ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Carles Miralles


Secció a càrrec de JORDI BADIELLA

carlesmiralles-sonograma

© aelc

Talment absent, seu al fons d’un vagó de tren. En silenci mira el paisatge fugaç i efímer, el pas d’un estol, i recorda Grècia. Es van estimar sota aquell cel blau. Després, ja se sap, la vida sovint és un escenari mansuet i fràgil que els déus, cecs, fulminen. A l’estació, el rellotge marca el trescar frenètic i ningú no té temps per al blanc dels ocells i el verd de les vinyes que fugen com fum.

Text: Jordi Badiella


Hem resseguit entre els pins les senderes
de la pluja d’ahir. El front, els polsos,
qui me’ls ha pintat amb sang de les móres
que m’alleugen, flairoses, del salobre
tan tenaç i del vent? Ara s’ensorren
en el meu cor les notes de la vella
melodia, a la posta, com l’arena
molla d’aquest matí sota el teu peu.
Ja s’encén, vinyes enllà, el crepuscle.
No sents, ara, la remor incontenible,
el crit que no té fi, contra la calma,
el vent que et vinclà el cor sense remei,
la fera insadollable entre les illes
que bressola, amb turmentat fingiment
de troncs de garrofer, fulles com vides?
Daurat i trist, tremola el rierol
que arrossega deixalles i brutor
com l’aigua del vers fa amb els seus mots, vinyes
ençà, cap a la mar, sense perdó.

Veuen el foc els ulls que cremen nit.


 

Com l’argila a les mans del terrissaire,
el ciment a les mans: pedres, rajoles
com el gust de contar dels mariners
-ai, la joia de cales amagades,
de tempestes i ports desconeguts,
cap a ponent!- que alcen cases de mots
a la platja, arran del mar, allí on moren
les ones, grises i albes, del destí.
Després del primer assassinat, la casa,
la ciutat, murs de pedra i aquest camp
és meu. La manera com més m’agrada
d’imaginar-me el món, diu Diotima,
és la d’una casa on cadascú viu,
sense proposar-s’ho, per ell complaure’s
i complaure els altres. Brutes les mans
de ciment, els paletes canten mentre el
sol remunta la humitat de la calma
marina d’on s’aixeca, foc tan pur,
i van alçant la paret com el dia
i els mariners també canten, fent ruta
per humides senderes, esperant
l’amable placidesa de la nit
solcada d’estrelles, la pau del son.
A la posta, la cançó dels paletes
s’interromp, com la dels mariners,
i el vianant albira, cap al lluny,
la vila enllà dels xiprers, sota el sol
que s’ha encès moribund per dibuixar
el negre desconsol d’una altra cua
de muntanyes que empresona el cor, las
del camí del cos, com una gàbia
de solitud, de mots en va, de por.

 


 

Has sortit de la feina i esperaves.
Has sortit de la feina. Núvols alts,
pedaç de cel urbà, entre les cases,
i calor al metro. Després, temps de clínica.
Esperaves, a l’ombra del record.
Cada cop d’ull al rellotge desvetlla
un recomençament del mateix tema
musical, cor teu endins, i com una ànsia
de flors tallades. La nena que et mostren
i que ja prens als braços, acabada
de néixer, du a les mans la primavera
que a penes apuntava i ara esclata
en el ritme fluvial de la sang.
Sostens el món i torna a ser com de fang
encara humit que espera el do del sol.

 


 

Ha vingut el fred del rossinyol
a glaçar aquell somni que amarava
d’aigua tèbia el teu cos,
el cotó d’alts núvols enllunats,
les hores immòbils i la por.
S’ha imposat la puresa del dia
i calles. Sempre serà amb tu, música
i alats mots que prou coneixes, groc
i pregon, el seu lament,
cada cop que recordis l’amable
somrient placidesa del mar
tot al voltant de l’illa on restaren,
exclosos del blat i de la vinya,
alguns teus companys, exsangües.

 


 

SOLQUEM A PENES L’AIGUA MANSA

Un vent s’alçava prim de primavera
i un vol de papallones d’ales fosques
encesa mort buscaven just als límits
dels teus ulls encegats, arran d’aquella
llum massa ardent d’arena i pampallugues
com les que troben els buscadors d’or,
que en troben poc però és molta la terra
que furguen: or com sol. Garriga enllà,
ens queden a les mans encesos mots
del vell captaire cec que s’allunyava.
Ets pedra rebutjada, tu, i hauries
volgut acabar al cim del carener?
Guerres i guerres i la fam i l’ombra
dels dies roja a la paret de l’odi.
Quina argelaga el vent i quin dolor
els teus ulls que s’obrien, els perfils
altra volta i els límits de les coses
allí on moren les papallones fosques
i és foc el cos que és débil i voldria
no ser cremat per l’or, que tot ho abrusa.
En comptes de la mort, l’estesa vida
com els cascabells d’un camp que el vent i el cel
llauren i arrissen. Sol en comptes d’or
sota el cel inclement de primavera
i els dits de l’or que perforen la terra
rocallosa i abrupta. I què haurem
de buscar, cecs de llum, nosaltres que ara
hem triat el refús i l’aigua mansa
com un respir molt prim solcar a penes
amb les mans plenes d’aquests mots encesos
amb el rem de les hores que s’escolen
amb la música ardent d’aquests dies
abruptes de sol i de vent, dolcíssims?
Digues, tu que ara hi veus, què hem de buscar.

