fareu obra de convicció, perquè en elles hi veureu que Catalunya té una personalitat musical ben determinada. I tenint Catalunya aquesta personalitat, o fareu un art català o no en fareu cap. Mes vos diré: un art per a fer se gran, necessita les influències d’arts exòtics; però aquestes influències no seran d’un efecte positiu si no troben un art de soca a on empaltar-se (…) si volem fer-ne art propi que les modifiqui i les pasti segons la nostra manera de sentir la bellesa (…)”[i]

En ocasió d’aquest concurs de composició, no podem deixar de parlar no només de la Festa de la Música Catalana, sinó també dels seus orígens, que beuen clarament dels Jocs Florals que es celebraven a Barcelona des del 1859. De fet,el lema dels Jocs florals era “Pater, Fides i Amor” en al·lusió a la pàtria, la fe religiosa i l’amor, aspectes que constantment són font d’inspiració de la moltes de les obres presentades a la Festa. De fet, tal com hem pogut comprovar en l’organització dels Jocs Florals del final del segle XIX i el començament del XX, l’Orfeó Català i alguns dels membres, com la família Millet mateix, van formar part delconsistori mateix, i el fundador de l’Orfeó, Lluís Millet i Pagès, en va ser president el 1918 i mantenidor el 1899 i 1920.També hem de considerar que els Jocs Florals van tenir lloc al Palau de la Música Catalana des del 1914 fins al 1936, tal com ens confirma Josep M.Rosich.[ii]Per tot això, i tenint en compte els Jocs Florals com a font d’inspiració, no és estrany que pensant en la realitat d’uns Jocs Florals de les lletres catalanes tan properes al Palau de la Música mateix i al director de l’Orfeó Català, seguidament es fes un certamen dedicat a la música, amb molts paral·lelismes amb els Jocs Florals. D’aquesta manera va néixer la Festa de la Música Catalana, amb una organització en certa manera molt similar als Jocs Florals, però amb particularitats pròpies, especialment en el desenvolupament de la tipologia de premis que s’atorgaven i les nombroses institucions que s’hi van adherir a l’hora d’atorgar-los. Dins el fons documental històric de l’Orfeó Català hem pogut trobar una carta del consistori dels Jocs Florals adreçada a l’Orfeó Català mateix en què el consistori felicita l’Orfeó per la creació d’aquest nou certamen musical.[iii]
Al començament del segle XX, concretament el 1904, es va fundar la Festa de la Música Catalana.

Cartell dels premis oferts en la 2a celebració de la Festa de la Música Catalana. 1905. CEDOC

Cartell dels premis oferts en la 2a celebració de la Festa de la Música Catalana. 1905. CEDOC

L’objectiu bàsic d’aquest certamen musical, tal com ens deia Felip Pedrell en el seu discurs presidencial, era promoure la música a capella per animar la vida coral catalana; però, a mesura que hi va haver més concursos, es van ampliar els premis i es va promoure la composició de diversos gèneres musicals, sense perdre de vista els objectius originals. Al llarg dels anys el gruix dels certàmens va anar incrementant la composició i la heterogeneïtat dels gèneres i alhora també van anar variant les associacions i autoritats que oferien premis. Entre els gèneres musicals representats trobem des dels premis musicals destinats al cant coral i totes les seves variants com ara la música coral per a infants, fins a obra sardanística, peces per a banda i quartet de corda, per a instrument solista amb acompanyament d’orquestra, música per a gran orquestra o música de cambra. En definitiva, un ventall de colors musicals, tots amb els seus premis corresponents, atorgats per diverses autoritats i institucions de Barcelona. A més, també s’incentivava la recerca popular a través dels premis per a recull de tonades populars, la reutilització de repertoris antics a través dels arranjaments de música popular i alhora la recuperació i transcripció de música dels nostres avantpassats anterior al segle XVIII. A més, el jurat també va tenir una evolució amb els anys: si les figures de Lluís Millet i Francesc Pujol hi van ser presents com a ànima i impulsors del concurs, al llarg dels anys van formar part del jurat compositors i músics de renom com Antoni Nicolau, Enric Granados, Joan Manen, Enric Morera, Lluís Romeu, Amadeu Vives o l’alemany Kurt Schindler, entre d’altres.

