ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Preservant el so del passat: música i biblioteques en l’Era Digital


NEIL MANEL FRAU-CORTÈS

Sovint la imatge que tenim de les biblioteques i arxius està marcada per una percepció d’obsolescència. Molta gent –potser basant-se en allò que recorden de les biblioteques del passat i no en l’experiència actual– pensa que les aquestes institucions són un vestigi del passat pre-digital. Qui necessita lleixes d’enciclopèdies quan tenim cercadors com Google? La realitat, emperò, és molt diferent, i el lector que no ha visitat una biblioteca en dècades se sorprendrà en veure-hi canvis substancials i innovacions trencadores. Sovint diem que si un bibliotecari de 1910 es veiés transportat a una gran biblioteca acadèmica actual, es veuria en feines per a reconèixer que aquella sala immensa plena de gent amb ordinadors portàtils asseguda en grups i pràcticament sense llibres a les lleixes[1] és, de fet, la sala central de consulta bibliogràfica.

Fotografia ©Josep Maria Miquel

Fotografia ©Josep Maria Miquel

El lector es pot demanar quina relació té la transformació de les biblioteques i arxius amb el contingut d’aquesta columna, on parlem del futur de la música en l’Era Digital. El fet és que, lluny de ser obsolets, bibliotecaris i arxivers estan desenvolupant un paper importantíssim en la preservació de la música digital. Més que mai, avui la xarxa està inundada per un d’allau audiovisual d’una varietat inèdita, però la immensa majoria del què hi trobem és efímer, en alguns casos intencionalment fungible, com els missatges de les xarxes socials. Des de fa segles, la biblioteconomia ha perfeccionat tècniques de taxonomia i preservació de dades. En l’Era Digital, les estan aplicant, entre d’altres coses, a assegurar la conservació del patrimoni musical.[2]

Una de les institucions pioneres en la preservació de la música digital és la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, que posseeix la col·lecció de música més extensa del món, un cabal recentment traslladat al Packard campus a l’estat de Virgínia.[3] En una recent entrevista enregistrada durant el cèlebre festival South by Southwest[4], Butch Lazorchar, arxivista digital de la Biblioteca del Congrés, analitzava les iniciatives d’aquesta institució en el camp de la preservació d’àudio. Fa quasi dues dècades, la Biblioteca se n’adonà que, malgrat que hi havia moltes institucions digitalitzant música, no existia un esforç conjunt ni procediments estàndard per a curar aquestes dades. Ens pot semblar que digitalitzar una cinta magnetofònica és un procés únic i definitiu que fa l’enregistrament perdurable eternament. En realitat, l’àudio digital també té una vida limitada marcada pel deteriorament del suport en què estigui i per l’obsolescència del format dels fitxers.[5] L’any 2000, el Congrés americà finançà un projecte de la Biblioteca encarat precisament a aquesta preservació digital. L’any 2006 neix Preserving Creative America com a projecte conjunt de la Biblioteca del Congrés i altres dipositaris de materials creatius, i amb el suport tècnic d’una empresa líder en preservació digital de música, BMS-Chase de Nashville. L’objectiu és la preservació digital de la tasca creativa produïda en el país, amb un enfocament especial en la seva producció musical. L’any 2012, la Biblioteca del Congrés presentà el seu pla nacional per a la preservació d’enregistraments[6], un exhaustiu informe que, a més d’establir procediments i estàndards de digitalització, emfasitza la necessitat d’oferir al públic al menys un accés limitat als materials enregistrats. Tot i que, degut a les lleis de drets d’autor, aquest accés no és sempre possible, la Biblioteca manté una projecció de futur: els materials de principis del segle XX ja són disponibles al Jukebox de la seva web,[7] però a més la institució continua recollint enregistraments actuals sota copyright, a fi i efecte d’oferir-los al públic quan passin al domini públic al cap dels anys. A més, el projecte de la Biblioteca americana inclou una iniciativa innovadora: obrir relacions amb estudis d’enregistrament per a ajudar-los a compilar metadades relatives als diferents estadis del procés d’enregistrament, a fi d’estandarditzar-les i fer-les compartibles a través de les diverses plataformes de software.[8]

