ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Verdaguer i Falla, cara a cara davant L’Atlàntida


JOAN SANTANACH · Universitat de Barcelona

L’any 1876, just quan Jacint Verdaguer estava acabant de polir la redacció de L’Atlàntida, va néixer a Cadis el compositor Manuel de Falla. Gades, antic nom de la ciutat, té un paper important en el poema verdaguerià: Hèrcules hi planta l’esqueix de taronger que s’ha emportat del jardí de les Hespèrides. Verdaguer hi va ser diverses vegades. La primera, si no m’equivoco, després que el contractessin, el 1874, com a capellà de la Compañía Transatlántica. Havia d’embarcar-se en el vapor Guipúzcoa, iva haver de córrer per evitar que se n’anés deixant-lo a terra. Amb els tràfecs, va estar a punt de quedar-se sense la maleta en què carretejava el manuscrit, llavors encara inacabat, de L’Atlàntida.
Va completar el poema navegant per l’oceà que, segons el mite en què treballava, s’hauria precipitat sobre el continent Atlàntic. Ell mateix assegurava que hi havia escrit alguns dels passatges més inspirats. Durant els anys de capellà de vaixell va tornar uns quants cops a Cadis, perquè el Guipúzcoa hi atracava de retorn de les Antilles; i després també, quan va fer un famós creuer per la Mediterrània a bord del Vanadis, el iot dels marquesos de Comillas, propietaris de la Transatlántica, que el va dur fins al Marroc i Algèria.

Fotografia ©Josep Maria Miquel

Fotografia ©Josep Maria Miquel

No sembla que Falla tingués coneixement de l’obra de Verdaguer abans del 1926. Durant la dècada dels anys vint, el compositor gadità tenia la intenció de compondre una obra sobre Cristòfol Colom, en què també havia d’intervenir el pintor Josep Maria Sert. Amb aquest objectiu,havia encarregat un llibret a Paul Claudel. Però el que l’escriptor francès li va presentar no l’acabava de convèncer. Va ser llavors quan un empresari català amic seu, Joan Gibert, li va parlar de L’Atlàntida, protagonitzada per Hèrcules, però en què el descobridor d’Amèrica hi té igualment un lloc destacat. Davant l’interès del compositor, Gibert li va proporcionar una edició de l’obra, i també un diccionari de català, per tal de facilitar-n’hi la comprensió. La lectura de L’Atlàntida va entusiasmar Falla, que va prescindir del llibret de Claudel i es va abocar a treballar en el text de Verdaguer. El francès, per la seva banda, malgrat aquest contratemps, no va pas abandonar el projecte, sinó que va enllestir Le Livre de Christophe Colomb i el va estrenar com a òpera el 1930 a Berlín, amb música de Darius Milhaud.

Manuel de Falla, que inicialment pretenia tenir l’obra acabada el 1929, per estrenar-la a l’Exposició Iberoamericana de Sevilla o a la Internacional de Barcelona, no ho va poder fer en aquest termini, ni molt menys. Va treballar-hi al llarg de vint anys. I no va arribar a acabar-la. Van ser uns anys marcats per la Guerra Civil espanyola i l’exili del compositor a Alta Gracia, a l’Argentina, i també per múltiples problemes de salut. L’any 1946, quan va morir, n’havia completat el pròleg i tenia avançades les parts primera i tercera. La segona, en canvi, estava encara molt endarrerida.

Els deu cants de L’Atlàntida, més la introducció i la conclusió protagonitzades per Colom, eren massa llargs per incloure’ls complets a la cantata. Falla va haver de seleccionar amb cura els passatges per a la seva obra. Així, al pròleg en recull de procedents del cant I de Verdaguer, en què es narra la desaparició de l’Atlàntida. També provenen majoritàriament del cant inicial les estrofes de la primera part, sobre l’incendi dels Pirineus i el combat d’Hèrcules amb Gerió; aquesta part inclou la magnífica ària de Pirene, en què la filla de Túbal, a punt de morir, fa donació del regne hispà a Hèrcules, i es tanca amb el breu càntic a Barcelona, la ciutat que Hèrcules promet fundar. A la segona part, que Falla va deixar tot just embastada, hi ha versos i estrofes provinents sobretot del cant II, però també del X i del IV. S’hi relata la persecució de Gerió fins a Gades, on l’assassí de Pirene tempta Hèrcules amb l’Atlàntida, i l’entrada de l’heroi al continent condemnat per agafar el brot de taronger. El cant es tanca amb les paraules de lament i de condemna de Déu, matisades, però, per l’esperança que els «fills d’Hispània» tornaran a amar-lo (en aquest lloc, aparentment, s’ha introduït un canvi significatiu en el text, perquè les edicions de L’Atlàntida que tinc a mà llegeixen els «néts d’Hesperis»).
La darrera part, titulada «El pelegrí», és la dedicada a la recomposició del món després de l’enfonsament de l’Atlàntida, tasca que és encarregada a Colom. El gruix dels versos en aquesta tercera part prové de la conclusió de Verdaguer. Hi té un lloc destacat el somni de la reina Isabel, que la decideix a donar suport al futur descobridor d’Amèrica. S’obre, però, amb uns versos profètics de la Medea de Sèneca, citats per Verdaguer en nota. No és sobrer remarcar que en aquesta nota, el de Folgueroles hi recollia així mateix la traducció que n’havia fet el Colom històric.
El rerefons cristià de la missió de Colom és remarcat mitjançant diversos passatges, com un versicle del profeta Isaïes i d’altres de provinents dels salms, o bé una impressionant Salve Maria en castellà. Hi ha, igualment, altres fragments en català, que no provenen ja de L’Atlàntida, entre els quals cal remarcar-ne molt especialment un en què es fa èmfasi en la «fraterna avinença» amb què els diversos «fills d’Ibèria» emprenen la missió; just després d’una cruenta guerra civil, el text adquireix un significat ben marcat.
Després de la mort de Falla, Ernesto Halffter, deixeble seu, va assumir l’encàrrec de completar la cantata. Ho va fer amb l’ajuda dels escriptors José M. Pemán i Josep M. de Sagarra, que van donar-li un cop de mà amb el llibret. A Sagarra hem d’atribuir-li, almenys, els alegres Jocs de les Plèiades, a la segona part, que expressen la felicitat en què vivien les filles d’Hesperis, estroncada abruptament per la irrupció d’Hèrcules i la destrucció del món que les havia vist néixer.
Una primera versió de l’obra va ser estrenada el 24 de novembre de 1961 al Liceu de Barcelona. Halffter, però, no n’estava prou content, segurament perquè les tres parts havien quedat massa descompensades: la segona, en bona part obra seva, era bastant més extensa que les altres dues. En va preparar, doncs, una nova versió, més breu i equilibrada, estrenada a Lucerna quinze anys més tard, el 9 de setembre de 1976, en el centenari de Falla. Aquesta versió, la de Lucerna, és la que s’interpreta habitualment.

*  *  *