Les primeres festes es van fer al Teatre Novetats, amb un escenari presidit pel tron de la reina de la festa, i a partir del 1908 ja es van poder fer al Palau de la Música Catalana. El mestre Felip Pedrell va llegir el discurs presidencial, que deia que les festes festejaven la causa de la música religiosa i la música popular, fins aleshores oblidades. Aquesta primera festa va començar amb tot un seguit de premis, tots dedicats a la música coral de temàtica popular i religiosa, i a partir de la tercera festa s’hi va afegir un premi dedicat a una composició per a orquestra de corda, atorgat per l’Associació Musical de Barcelona. A més, els premis es van anar consolidant i augmentant: deu premis de la primera edició,catorze a l’edició de l’octubre de 1908 (la primera al Palau de la Música Catalana)i divuit l’any 1920. Cada any, els premis eren atorgats per l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, l’Orfeó Català mateix, el bisbe de Barcelona, l’Ateneu Barcelonès, el Centre Excursionista de Catalunya, l’Associació Amics de la Música, entre molts d’altres. Cadascun dels premis anava destinat a un determinat tipus de composició. Per donar-ne uns quants exemples, en el cas de l’Ajuntament de Barcelona el premi anava destinat a la millor composició per a cor mixt; el premi que oferia la Diputació s’adjudicava a la millor composició per a cor de veus d’home; el premi de l’Ateneu Barcelonès anava adreçat a les composicions de veu i de piano i el premi del Centre Excursionista s’adjudicava a la col·lecció de cançons populars més important.

Reina de la Festa. Giulia  Novelli de Viñas. 1908. Autor: Pau Audouard. CEDOC

Reina de la Festa. Giulia Novelli de Viñas. 1908. Autor: Pau Audouard. CEDOC

Un cop el jurat havia dictaminat els guanyadors, publicaven el veredicte a partir del lema que portava cada composició. D’entrada només el compositor sabia si havia guanyat o no, i enviava un fragment de l’obra guanyadora al jurat perquè en sabessin el nom. Alguns d’aquests lemes, val a dir poètics, i alhora populars, també recullen el saber popular del poble català i l’esperit patriòtic de la festa. Hi podem trobar: Cantem, germans, el renaixement de la nostra terra;Essent la música popular mirall de l’ànima del poble,a ella devem esmenar-nos si volem fer art ben nostre; Qui canta sos mals espanta; Poble que canta no pot morir; Lo cant és lo pa de l’ànima, etc.
Posteriorment, en l’acta d’ofrena dels premis es feia públic el nom dels guanyadors, i qui havia guanyat el premi principal era el que triava la reina de la festa que lliurava personalment la resta dels premis atorgats. La Festa va tenir lloc des de l’any 1904 fins al 1922, amb un total de 9 concursos durant els anys 1904, 1905, 1906, 1908, 1911, 1915, 1917, 1920 i 1922. Entre els compositors representats hi trobem Juli Garreta, Joan Baptista Lambert, Gibert, Joaquim Zamacois, Antoni Massana, Lluís Romeu, Josep Serra, Domenech Mas i Serracant, Josep Sancho Marraco; i també compositores com Narcisa Freixes, amb les seves cançons d’infants, posteriorment publicades; Montserrat Civil,Julita Farners…
Volem destacar també que un dels premis que van impulsar la Festa de la Música va ser les transcripcions de compositors catalans molt antics oblidats entre els fons arxiu. Els músics Francesc Pujol i Francesc Fornells van transcriure obres de compositors com Mateu Fletxa, Joan Pau Pujol, Josep Reig o Tomàs Milans. Seguint aquesta tradició, la Revista Musical Catalana,amb l’impuls de Felip Pedrell, va començar una nova sèrie d’articles que amb el títol “Musics Vells de la Terra” volia difondre l’estudi d’aquests compositors catalans desconeguts fins aleshores;alhora, alguns d’aquests fragments musicals transcrits també els divulgava la Revista. Així va començar la transcripció d’obres musicals, que encara avui dura, amb la intenció de recuperar la música oblidada en els nostres arxius.

