ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Expressió de les emocions mitjançant el gest facial en el cant


Són expressió i tècnica sempre compatibles?
Un estudi pilot

 

MARTA BONET, Susana Egea, Mireia Pintó

Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC)

Projecte Final del Màster d’Ensenyaments Artístics d’Estudis Avançats en Interpretació Musical: Instruments de la Música Clàssica i Contemporània. Especialitat de veu.

Resum

La base d’aquest treball ha estat l’estudi de l’expressió facial durant el cant clàssic i quines són les possibles limitacions que la tècnica vocal pot generar sobre l’expressió de les emocions. A partir dels elements funcionals que determinen l’expressió facial de les sis emocions bàsiques (la ràbia o ira, la tristesa, la por, la sorpresa, la felicitat i el fàstic o el menyspreu), s’ha postulat que la musculatura facial associada a aquestes emocions durant el cant és principalment la del terç superior amb contribució del terçmig. Es va dissenyar un experiment a partir de sis fragments de vídeo (un per a cada emoció bàsica) als quals es va eliminar el so. Havent obtingut un total de 93 respostes per a cada un dels fragments, les dues emocions que han estat millor identificades són les d’alegria i tristesa. Segueixen les emocions de ràbia/ira i sorpresa i, en darrer lloc (amb menys del 25% d’encerts) les de menyspreu i de por. La tècnica del cant clàssic obliga a modificar els mecanismes d’emissió del so respecte a la veu parlada, el que pot condicionar l’expressió facial sobretot de la part inferior del rostre. Si bé és cert que la música actua com a suport de l’emoció(i en aquest experiment s’ha eliminat el so), el cantant necessitarà optimitzar tots els recursos expressius disponibles, particularment si es produeix una descontextualització de les obres o actua front un públic desconeixedor del text i/o de l’idioma cantat.

 

Introducció

Els gestos del rostre són la font més rica d’estímuls no verbals a través dels quals expressem, desenes de vegades al dia, les emocions primàries. La identificació d’aquestes emocions a partir del reconeixement facial és clau en la supervivència humana, ja que ens permet identificar si existeix una amenaça, interpretar els diferents estats d’ànim, etc…

El rostre mai ens deixa indiferents i les emocions ens captiven, el que demostra el recent èxit de pel·lícules com “Inside Out”de Pixar. L’interès científic per les expressions facials té el seu origen el els estudis del naturalista Charles Darwin[1] i del neuroanatomista Guillaume Duchene des de meitats del segle XIX. Però no va ser fins els anys 1970 quan va néixer una de les grans escoles en l’estudi de l’expressió facial de la mà de Paul Ekman y Wallace V. Friesen. Aquests investigadors van descriure unes “unitats d’acció”(Action Units) formades per cada un dels músculs facials implicats en l’expressió de les emocions[2] i van dissenyar una guia per a classificar-les que van anomenar “Facial Action Coding System (FACS)”. Aquests investigadors van descriure sis expressions facials bàsiques que es podien considerar universals per a la majoria de les cultures. En son la ràbia, la tristesa, la por, la sorpresa, la felicitat i el fàstic.

Altres disciplines com el camp de l’enginyeria computacional, estan tenint un creixent interès pel reconeixement facial automàtic. Estudis de mercat en línia permetrien revelar amb immediatesa la satisfacció o el rebuig d’un client front un determinat producte, només reconeixent de forma automàtica l’emoció associada a la seva expressió facial.

En l’àmbit de la música, tant les expressions facials com el gest influeixen en la percepció de l’emoció[3] i alguns autors han suggerit que aquesta primera podria exercir més impacte que la pròpia veu, o fins i tot que el contingut del mateix discurs. Alguns autors consideren que, amb una suficient expressivitat, els espectadors podrien no necessitar de la informació auditiva per reconèixer l’emoció que pretén ser transmesa[4].

Durant el cant, la producció del so s’acompanya d’un ús dinàmic de les expressions facials les quals complementen i reforcen el senyal acústic. El cantant ha de poder transmetre, a partir de la seva interpretació, l’estat emocional generat pel text que canta, no només a partir de la gestualitat corporal, si no tambéa partir d’una suficient expressivitat facial. No obstant, aquest és un repte per al cantant, qui ha de poder mantenir una expressió facial associada a l’emoció compatible amb la tècnica vocal.