 


 

PER REBRE LA NIT EL CEL ES BADA

Res no et sosté o transporta:
desenganya’t i aconforma’t.
No hi ha pes ni altre lloc.
Entre cavernes de núvols
i flocs de llum encesos a tocar de posta
el cel es bada. Però és xopa
de pluja la teva ànima
i no basta a eixugar-la, desenganya’t,
ni el tudó sota el sol
ni la mà de la música als teus polsos,
eixuta i càlida.
Res no et sosté o transporta.
Mires de lluny les coses, des de fora
i sense calcular-ne la distància,
talment les coses en un quadre.
Coses. El tudó o ara una ventada
indiferent i obscura d’estornells.
Coses fora de tu. Muntanyes
i presseguers i gent potser a les cases
cada any que passa més properes.
Enllà dels presseguers, arbres d’antenes
i una serp virolada
de cotxes aparcats. En res no trobes
braços de música, una veu que et canti
ni cap fermança càlida de vida,
de doll constant i ple, de riu
tranquil i just. En res ni enlloc
i ve la fosca i ofega els camins,
fora i ànima teva endins
que encara és xopa.

 


 

EL RITME DEL TEMPS, LA MÚSICA DELS COSSOS

Els dos joves es miren lentament
als ulls i es besen amb tendresa
en un carrer o en un parc d’una vostra
ciutat. Cuiden saber qui són
lliures lliurant-se al joc o a l’amor
fins a trobar-se en l’altre,
els ulls fits en el cel immòbil
sense núvols, les balbes mans ja dòcils
al ritme antic del temps
que en els éssers i les coses batega
infrangible i tallants com una espasa.
Realment s’ho va creure
cap de vosaltres, amagats
a oficines i agències, que era
possible enderrocar la negra tirania,
controlar des de lluny, amb mètode
i sense passió, l’incendi,
impunement deixar enrere
la catifa de brasa ardent
dels dies sense cel, dels ulls d’espant
amb xopes mans de sang
sembrar per a tothom llavors de blat,
de pau i de justícia,
a l’ombra cendrejant del pàl·lid odi?
Que s’ho cregués, va haver-hi realment ningú?
Sou culpables de mort, vosaltres
que es veu que sabeu qui sou i cuideu,
amagats a oficines i agències
esdevenir qui sou a base
de pagar i prou els que en nom vostre maten
i torturen. Ara, això sí, vosaltres,
de lluny estant i amagats a oficines
i agències –ben closes, sense fred
ni calor ni soroll ni si pot ser microbis–,
tampoc no cal, de cap manera,
que sortiu als carrers o als parcs
d’una vostra ciutat. Si ho fèieu,
podríeu recordar que vau ser joves
i no sabíeu qui éreu i cuidàveu
arribar, lliures en un altre
a trobar-vos, per joc o per amor,
sentir-hi el goig plaent
de la música als cossos, tendres ulls
fits en el cel immòbil, sense núvols,
el tacte a flor de pell en l’abraçada.
O no vau ser-ne mai, vosaltres?
Tant de temps fa que, tancats en vosaltres
sabeu qui sou, com una pedra idèntics
a vosaltres mateixos?

 *  *  *

  • Hem resseguit entre els pins la sendera. Camí dels arbres i de tu dins D’aspra dolcesa. Barcelona: 2002.
  • Com l’argila a les mans del terrissaire. La mà de l’Arquer, dins D’aspra dolcesa. Barcelona: 2002.
  • Has sortit de la feina i esperaves. Mans lentes d’aigua, dins D’aspra dolcesa. Barcelona: 2002.
  • Ha vingut el fred del rossinyol. Mans lentes d’aigua, dins D’aspra dolcesa. Barcelona: 2002.
  • Solquen a penes l’aigua mansa. L’ombra dels dies roja. Barcelona: 2009.
  • Per rebre la nit el cel es bada. L’ombra dels dies roja. Barcelona: 2009.
  • El ritme del temps, la música dels cossos. L’ombra dels dies roja. Barcelona: 2009.