El testimoni del fons documental La Festa de la Música Catalana

A través de l’activitat compositiva que va deixar aquest concurs, ara el Centre de Documentació de l’Orfeó Català disposa d’un fons documental relacionat amb l’organització del concurs i un gruix molt important de partitures i obres que s’hi van presentar i el van guanyar. Una part important d’aquest fons és consultable a través del nostre catàleg d’arxiu[iv] del Centre de Documentació de l’Orfeó Català i des d’aquí també reivindiquem la possibilitat de recuperar i de tornar a interpretar una part d’aquesta obra. A través d’un estudi del fons, podem resseguir les obres premiades i els compositors participants. En aquest sentit fem una breu pinzellada del contingut, que actualment té registrades 193 obres.

Cants escolars. Cançons a una veu amb acompanyament de piano Joan Baptista Lambert. 1905. CEDOC

Cants escolars. Cançons a una veu amb acompanyament de piano Joan Baptista Lambert. 1905. CEDOC

Dels primers anys que va tenir lloc la Festa de la Música Catalana ja en destaquen compositors que posteriorment van anar adquirint més prestigi i van anar confirmant la seva vàlua. Al primer concurs, de l’any 1904, es va premiar Domenech Mas i Serra cant amb un motet a quatre veus mixtes, Christus factus est; també Josep Sancho Marraco, per la Cançó dels segadors;i Josep Serra amb la sardana Idili, entre d’altres. A la Festa de l’any següent tornem a trobar entre les obres premiades una obra de Josep Sancho Marraco, una Missa de Glòria a 4 veus mixtes; i també la Cançó de la bandera, de Joan Baptista Lambert;l’aplec de cançons populars de Joaquim Pecanins; i el premi a Narcisa Freixes per les seves Cançons d’infants. També d’aquest segon any en destaquem les nombroses transcripcions de Francesc Pujol de música anterior al segle XVIII, amb el lema “Músics vells de la terra”.
Els anys 1908, 1911 i 1915 se celebraren tres noves edicions d’aquest concurs, la primera a la nova seu, el Palau de la Música Catalana, inaugurat aquell mateix any. Entre les obres premiades, el 1908 cal destacar el primer premi per a l’obra per a cor mixt l’Encís, de mossèn Marian Viñas; el premi de la Unió Catalanista amb la sardana l’Hostal de la Peyra per a quartet de corda, de Joan Baptista Lambert; o la melodia Pirinenques per a cant i piano de Vicenç Maria de Gibert. A la Festa celebrada el 22 de gener de 1911 es van atorgar dotze premis i cinc accèssits. El primer premi el va guanyar Agonia, de Joan Baptista Lambert, obra per a cor mixt inspirada en la poesia patriòtica d’Àngel Guimerà; pel que fa al premi del Centre Excursionista, el van atorgar al Recull de cançons populars catalanes aplicades al treball, de Josep Masó Goula. L’Orfeó Català mateix atorgava el premi a les millors cançons populars arranjades, i en aquest concurs hi va haver una collita enorme de cançons populars harmonitzades per a cor mixt, de manera que el jurat va tenir dificultats a decidir la millor.