El cant necessita l’ajuda de les estructures facials per a l’emissió del so. Les zones implicades de forma directa en l’articulació del llenguatge són les estructures òssies de la cavitat bucal (dents, paladar, maxil·lars superior i inferior), i el conjunt d’òrgans o teixits tous que formen principalment la meitat inferior de la cara (llavis, llengua, faringe posterior, vel del paladar i musculatura facial inferior)[5]. La laringe, faringe, cavitat oral i les foses nasals formen el tracte vocal, el qual és una caixa de ressonància[6] la qual es pot constrènyer o relaxar per l’acció dels articuladors de la parla. Aquests són la llengua, el vel del paladar tou, els llavis i la mandíbula. La combinació entre l’alçada de la laringe, la posició i forma dels llavis o el descens de la mandíbula, permet aclarir o enfosquir el timbre de la veu.

També en els anys 70, diferents estudis acústics sobre la veu operística van determinar les característiques de la “cobertura”de les vocals[7]. En un cant “cobert”la laringe estàen una posicióbaixa, el que genera una posició expandida de la faringe, al que es suma una major distància de separacióentre els plecs vocals (cordes vocals verdaderes) i les cordes vocals falses. A més a més, com més agut canta una soprano, més necessària és l’obertura de la mandíbula i de la boca. Per tant, les expressions facials es veuen en moltes ocasions limitades per qüestions associades a la tècnica vocal, si béaquesta posició“ideal”de la boca i la mandíbula, no hauria de generar expressions artificials ni obstaculitzar la dicció[8].

Els avenços tecnològics de la indústria audiovisual en les darreres dècades, com ara l’apariciódels digital versatiledisk (DVD), els sistemes de home cinema i l’alta qualitat d’imatge del blue-ray, han ampliat el món de percepcions del consumidor d’audiovisuals. Iniciatives com les retransmissions en directe de la Metropolitan Òpera de Nova York (MET) als Estats Units des de la temporada 2006-2007, han facilitat l’accessibilitat de l’òpera a nous públics. El seu èxit ha empès altres teatres d’òpera com La Scala de Milà, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona o el Covent Garden de Londres, a sumar-se a les retransmissions en viu de produccions d’òpera. Aquests nous formats, però, fan que l’expressivitat de l’artista es vegi magnificada per les càmeres, de manera que alguns autors han suggerit un compromís per a satisfer dues audiències: la dels espectadors presents al propi teatre i la dels espectadors dels formats audiovisuals[9]. També en aquesta línia es podria establir un paral·lelisme entre l’òpera i el llenguatge cinematogràfic (en termes de sintàctica i morfologia) on per exemple, una ària seria l’equivalent a un monòleg de cinema[10].

S’ha partit de la premissa que durant el cant, els músculs facials que poden participar de forma més lliure en l’expressió de les emocions, son els del terç mig i superior de la cara. En canvi, els del terç inferior estan principalment destinats a l’obertura de la cavitat bucal i a la relaxació de la mandíbula, per a l’emissió d’un so eficaç. Centrant-nos en aquesta hipòtesi, a la taula 1 es mostren els músculs d’aquest terç superior-mig principalment implicats en l’expressió de cada una de les sis emocions proposades per Ekman i Friesen. Donat que durant el cant líric resultaria estrany topar amb l’emoció de fàstic des d’un punt de vista orgànic (com seria l’expressió facial front una olor desagradable), hi hem aproximat l’emoció de menyspreu permetent-nos la llicència de considerar-la equivalent.

Taula 1. Musculatura facial comuna a l’expressió de cada una de les sis emocions bàsiques

Taula 1. Musculatura facial comuna a l’expressió de cada una de les sis emocions bàsiques

Analitzant el nombre d’elements comuns entre les sis emocions bàsiques i sempre tenint en compte que ens referim al terç mig i superior de la cara, algunes de les emocions tenen un major nombre d’elements comuns. Entre aquestes es podria generar confusió durant el cant, i son l’expressió de la sorpresa i la por entre sí, així com també la de menyspreu amb la d’ira o ràbia. En canvi, les emocions de tristesa i alegria són aquelles amb una acció muscular més diferent i per tant, podrien de ser les dues emocions amb més probabilitat de ser reconegudes correctament.

L’objectiu d’aquest estudi pilot ha estat determinar en quina mesura el públic és capaç de reconèixer cada una de les emocions bàsiques a partir, únicament,de l’expressió facial del cantant.

