ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Entrevista amb Rinaldo Alessandrini


CARME MIRÓ

A Girona, en el marc del festival estiuenc Nits de Clàssica, vam poder escoltar els madrigals de L.Marenzio, G.Wert, M.Casentini i C.Monteverdi que ens va oferir Rinaldo Alessandrini, clavecinista i director del famós conjunt vocal i instrumental Concerto Italiano.
Des de la seva fundació l’any 1984, el conjunt musical, que s’ha especialitzat en música renaixentista i barroca, ha guanyat premis com el Premio Abbiati, tres Premis Gramophone, dos GrandsPrix du Disque, tres Deutsche Schallplattenpreise, el Prix Caecilia, el Premi Cini i quatre premis Midem de Cannes, a més del Premi Revista de Música de la BBC, i el Grand Prix de l’Académie Charles Cros. El seu encant és la forma natural del seu so perquè els instruments d’època permeten certs tipus d’articulació com ara la funció staccato, l’ús de l’arc, els sons sense vibrato, i altres conceptes estètics. Autèntica artesania sonora.
Alessandrini ens va rebre amablement per parlar-nos de música i de silenci.

sonograma-entrevistes-rinaldo_alessandrini
Expert en la música italiana que es va compondre entre 1550 i1750, assenyala que la música «ha perdut el seu company natural que és el silenci»; ell mateix ens deia que dedica de dues a tres hores diàries al silenci. Es delecta amb les harmonies estranyes de Monteverdi amb un gran sentit del ritme i el flux, però limita l’ornamentació extravagant perquè no li interessa gens. Considera que és important la decoració, que és un concepte essencialment barroc, però ornamentar les notes, creu que no té gaire sentit.
La música de Claudio Monteverdi (1567-1643) va canviar la vida d’Alessandrini, perquè la música del compositor italià el va obligar a atracar en les profunditats oceàniques de l’ànima. Aquell músic de Cremona, cantor i viola abans que compositor, que es va avançar al seu temps, li va fer descobrir el so de les paraules, un fet que va ser molt important en aquella època per a la llengua italiana. Recordem que les formes menors com les napolitanes o les cançons villanesques espirituals s’escrivien en dialectes italians. El madrigal conreat per Monteverdi va ser, de llarg, una forma musical d’una gran flexibilitat estilística que aportà innovacions lingüístiques en llengua italiana.«Els madrigalistes tenien molt d’interès en expressar les emocions dels texts poètics, i per això, les paraules i la seva sonoritat eren molt importants per als compositors».
«El que més m’agrada dels madrigals de Monteverdi és el seu so». Quan entrem en el món de Monteverdi, tot sembla transformar-se, perquè un dels mèrits d’Alessandrini -que en té molts, tot sigui dit de passada- és que ha estat pioner en la divulgació dels madrigals de Monteverdi, la qual cosa mereix que ho considerem rellevant perquè amb les seves propostes discogràfiques ha revolucionat els criteris d’execució de la música antiga. A més, és també un reconegut solista de recitals de clavecí, fortepiano i orgue.
Val la pena afegir que la notorietat del compositor italià, mestre de capella del duc de Màntua, que es feia dir cremonès,va créixer amb la publicació dels seus llibres de madrigals espirituals. «Monteverdi, tot i fer cas de les modes del seu temps, va poder escriure el que volia perquè va tenir mecenes». És obvi que la preocupació dels músics barrocs era compondre i donar-ho ràpid al públic, afirma Alessandrini.
El director del Concerto Italiano té molt clar que el que vol és acostar la música antiga al públic, i, tot i que no li agrada sentir-se pressionat per la feina, ha desenvolupat una innovadora visió artística en què «els criteris historicistes han servit per facilitar l’accés a aquest tipus de música. Era urgent que treballéssim amb aquests criteris perquè el públic necessitava un llenguatge musical que pogués entendre».
El seu amplíssim catàleg d’enregistraments inclou, també, música de Haendel, Scarlatti, Legrenzi, Vivaldi, Marenzio (un gran compositor de madrigals), De Wert, Bach i els seus contemporanis. «Vivaldi escrivia molt, i potser el més interessant de la seva obra encara no és prou conegut». Alessandrini assenyala amb contundència que Vivaldi va escriure melodies meravelloses i, segueix dient, «els seus coneixements vocals i instrumentals eren il·limitats».
«Nosaltres, el Concerto Italiano, ens centrem només en els manuscrits Torino, i gairebé el 90% de tota la música de Vivaldi es troba a Torí».
És conegut el seu interès per buscar sempre veus dúctils, mal·leables i solvents per poder servar l’immens cabal expressiu de la llengua i la música dels segles XVII i XVIII. «La veu va ser molt important pels compositors barrocs perquè per mitjà de la paraula, la música retorna a les emocions més fortes».
Sobre l’ornamentació, el director italià té els seus criteris. Primer de tot, reconeix que l’ornamentació es va utilitzar per a la creació d’un moment de tensió musical. Les dissonàncies, també. La dissonància en Monteverdi era una forma d’expressar el conflicte, i és evident que als seus predecessors no els va fer falta aquest recurs. «Penso que és falsa la idea que el cant madrigalista era improvisat; a mi la improvisació no m’interessa en absolut, la trobo insulsa i sense sentit, i jo diria que en la música barroca, la improvisació és gairebé inexistent». El que l’interessa de debò és tenir l’habilitat de transformar el passatge per adaptar-lo a l’harmonia de la peça, de manera que els cantants d’aquella època cantaven exactament el que era millor per a la seva veu. I en alguns casos, cal dir-ho, molts compositors van simplificar les seves cançons perquè els nous cantants no  estaven a l’altura. Sí, el madrigal, sempre el madrigal, perquè Alessandrini afirma que a través del madrigal els compositors van crear un efecte d’unió entre música i text, la qual cosa, en aquells moments, es va convertir en la gran reforma de la música occidental a principis del segle XVII.
S’acaba el temps, malauradament. Parlar amb Rinaldo Alessandrini, considerat com el millor expert en Monteverdi i en l’escola veneciana del món, és sempre un veritable plaer.
I atents als propers esdeveniments perquè, com molt bé sabem, durant l’any 2017 se celebrarà per tot el món el 450è aniversari del naixement de Claudio Monteverdi, i Rinaldo Alessandrini, al capdavant del Concerto Italiano, oferirà un programa especial per commemorar un esdeveniment molt esperat amb tres obres d’enorme interès musical: Orfeo, Vespridella Beata Vergine, i Storie di guerrieri e di amanti.

Girona, 1 de juliol de 2015

 *  *  *