ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

L’automatització de la literatura a l’Arbre Exemplifical


JOAN SANTANACH · Universitat de Barcelona

A l’edat mitjana l’originalitat era observada amb suspicàcia. Tota afirmació havia de partir, sovint com a mera repetició, dels precedents sancionats per la tradició, perquè el coneixement es basava en les autoritats reconegudes per a cada disciplina. Avui en diríem els autors de referència, uns autors que tothom coneixia i reconeixia com a fonaments ineludibles en l’estudi de la matèria corresponent. Calia conèixer els seus textos, i no es pretenia que la resta d’aportacions fossin gaire més que lectura, comentari i glossa d’aquests auctores. Qualsevol tractat de nova creació s’havia de falcar amb citacions procedents de la bibliografia més autoritzada. Era un saber que sobretot actuava per acumulació.

sonograma-mivanova-edin03

Edimburgh ©maria ivanova

Els recels contra l’originalitat afectaven igualment la creació literària. La tradició i les convencions imposaven límits a poetes i escriptors, i en el millor dels casos el joc consistia a obtenir una veu pròpia dins de les estretors del marc establert. No cal dir que només alguns, molt pocs, ho aconseguien. Però no pas tot eren inconvenients. Els llocs comuns i els referents també facilitaven la feina a tots aquells que havien de produir textos sense estar prou dotats per a aquesta tasca. Tal com ha passat a qualsevol època. En aquest sentit, cal recordar que hi havia repertoris de proverbis, de citacions o bé d’exemples als quals acudien poetes, narradors i predicadors per ornamentar les seves produccions i suavitzar-ne l’aridesa teòrica o doctrinal. L’existència d’aquest corpus explica que localitzem en obres ben diferents represes d’unes mateixes imatges o d’uns mateixos exemples.

Els objectius de Ramon Llull eren massa particulars per sotmetre’s al dictat de la tradició. Ni pel que fa al pensament ni pel que fa a la literatura. Amb prou feines cita altres obres, ni tan sols les dels auctores. Sí que fa referència, en canvi, a llibres escrits per ell mateix, fins a constituir una mena de tradició pròpia, gairebé diríem de bibliografia personal, a la qual remet el lector.

Retrobem aquesta mateixa actitud, poc donada a emprar materials aliens, quan ha d’incorporar exemples als seus textos. Aquestes narracions breus amb un contingut moral que calia interpretar eren habituals en obres doctrinals i homilies. Doncs bé, Llull rarament n’aprofita de ja escrits, sinó que tendeix a crear-ne de nous, producte de la seva imaginació. Amb una excepció destacada: de la trentena d’exemples del Llibre de les bèsties, aproximadament la meitat tenen fonts ben definides, en bona part d’origen oriental. Però el de les bèsties és tot just el setè dels deu llibres que conformen el Llibre de meravelles (1288-1289), que en conjunt conté diversos centenars d’exemples.

Aquestes narracions tenen igualment una funció central en l’Arbre exemplifical, escrit a Roma el 1296 com a part de l’Arbre de ciència. Tal com havia fet al Llibre de meravelles, hi recull una quantitat ingent d’exemples, i en aquest cas també de proverbis, sobre els més diversos àmbits del coneixement. Tots dos, el Llibre de meravelles i l’Arbre de ciència, són obres de contingut enciclopèdic, escrites per facilitar als lectors l’accés a uns continguts savis i complexos. És amb aquesta finalitat que hi empra tota mena d’exemples, narracions, racontaments i proverbis.

Una vegada més són peces de creació pròpia, amb les quals, però, Llull va una mica més enllà. Ja no es tracta de narrar breus històries que, per analogia, ajuden a fer comprensibles qüestions de caràcter científic o de filosofia natural. Ara Llull converteix en protagonistes de les seves narracions les mateixes realitats científiques, dotant-les, això sí, d’un cert contingut moral. Així, els exemples i aforismes de l’Arbre exemplifical presenten personatges que són figures geomètriques, nocions temporals com el passat, el present i el futur, o bé determinats vegetals i fruites, entre moltes altres possibilitats. «Dix la cirera a la garrofa que ella era torta e negra, e dix la garrofa a la cirera que ella era tost podrida», diu, per exemple, un dels proverbis de l’obra.