La ingent tasca d’organitzar i preservar l’allau de música digital sobrepassa els esforços de cap biblioteca individual. Arreu han sortit grans organitzacions que coordinen els diversos projectes de digitalització i preservació. Una d’aquestes organitzacions és Internet Archive, una iniciativa fundada per Brewster Kahle en 1996 i inspirada en l’antiga biblioteca d’Alexandria. Sense ànim de lucre, el seu propòsit és l’accés universal i gratuït a la informació, i actualment ofereix accés gratuït a més de 10 petabytes de materials digitalizats, des de llibres de domini públic fins a pàgines web arxivades.[9] El seu model es basa en les xarxes obertes i aposta per la descentralització.[10] En una recent conferència a la Biblioteca Nacional de Nova Zelanda,[11] Kahle explicava la iniciativa d’estendre Internet Archive al camp de la música. La tecnologia computacional ja ha arribat en el punt en el qual la preservació universal de la música enregistrada és factible, per molt que requerirà un gran projecte de col·laboració, basat en una munió de biblioteques i arxius que comparteixin materials. Ara bé, no totes les iniciatives han de provenir d’institucions formals com arxius i biblioteques. Internet Archive ja permet als usuaris individuals normals pujar al seu servidor concerts enregistrats per afeccionats, sempre amb permís dels artistes, un permís que els propis usuaris demanen a les formacions musicals. Continuant amb la tradició d’intercanvi legal de bootlegs,[12] l’argument de Kahle és que si els artistes volen fer donació dels seus enregistraments al públic, no els hauria de costar diners: Internet Archive els ofereix emmagatzemament digital il·limitat, de manera que uns 130.000 concerts enregistrats ja han estat inclosos al projecte, incloent 9,000 concerts de Grateful Dead. Aquesta missió de preservar la música digital també abasta els cabals de plataformes d’intercanvi de música ja desaparegudes, anteriors a la popularització dels mp3s, com és el cas d’Internet Underground Music Archive o IUMA. Des de 1993 fins 2001, IUMA oferia als músics la possibilitat de compartir els seus enregistraments directament amb els afeccionats, fora de les limitacions dels contractes discogràfics. IUMA morí d’èxit perquè els organitzadors no podien fer front a les despeses d’emmagatzemament de la música digital. En maig de 2012 Internet Archive aconseguí pactar que la pràctica totalitat de la base de dades de IUMA –conservada fora de línia en un servidor particular— s’integrés en el seu arxiu, rescatant de l’oblit digital tota aquesta música.[13] Internet Archive s’ocupa de la preservació d’altres cabals de música digital procedent de les anomenades netlables, moltes de les quals han fet fallida perquè era massa costós mantenir el seu arxiu en línia. Sense la tasca d’Internet Archive, també aquesta música estaria perduda. Actualment, l’organització ha obert conversacions amb l’Arxiu de Música Contemporània de Nova York per a digitalitzar els seus continguts, i amb una sèrie d’emissores de ràdio per a preservar els seus enregistraments.

Potser l’aspecte més interessant d’Internet Archive és la seva natura d’ONG i la seva voluntat d’expandir els seus objectius i aglutinar esforços. A aquest efecte, IA ofereix gratuïtament a qualsevol investigador o usuari les seves eines i programes, amb la intenció que creïn la seva pròpia biblioteca digital i la comparteixin. Això resulta particularment interessant per als humanistes digitals interessats en grans corpus musicals per a projectes d’anàlisi estadística de ritme, tempo, progressió harmònica, etc.[14]

No és difícil entendre que estem davant d’un moviment de base que cerca coordinar petits esforços locals cara a la preservació digital i cap a la digitalització de materials. Part d’aquest moviment de base, cal destacar la tasca de la Digital Public Library of America o DPLA.[15] Des de fa anys, l’organització constatà el fet que són les petites biblioteques públiques les que sovint estan al càrrec d’arxius i documentació històrica d’interès local, incloent el cabal musical de la seva àrea. Aquestes institucions tenen un pressupost molt reduït i estan mancades de tecnologia adequada per a preservar aquests arxius, de manera que aquesta riquesa s’està perdent.[16] DPLA s’estructura en hubs o nodes: cadascun dels estats americans té una gran biblioteca acadèmica que actua com a node. Les petites biblioteques locals aprofiten les infraestructures del node per a digitalitzar el seu cabal. Un cop digitalitzats i dotats de metadades convenients, els materials són recollits en una sola plataforma nacional de cerca.