 

Mètode

Per tal de contrastar aquesta hipòtesi, es va dissenyar un estudi a partir de la selecció i edició de diversos fragments de vídeo. Per eliminar la potencial contaminació que la música associada a cada un d’aquests fragments hagués pogut produir, es va eliminar el so de forma que només reproduïssin les imatges. Es va dissenyar un qüestionari mitjançant l’aplicació“formularis google”(https://docs.google.com/forms/d/1DLd_rVXT3D8ZUAEUpzttM2H-racZyqzInwHw1ZV51t0/viewform el qüestionari segueix obert i admet noves respostes), on s’hi van recollir dades demogràfiques bàsiques com l’edat i sexe, altres més específiques com l’existència de coneixements musicals, l’interès per l’òpera dels enquestats i els seus hàbits de consum. En aquest qüestionari es van inserir els sis petits fragments de vídeo els quals responien als següents criteris d’inclusió: idealment interpretacions en context d’escena com ara representacions d’òpera, però també es van considerar els recitals per a lied si es tractava d’enregistraments en directe; imatges amb primers plans de suficient qualitat; intèrprets occidentals; dones amb veu de soprano i/o mezzo-soprano; i intèrprets amb qualitats expressives reconegudes, nascudes a partir de l’any 1955.

Es va realitzar una cerca exhaustiva als arxius documentals de la biblioteca de l´Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), a la Xarxa de Biblioteques Públiques de Barcelona, a DVDs de fonts privades, als canals Youtube oficials de teatres d’Òpera com el Metropolitan Opera, Royal Opera Hause, Wiener Staatsoper, Bayerische Staatsoper, Liceu Opera Barcelona, medici.tv i finalment, en cerca oberta a Youtube i Vimeo. Els fragments seleccionats procedint d’aquestes fonts van ser: 1) Per a l’emoció de menyspreu, un fragment de l’ària “Vieni, t’affretta” de Macbeth (G.Verdi), interpretada per Ana Netrebko; 2) Per a l’emoció d’alegria, un fragment de l’ària “Caro nome”de l’òpera Rigoletto (G.Verdi) interpretada per Diana Damrau; 3) Per a l’emoció de tristesa, un fragment de l’ària “Se pietàdi me non senti” de l’òpera Giulio Cesare (G.F. Haendel) interpretada per Natalie Dessay; 4) Per a l’emoció de ira/ràbia un fragment de l’ària “La luce langue, il faro spegnesi”, novament de l’òpera Macbeth i interpretada per Anna Netrebko; 5) Per a l’emoció de sorpresa, un fragment de l’ària “The Jewel Song”de l’òpera Faust (Ch. Gounod) interpretat per Angela Gheorghiu; i 6) Un fragment del lied Erlkönig (F. Schubert) interpretat per Ann Sofie von Otter. Cal destacar que en aquesta tria, es van tenir diverses limitacions com ara els documents disponibles a aquestes fonts i la qualitat d’imatge o manca de primers plans suficientment llargs. També assumim que aquesta tria ha pogut estar condicionada per la nostra percepció i valoració de cada una de les emocions als fragments seleccionats. A les següents imatges es mostren captures de pantalla corresponents a cada un d’aquests fragments.

Imatge 1. Emoció de menyspreu: Anna Netrebko interpretant Lady Macbeth

Imatge 1. Emoció de menyspreu: Anna Netrebko interpretant Lady Macbeth

Imatge 2. Emoció d’alegria: Diana Damrau interpretant Gilda

Imatge 2. Emoció d’alegria: Diana Damrau interpretant Gilda

Imatge 3. Emoció de tristesa: Natalie Dessay interpretant Cleopatra

Imatge 3. Emoció de tristesa: Natalie Dessay interpretant Cleopatra

songorama-recerca-matge-4

Imatge 4. Emoció d’ira: Anna Netrebko interpretant Lady Macbeth

Imatge 5. Emoció de sorpresa: Angela Gheorghiu interpretant Marguerite

Imatge 5. Emoció de sorpresa: Angela Gheorghiu interpretant Marguerite

Imatge 6. Emoció de por: Ann Sophie von Otter interpretant Der Erlkönig

Imatge 6. Emoció de por: Ann Sophie von Otter interpretant Der Erlkönig

 

Resultats

Com a resultat rellevant d’aquesta enquesta (analitzada un cop assolit un mínim de 93 respostes per a una precisió estadística del 10.1% i un interval de confiança del 95%), és que s’ha confirmat la hipòtesi sobre el reconeixement facial de les emocions durant el cant. Això ho ha demostrat l’alt percentatge d’encerts per a les emocions de tristesa i alegria (un 92% i un 77% respectivament). Ja a més distància, els han seguit les emocions de ràbia/ira i sorpresa, sobrepassant lleument el 50% (54% i 53% respectivament), i finalment les menys identificades han estat les emocions de menyspreu (amb un 25% d’encerts) i de por (amb un 20.4% d’encerts).

