ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Elogi de Ramon Llull


JOAN SANTANACH · Universitat de Barcelona

Parlament pronunciat durant l’acte d’inauguració de l’Any Llull, el dia 30 de novembre de 2015, al Palau de la Generalitat, com a exposició de les línies generals de l’Any i presentació de la professora Michela Pereira, que va impartir a continuació una lliçó sobre Llull i el seu pes en la història del pensament europeu.

Barcelona 1563 ©Domini públic

Barcelona 1563 ©Domini públic

Josep Palau i Fabre no anava gaire errat quan afirmava, en un dels seus assajos lul·lians, que, «amb Llull, els catalans tenim una mena de gran complex d’inferioritat». Seria sorprenent que no fos així. Tot i ser, cronològicament, el primer gran autor literari en llengua catalana,va escriure una quantitat inconcebible de llibres (més de 260), dels quals n’hi ha uns quants —no un ni dos, sinó uns quants— d’imprescidibles en qualsevol història de la literatura. Ho va fer, a més, amb una ambició, una qualitat i una originalitat fora del comú. (Fa poc, dos amics, un italià i una romanesa, amb pocs dies de diferència, em parlaven de la postmodernitat de Llull, i jo no podia deixar de pensar en la gràcia de considerar postmodern un autor del segle xiii…)D’altra banda, malgrat l’absolutamanca de precedents, en els seus llibres la llengua catalana va esdevenir sorprenentment dúctil, manejable i madura. Tot plegat converteix Llull en un personatge inabastable. D’aquí el complex d’inferioritat de què parlava Palau i Fabre.

Ara bé, a Llull no se l’ha de vincular només, i potser diria que ni tan sols principalment, amb la llengua i la literatura. En la seva obra també s’hi ha vist el punt de partida del pensament català. No estic segur de fins a quin punt es pot parlar d’un pensament català. Espero que en tinguem més d’un. La proposta de Llull, la seva Art, amb la qual es veia capaç de disputar sobre Déu, però que també li servia per investigar sobre el món que ens envolta, va generar un interès remarcable entre la intel·lectualitat posterior. La seva ciència universal va atraure personatges com Nicolau de Cusa, Giordano Bruno, Juan de Herrera, Picco della Mirandola o Leibniz. I a través seu Llull va continuar influint en el desenvolupament de la ciència. És conegut que Leibniz es va interessar per la combinatòria lul·liana, i la va aprofitar en les seves investigacions, que amb el pas del temps, ja en el segle xx, van desembocar en la combinatòria informàtica.

Són molts els àmbits en els quals Llull va fer aportacions remarcables, i que expliquen que sigui un autor estudiat arreu del món. A la Universitat d’Augsburg s’han interessat, per exemple, pel sistema que va proposar per elegir càrrecs; ho va fer més de quatre segles abans que Condorcet i Borda es plantegessin els seus propis mètodes matemàtics de votació, ja al segle xviii.

També és un referent ineludible respecte al diàleg interreligiós, actualment encara tan necessari. Llull estava convençut que els creients d’altres religions es condemnarien per a tota l’eternitat si no es convertien al cristianisme. Per això es va fer “procurador dels infidels”, com deia ell mateix. Més que les seves creences, però, ens han d’interessar els seus mètodes. I és que Llull no buscava derrotar l’altre i obligar-lo a batejar-se, sinó persuadir-lo i argumentar-li la fe.

Així, a Tunis, l’any 1293, al mig d’una plaça pública, es va declarar cristià, per bé que disposat a convertir-se a la llei de Mahoma si li demostraven que era una religió més perfecta. Probablement no creia que el poguessin deixar sense arguments. Ara bé, a Tunis va proposarun diàleg obert, en què els interlocutors se situaven en un mateix pla de discussió. Tots sabien d’on partien, però no fins on els conduiria el diàleg.Només amb un plantejament d’aquesta mena és possible avançar.