Val a dir que crear una biblioteca digital –sigui de llibres, obres d’art o enregistraments musicals– va més enllà de l’exhibició passiva d’un element en una web. Cada fitxer digital esdevé recercable i enllaçat a altres elements físics i digitals. Si parlem de text digitalitzat, això ens permet cercar paraules determinades dins el llibre gràcies al reconeixement òptic de caràcters (OCR). Si parlem de música, la digitalització ens ofereix la granularitat de dades (llista de cançons, intèrprets, minutatge) i la possibilitat d’anàlisi automatitzada del tempo, progressió harmònica, característiques d’estil, etc. DPLA presenta una característica molt interessant per a l’investigador: tot l’arxiu digital és accessible des de la seva API.[17] La interfície és tan simple que només necessitem un navegador per a maximitzar d’ús de la base de dades, no només fent cerques simples, sinó també connectant metadades d’elements digitals o analògics ubicats en biblioteques diverses (per exemple, un enregistrament amb les notes d’estudi digitalitzades i una pua de guitarra feta servir a l’estudi, conservats en tres arxius diferents).[18]

D’obsolets magatzems de llibres a centres de curació d’arxius digitals, les biblioteques ja estan ocupant un lloc central en la taxonomia i preservació musical en l’Era Digital. Caldrà esperar que les institucions de casa nostra comprenguin la urgència d’endegar iniciatives decidides cara a la digitalització del cabal musical nacional. Tempus fugit.

*  *  *

[1] Entre el 70 i el 90% del pressupost de les biblioteques universitàries americanes ja s’inverteix en llibres electrònics i subscripcions a bases de dades, i no en recursos impresos en paper. Breeding, Marshall, “The systems librarian: balancing the management of electronic and print resources”, Computers in libraries, vol. 34 no. 5, Juny 2015 [http://www.infotoday.com/cilmag/jun14/Breeding–Balancing-the-Management-of-Electronic-and-Print-Resources.shtml – consultat el 6 de juny de 2015]

[2] Una de les principals sortides laborals dels títols de biblioteconomia són ara feines d’arxivística digital en empreses, medis de comunicació, etc. A tall d’exemple, vegeu aquest anunci de col·locació de NPR, la ràdio pública americana.

[3] Aquest campus, de més de 18 hectàrees, conté el National Audio-Visual Conservation Center. Vegeu: “The Packard campus”, Library of Congress, 6 de desembre de 2012 [http://www.loc.gov/avconservation/packard/, consultat el 12 de juny de 2015]

[4] “Butch Lazorchark, Library of Congress, on sound preservation”, Digital Music Trends, Austin, Texas, 12-17 de març de 2013 [https://www.youtube.com/watch?v=nT1FvlpQYcs,consultat el 12 de juny de 2015]. Per més informació sobre el festival South by Southwest, vegeu la seva web.

[5] Si l’enregistrament digitalitzat és emmagatzemat en CDs, aquests només tenen una vida útil de devers 20 anys. A això hem d’afegir el fet que els formats dels fitxers canvien amb els avenços tecnològics. Cal que els curadors digitals reconverteixin els fitxers a nous formats i els guardin en nous suports periòdicament. Vegeu: “Understanding CD-R and CD-RW disc longevity”, Optical Storage Technology Association, 2001 [http://www.osta.org/technology/cdqa13.htm, consultat el 12 de juny de 2015]

[6] The Library of Congress national recording preservation plan, Washington DC: Council on Library and Information Resources – Library of Congress, Desembre de 2012. [http://www.loc.gov/programs/static/national-recording-preservation-plan/publications-and-reports/documents/NRPPLANCLIRpdfpub156.pdf, consultat el 12 de juny de 2015]

[7] Vegeu “National Jukebox: historical recordings from the Library of Congress”, The Library of Congress [http://www.loc.gov/jukebox/, consultat el 12 de juny de 2015]

[8] Dedicarem un proper article a aquest complex tema. Les metadades generades durant el procés d’enregistrament són una riquesa de valor incalculable tant per al musicòleg com per a l’afeccionat, susceptibles d’acabar essent el proverbial “valor afegit” de què parlava Gerd Leonhard. Cal un decidit esforç de preservació i difusió d’aquestes metadades. Existeix una gran varietat de paquets de programació professional per a estudis. Aquests programes sovint no són compatibles i, com en qualsevol software, les noves versions poden no permetre l’accés a formats de versions més antigues, de manera que les dades acaben sent il·legibles.

[9] Les estadístiques del seu sempre creixent contingut són impressionants. Entre els seus vuit milions de llibres digitalitzats i gratuïts, ni ha més de 3.000 en llengua catalana. Per a més detalls vegeu “Internet Archive”, Wikipedia [http://en.wikipedia.org/wiki/Internet_Archive, consultat el 6 de juny de 2015]. Trobareu la pàgina principal de l’organització a https://archive.org/index.php. Inclou el seu conegut servei WayBack Machine, que ens permet consultar webs de fa anys, ja desaparegudes.