L’Arbre de ciència és una extensa obra composta per setze parts o arbres. D’aquests, els catorze primers, sobre temes tan complexos i diversos com els quatre elements, la vida humana, els àngels o l’eternitat, aporten el contingut enciclopèdic, mentre que els dos restants són arbres que podríem considerar instrumentals. El llarg Arbre qüestional, que és el setzè del llibre, ressegueix la matèria dels catorze arbres inicials plantejant preguntes i respostes que han de servir per avaluar si el seu contingut ha estat correctament assimilat.

L’Arbre exemplifical, per la seva banda, proposa fórmules per convertir el contingut dels catorze arbres enciclopèdics en narracions breus de rerefons doctrinal i moral. És el que l’estudiós anglès Robert Pring-Mill va qualificar de transmutació de la ciència en literatura. Llull, deliberadament o no, ha tancat el cercle: ara no es tracta d’oferir narracions més o menys doctrinals que ajudin a fer comprensibles conceptes científics complexos, sinó que el que fa és adoptar conceptes procedents de l’àmbit científic i aplicar-los a qüestions morals. No ens ha de sorprendre, llavors, que per exemple dos dels quatre elements, l’aigua i el foc, hi apareguin convertits en rivals disposats a esbudellar-se. Ho trobem en un dels relats del primer capítol de l’Arbre:

Reconta’s que el foc anà en romeria e l’aigua atretal [= igualment], e ambdós atrobaren-se en la carrera, e el foc dix a l’aigua aquestes paraules:
—En aquesta terra ha molts cavallers qui són mos amics e qui farien tota res [= qualsevol cosa] que jo volgués, als quals jo he fets plaers moltes de vegades.
Dementre que el foc enaixí parlava, l’aigua conec que segons les paraules que ell deia, que el foc havia paor d’ella; e per açò conec que ell havia menor virtut e menor poder que ella, car si ella hagués menor poder e menor virtut que el foc en aquella terra en la qual s’encontraren, hagra enans [= hauria tingut abans] paor que el foc, la qual paor hac aprés que el foc hac dites aquelles paraules. E car considerà que el foc començà a haver enans paor que ella, sentí’s virtut e força contra lo foc, e adoncs combaté e vencé lo foc, qui deia que en aquella terra havia cavallers sos amics per co que l’aigua hagués paor, la qual dix al foc que no havia paor de ço que no veia per ço que oïa.

L’oposició entre els dos elements simples ha donat lloc a una narració sobre la por que poden generar les amenaces i fins a quin punt se n’ha de fer cas. I Llull, agudament, remarca que el rival que amenaça és el que té més motius per tenir por, ja que, si no fos així, no intentaria espantar el possible rival abans que l’altre hagi tingut temps ni tan sols d’adreçar-se-li.

Aquesta utilització de continguts científics amb finalitats morals, o fins i tot psicològiques, com en l’exemple citat, és del tot excepcional en un text medieval. Però Llull no en té prou. La seva proposta encara va més enllà. Perquè no sols escriu ell mateix els seus propis exemples, prescindint dels materials que la tradició havia posat a la seva disposició, sinó que fins i tot ofereix al lector claus i recursos perquè compongui, també ell, exemples de nova creació. Vol que altres autors, aprofitant els continguts de l’obra, escriguin nous exemples originals. Ho diu explícitament al pròleg de l’Arbre exemplifical: «segons ço que direm, doctrina darem com hom se pusca haver a atrobar novells proverbis e novells recontaments, e estendre son enteniment per la gran matèria d’aquest llibre». Per obtenir noves narracions, només cal que el lector reprodueixi el seu model. Automatitzant així la creació literària, la tradició esdevenia supèrflua.

 *  *  *