Seguint amb els resultats, analitzat el nombre d’encerts en funció del sexe, dels coneixements musicals i de l’edat, s’han obtingut també resultats interessants. Destaquem que en comparar el grup de persones amb major nombre d’encerts (el grup de menors de 33 anys) amb les respostes donades pels homes i pel grup de persones sense coneixements musicals, s’ha observat que aquest darrer grup ha identificat menys l’expressió facial associada a la sorpresa. A aquests resultats s’ha d’afegir que el grup masculí també ha presentat una major dificultat per identificar l’emoció de por (taula 2). Aquests resultats són encara més sorprenents si es té en compte que el 72.7% dels enquestats menors de 33 anys han estat de sexe femení.

Taula 2. Comparació per Odds Ratio (OR) entre els encerts del subgrup d’homes i de persones sense coneixements musicals respecte al total d’encerts dels menors o igual a 33 anys, per a les emocions de menyspreu, sorpresa i por

Taula 2. Comparació per Odds Ratio (OR) entre els encerts del subgrup d’homes i de persones sense coneixements musicals respecte al total d’encerts dels menors o igual a 33 anys, per a les emocions de menyspreu, sorpresa i por

Discussió

La base d’aquest treball ha estat l’estudi de l’expressió facial durant el cant clàssic i quines són les possibles limitacions que la tècnica vocal pot generar sobre l’expressió de les emocions. L’estudi pilot ha estat dissenyat amb l’objectiu de determinar en quina mesura el públic és capaç de reconèixer cada una de les sis emocions bàsiques a partir, únicament, de l’expressió facial del cantant.

Segons Ekman (2004) l’alegria és l’emoció més fàcilment identificable. No obstant, en aquest estudi pilot ha estat la tristesa l’emoció que ha obtingut un major nombre d’encerts (92%). La tristesa forma part del conjunt d’emocions negatives (junt amb la por i la ira) que actuen com a primera línia de defensa front a les amenaces externes. L’expressió de la tristesa es produeix en la seva forma més sincera durant la infància, però a l’etapa adulta es tendeix a reprimir-la. Una possible explicació a aquest major nombre d’encerts per a aquesta emoció podria ser que la cantant, en el millor ús de les seves tècniques interpretatives, ha sabut aplicar elements d’aquesta expressió veraç d’infantesa per transmetre l’emoció de tristesa eficaçment.

Què ha pogut generar aquests resultats tan diferents per raó de gènere? No es pot establir una causa plausible, ja que cal tenir en compte els pocs encerts d’aquests subgrups fet que obliga a interpretar amb cautela aquesta anàlisi estadística. Però pensem que podria estar relacionat amb el fet que les protagonistes dels fragments de vídeo són també dones. Això podria haver generat un biaix per efecte d’empatia dona-dona ja que, segons els experts, la tendència a sentir empatia és una característica més freqüent a les dones que als homes, les quals presenten una major capacitat per detectar sentiments i senyals no verbals i una major preocupació per aspectes socials i d’interacció amb els sentiments dels altres[11].

 

Conclusió

En conclusió, el fet de cantar en freqüències allunyades de l’expressió parlada obliga a modificar l’emissió i per tant l’articulació del so. Això pot condicionar l’expressió facial sobretot a la part inferior del rostre, entenent que l´expressió facial constitueix un reforç del discurs dramàtic. Els resultats obtinguts han corroborat la hipòtesi centrada en l’acció de la musculatura facial superior i mitja, on la tristesa i l’alegria són les dues emocions amb menys elements musculars comuns. Per tant, és molt important per al cantant el saber ajudar-se d’altres recursos com ara la gestualitat corporal, l’expressivitat musical, la dicció del text, l’ús de l’escena i/o de tècniques interpretatives específiques que li permetin millorar els seus recursos expressius. Aquest fet serà particularment necessari quan les emocions predominants siguin les de por i de menyspreu, ja que segons els resultats d’aquest estudi són les més difícils d’identificar pel públic.

Sortosament, en el context d’una òpera s’exposen els trets característics del personatge, el seu context dins l’obra, la pròpia música o motius musicals característics associats…els quals són elements que ajudaran al públic a descodificar les emocions del personatge. No obstant, front un recital o concert no escenificat (on no es disposarà de tots aquest elements), caldrà optimitzar tots els recursos expressius disponibles, ja que la descontextualització de les obres, el desconeixement del text i/o de l’idioma pel públic, podrien constituir elements de barrera.