[10] Parlant a la conferència GETdecentralized, Kahle analitzava la tendència cap a descentralitzar Internet, cosa que aportarà molts beneficis: farà la xarxa menys vulnerable al ciber-terrorisme i a la destrucció física de servidors per catàstrofes naturals, i a més impedirà que governs totalitaris com el xinès aïllin les seves xarxes nacionals. Conscients d’aquesta tendència, Internet Archive té còpies totals o parcials del seu arxiu a Califòrnia, Amsterdam i fins i tot a Alexandria, Egipte. Vegeu: GETdecentralized and Internet Archive – including Brewster Kahle and Markus Sabadello, 1 d’abril de 2015 [https://www.youtube.com/watch?v=-YgOYjOGZuQ, consultat el 7 de juny de 2015]

[11] The Internet future of books, art, music, and video, publicat el 27 de novembre de 2014 [https://www.youtube.com/watch?v=uGxQpdSUbi8, consultat el 6 de juny de 2015]

[12] Sobre la història i problemàtica legal dels bootlegs, vegeu Neumann, Mark i Timothy A. Simpson. “Smuggled sound: Bootleg recording and the pursuit of popular memory”, Symbolic Interaction 20, no. 4, 1997, pp. 319-341. Per una introducció general amb cronologia dels fets, vegeu “Bootleg recordings”, Wikipedia [http://en.wikipedia.org/wiki/Bootleg_recording, consultat el 6 de juny de 2015].

[13] Roetggers, Janko, “The Internet Underground Music Archive is back”, GigaOm Research, Maig 2012 [https://gigaom.com/2012/05/29/iuma-resurrection/, consultat el 6 de juny de 2015]. El cabal rescatat de l’oblit consta d’unes 680.000 cançons de 25.000 artistes. Per a més informació sobre IUMA vegeu “Internet Underground Music Archive”, Wikipedia [http://en.wikipedia.org/wiki/Internet_Underground_Music_Archive, consultat el 6 de juny de 2015]

[14] Des d’aquesta mateixa columna hem parlat de les diverses línies d’investigació musical que obren les Humanitats Digitals. No fa molt, Daniel Ellis de la Universitat de Columbia declarava que “l’accés a un arxiu comprensiu d’àudio musical comercial és la baula perduda per a una recerca que relacioni el processament de senyal amb el comportament de l’oïdor”. Vegeu Brewster, Kahle, “Building music libraries”, Internet Archive Blogs, 28 d’octubre de 2014 [https://blog.archive.org/2014/10/28/building-music-libraries/, consultat el 6 de juny de 2015]

[15] La web de l’organització conté interessant informació sobre els seus orígens. Vegeu: “About DPLA”, Digital Public Library of America [http://dp.la/info/, consultat el 7 de juny de 2015]

[16] Imaginem per exemple, que la biblioteca d’un poble és el dipòsit d’un arxiu d’àudio que recull els concursos de glosadors de la comarca dels darrers 50 anys, en cintes de bobina oberta i de cassette. L’índex de vida útil d’aquests mitjans fa que, si no digitalitzem aquests enregistraments en els propers 10 a 15 anys, seran irrecuperables. Vegeu: Gibson, Gerald, “Magnetic tape deterioration: recognition, recovery and prevention” IASA conference, 26 d’agost de 1996 [http://www.unesco.org/webworld/ramp/html/r9704e/r9704e11.htm, consultat el 7 de juny de 2015]. L’informe ja té prop de 20 anys, de manera que la finestra de vida útil de les cintes magnetofòniques és avui considerablement més reduïda.

[17] Interfície de programació d’aplicacions. Permet al programador accedir a les dades que s’amaguen darrera de la web de l’arxiu digital i extreure’n informació de forma automatitzada. Per una introducció, vegeu “Interfície de programació d’aplicacions”, Viquipèdia [http://ca.wikipedia.org/wiki/Interf%C3%ADcie_de_programaci%C3%B3_d%27aplicacions, consultat el 7 de juny de 2015]

[18] Més informació sobre DPLA: “The Digital Public of America: an introduction”, DPLA [https://www.youtube.com/watch?v=m0ngLBa4ewM, consultat el 7 de juny de 2015]