ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Editorial núm. 029


La música és elitista. Sí, i cal explicar-ne algunes possibles causes del per què.
Fa un mes escàs, la sociòloga Eulàlia Solé escrivia a La Vanguardia un encertat article que titulava “El Liceu és elitista?”.

Barcelona 1714 ©Domini públic

Barcelona 1714 ©Domini públic

Definia, en primer lloc, que l’elit és, segons el diccionari, una minoria selecta. Però, com és usual en la sociòloga, el seu comentari anava molt més a fons. Per una banda posava en relleu que una entrada al Liceu no era, ni de bon tros, més cara que la d’un partit de futbol (una activitat social molt popular); i per l’altra, posava l’èmfasi en els prejudicis que sempre hi ha a l’entorn de la música clàssica. Il·lustrà el seu article posant en evidència la poca cultura musical que mostra la decisió de l’alcaldessa de Barcelona al renunciar per part de l’Ajuntament a la llotja del Liceu. Solé proposa que Ada Colau va ensopegar perquè, contràriament al que ha fet, hagués pogut utilitzar l’esmentada llotja per a convidar per sorteig ciutadans amants de l’òpera que no es poden pagar l’entrada.
Aquest comentari ve a tomb perquè la discriminació a tots aquells que volem oferir continguts musicals de franc ens trobem amb una forta oposició i amb l’ensopegada – fem servir la mateixa paraula que la sociòloga – de molts gestors i periodistes musicals i caps de premsa que treballen en el camp de la música, ja sigui en sales de concert, distribuïdors de discos o Centres educatius, per posar uns pocs exemples.
Si ens centrem en l’elitisme de les revistes musicals de pagament -subvencionadas amb diner públic- ens tornem a trobar amb les minories selectes que tenen tot o una gran part del control dels pocs recursos públics que es dediquen a la música.
Només cal veure els seus consells editorials: estan ocupats per persones que ostenten càrrecs en institucions públiques i de corporacions de comunicació que tenen els recursos econòmics a la seva disposició, encara que siguin recursos migrats. No hi ha debat, tot és monocrom.
La música no és qui sigui elitista, és, ara per ara, propietat d’unes elits. Curiosament, els distribuïdors de discos de Madrid només fan arribar les novetats discogràfiques -que representen artistes de gran reputació – a les revistes subvencionades. A més, aquests mateixos distribuïdors ja tenen els seus butlletins (que no són revistes, ni de bon tros) on ja fan, ells mateixos, la seva interessada difusió.
I, per acabar, volem posar en relleu, també, la corrupció que es genera en haver una forta competència (sense escrúpols) a causa dels pocs recursos econòmics destinats a la cultura musical. Això ho saben molt bé els gestors culturals, i sense saber-ne ben bé el motiu, de moment, sembla que és impossible d’aplicar la tan desitjada transparència al repartiment just i equilibrat dels recursos públics destinats a la música.
Segons al nostre entendre, pensem que el poder desitja que la música sigui per a les minories i no un bé en comú; i poca gent està disposada a posar-hi solució.

 *  *  *