Per últim, tot i que l’estudi s’ha basat en l’expressió de les emocions bàsiques proposades per Ekman (2004), la realitat dels personatges d’una òpera i/o l’estat emocional generat per qualsevol text cantat, no és tan fàcilment de categoritzar en aquests sis subgrups. Es genera, com a la vida real, combinacions d’aquestes emocions bàsiques que en el nostre àmbit de cultura occidental són també útils expressivament i poden ser recognoscibles pels públics del nostre medi. Per tant, hi haurà emocions mixtes com per exemple de por barrejada amb ràbia, de sorpresa alegre o trista…així com moltes altres combinacions subtils dins del ventall d’emocions positives i negatives de l’ésser humà.

 *  *  *

Bibliografia

[1] Darwin, C., Ekman, P., Prodger, P. (1998). The expression of the emotions in man and animals. New York, NY: Oxford University Press.
[2] Ekman, P. (2004). ¿Qué dice ese gesto?. Barcelona: Editorial RBA.
[3] Quinto, L. R., Thompson, W. F., Kroos, C., & Palmer, C. (2014). Singing emotionally: a study of pre-production, production, and post-production facial expressions. Frontiers in psychology, 5, 262. doi: 10.3389/fpsyg.2014.00262.
[4] Thompson, W. F., Russo, F. A., & Livingstone, S. R. (2010). Facial expressions of singers influence perceived pitch relations.Psychonomic Bulletin & Review, 17(3), 317-322.
[5] Sánchez, I. B. (2003). La voz. La técnica y la expresión. Barcelona: Editorial Paidotribo.
[6] Perelló, J., Caballé, M., Guitart, E., Martínez-Fornés, S., Pamias, J. A. (1982). Canto-dicción:(foniatría estética). Barcelona: Editorial Científico-Médica.
[7] Sundberg, J. (1977). The acoustics of the singing voice. New Yor, NY: Scientific American.
[8] Miller, R. (1996). On the art of singing.Oxford, UK: Oxford University Press.
[9] Burns, C. C. I. (2014). Tesi doctoral: Adaptation and twentieth-century opera.Sydney: Faculty of Arts and Social Sciences, University of Sydney.
[10] Radigales, J. (2013). Media literacy and new entertainment venues: The case of opera in movie theatres. Communication&Society/Comunicación y Sociedad, 26 (3),160‐170.
[11] Pastor, A. R. (2004). Diferencias en empatía en función de las variables género y edad. Apuntes de Psicología, 22(3), 323-339.

Links als vídeos seleccionats:

  • Macbeth: “Vieni, t’affretta” (Anna Netrebko)
    Link original: https://www.youtube.com/watch?t=10&v=_ogsDRwTxoQ
    Fuente: Metropolitan opera
    Producció: Adrian Noble. Director: Fabio Luisi. Temporada 2014–15.
    Aria de Lady Macbeth de l’acte I de Macbeth de Verdi

 

  • Rigoletto: “Caro nome”(Diana Damrau)
    Link: https://www.youtube.com/watch?v=yB1FXEoqwYE publicado por UCI cinemas BR. (Accedit per darrera vegada el 24.3.15).
    Produccció: Michael Mayer. Director: Michele Mariotti. Temporada 2012-13.
    Aria de Gilda de l’acte II de Rigoletto de Verdi

 

  • Giulio Cesare: “Se pietà di me non senti” (Natalie Dessay)
    Link original: https://www.youtube.com/watch?v=HzV1FNfCbbk
    Font: Metropolitan opera
    Producció: David McVicar. Director: Harry Bicket. Temporada 2012-13.
    Ària de Cleopatra de l’acte II de Giulio Cesare de Handel.

 

  • Machbeth: “La luce langue, il faro spegnesi” (Anna Netrebko)
    Link original: https://www.youtube.com/watch?v=R9jt8DMZDx4
    Font: Bayerische StaatsoperProducció: Paolo Carignani. Director: Martin Kusej. Temporada 2013-14.
    Ària de Lady Macbeth de l’acte II de Machbeth de Verdi.

 

  • Faust: “The Jewel Song”(Angela Gheorghiu)
    Link original: https://www.youtube.com/watch?v=JNBcckJLLoI
    Font: Royal Opera House
    Producció i direcció: David McVicar
    Ària de Marguerite de l’acte III de Faust de Gounoud.

 

  • Erlkönig (Ann Sofie von Otter), 2005.
    Link: https://www.youtube.com/watch?v=Y3ALWvtvt_U
    Lied de Franz Schubert sobre text de Johann Wolfgang von Goethe.