Volem aprofitar aquesta commemoració per explicar qui va ser Ramon Llull. Qui més qui menys n’ha sentit a parlar, però poca gent és conscient del pes i de la influència que ha exercit entre determinats corrents de pensament europeus. Es conserven al voltant d’un miler de manuscrits amb obra seva. A tot el món s’han fet centenars d’edicions dels seus llibres. Com que era un nom reconegut i valorat, se li van atribuir un nombre increïble de llibres que ell no havia escrit. Uns 500, cosa que vol dir que les obres apòcrifes doblen les autèntiques. Estic convençut que si visquéssim en un país normal i tinguéssim un estat que no ens anés a la contra, faria molts anys que tothom portaria Llull a la butxaca i pagaríem amb euros amb la seva efígie.

La resposta a la convocatòria de l’Any Llull ha estat impressionant. De les disciplines més diverses han sorgit iniciatives de gent que hi volia participar. En el món de la música, Jordi Savall o Manel Camp, amb estils ben diferents, ja han estrenat els seus homenatges a Ramon Llull. Miquel Barceló prepara una exposició a París, amb un protagonisme destacat del beat. De projectes artístics i teatrals, n’hi ha uns quants més. Es treballa en exposicions sobre aspectes diversos del personatge i la seva influència. Durant l’Any hi haurà jornades, xerrades, i actes de tota mena. Perico Pastor i Miquel Desclot acaben de publicar el seu Llibre de les bèsties, mentre que l’adaptació de Roc Casagran ja va per la tercera edició. La llista de publicacions en marxa, per a estudiosos, però també per al públic interessat, comença a ser realment llarga. Hem de fer que Llull sigui accessible per a tothom. Divendres passat cloíem a Palma el congrés internacional d’obertura de l’Any Llull, amb un notable èxit de públic,i se n’organitza un de clausura,aquesta vegada a Barcelona,al novembre de l’any que ve. En totes aquestes activitats la col·laboració entre els diversos territoris de parla catalana és imprescindible.

Avui ens parlarà de Ramon Llull una persona que l’ha estudiat a fons, i que ha fet aportacions de molta vàlua per conèixer la seva obra, el seu context filosòfic i científic, i la seva recepció. Com a professora d’història de filosofia medieval, Michela Pereira, de la Universitat de Siena, ha estudiat molts altres temes, a part de Llull.Una ullada a les seves publicacions ho posa ben de manifest, com també mostra la seva capacitat de treball. Si ens centrem en la seva bibliografia únicament lul·liana, hi consten més de cinquanta estudis, entre llibres i articles científics.

Mai no li agrairem prou que posés ordre entre els textos lul·lians alquímics, que constitueixen un àmbit molt important i amb dinàmiques pròpies dins del conjunt de les obres falsament atribuïdes a Llull. Penseu que en la recepció de la seva obra s’hi barregen els textos autèntics i els apòcrifs gairebé sense distinció, i que al llarg dels segles s’ha discutit, de vegades acaloradament, sobre l’autenticitat dels títols alquímics pseudolul·lians. Assenyalar les coordenades en què s’han de situar aquestes obres, tant en relació amb la producció autèntica de Llull com en l’àmbit més general de la ciència medieval, és una gesta de dimensions colossals que devem a la professora Pereira.

Són igualment destacables les aportacions que ha fet sobre el conreu de la filosofia i la ciència en llengua vernacla. Els seus estudis posen de manifest que aquesta ciència no era una mera simplificació de la que circulava en llatí a les universitats, com sovint s’ha considerat. Es tractava, més aviat, d’una ciència amb característiques pròpies, que responia a les necessitats dels laics que s’hi interessaven.

Em podria estendre bastant més valorant els estudis de la professora Pereira, o parlant de les edicions de textos que ha publicat. Em sembla, però, que amb el que n’he dit es fa evident que es tracta d’una de les veus més autoritzades per explicar-nos quin ha estat el paper i la importància de Ramon Llull en la història de la ciència i del pensament. No abuso més de la vostra paciència i em disposo a escoltar-la, i a aprendre. Moltes gràcies.

 *  *  *