Cançó dels segadors. Música per a cor a 4 veus mixtes. Josep Sancho Marraco. 1904. CEDOC

Cançó dels segadors. Música per a cor a 4 veus mixtes. Josep Sancho Marraco. 1904. CEDOC

Arribem als últims certàmens de la Festa de la Música, que van tenir lloc els anys1917, 1920 i 1922. Hi destaca la presència d’autors prou coneguts, com Juli Garreta, amb la presentació d’una obra per a piano a quatre mans; Joaquim Zamacois i la seva obra Quartet per a instruments de corda. En el novè i últim concurs, destaquem obres del músic jesuïta Antoni Massana, de Ferran Ardèvol i d’altres compositors que ja s’hi havien presentat en anteriors edicions, com Tomàs Buxó, Lluís Romeu, i algunes compositores, com Pilar Roca i Mercè Fàbregas, juntament amb el recull de cançons populars elaborades per Joan Amades, Joan Tomàs i Josep Maideu. L’any 1920 va incloure divuit premis, entre els quals hi havia el de l’Associació de Música de Cambra, amb el premi a la millor suite per a piano, violí i violoncel; també el premi ofert per Joan Manén a la millor composició de violí amb acompanyament de piano (que no es va atorgar), i el premi ofert per Eusebi Bertrand i Serra, president de l’Orquestra Simfònica de Barcelona, a la millor obra per a gran orquestra, adjudicat a la Suite en Sol de Juli Garreta.
El 1922, amb un total de quinze premis, es va celebrar el darrer concurs de la Festa de la Música Catalana. S’hi van oferir nous premis, com el de la Banda Municipal de Barcelona i l’Obra del Cançoner Popular, que va obtenir Joan Tomàs. En aquest últim certamen al jurat hi havia el compositor, director, folklorista i musicòleg alemany Kurt Schindler, a més de Vicenç Maria de Gibert, Joan B. Lambert i, com cada any, Lluís Millet i Francesc Pujol. Aquests són tan sols alguns dels molts compositors i obres que aplega aquest valuós fons documental.

 

Una exposició dedicada a aquest fons documental

Paral·lelament, també volem anunciar-vos que a partir del 15 de febrer i fins al 15 abril d’aquest any es farà al foyer del Palau de la Música una mostra documental dedicada a aquest fons.
Hi presentarem la història i els orígens del certamen i una selecció de les obres més representatives que hi han concursat. El motiu de exposició ha estat precisament recuperar aquest concurs musical aquest any; amb el nom La Festa de la Música Coral pretén donar suport a la creació coral en l’àmbit internacional i recuperar i difondre el patrimoni coral català. Per això, al final també hi podeu veure recollida una mostra documental relacionada amb la recuperació del concurs aquest any.
Esperem a través d’aquest breu article fer memòria dels nostres orígens musicals, que la cançó popular esdevingui inspiradora de nova obra i que alhora també s’impulsi la recuperació de música antiga gràcies a l’estudi i a la transcripció de fons musicals que encara avui es troben oblidats en els nostres arxius, perquè els músics vells de la terra rejoveneixin amb nous aires d’interpretació. Traiem la pols, classifiquem i donem aire i llum al nostre patrimoni, que, com deia Nicolau en aquell discurs de 1908, la nostra música serveixi d’inspiració i fonament a la nostra creativitat,i que promogui en paral·lel la composició de la música catalana, aspecte que molt encertadament ha sabut recuperar la Festa de la Música Coral.

 *  *  *

[i] Nicolau, Antoni. “Festa de la Música Catalana”.Revista Musical Catalana. 1908, p. 86.

[ii]Rosich, Josep M. Història de l’Orfeó Català. Moments cabdals del seu passat. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, p.71.

[iii](…) la gran obra de progrés y de civilisació, que ab tanta gloria, va portant a bon terme l’Orfeó Català, ha trobat lo més adequat complement ab la Fundació de la Festa de la Música Catalana; és per això que la Institució literària, que ab orgull avui representem, no ha volgut restar a la rerassaga en lo chor de llohansas, felicitacions y aplaudiments ab que s’ha coronat la novella institució musical y patriòtica(…). Barcelona, 1er de novembre de 1904 (…). Fons històric de l’Orfeó Català. CEDOC.

[iv] Catàleg d’arxiu del Fons de la Festa de la Música Catalana: <http://cdoccms.palaumusica.org/>