ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Entrevista amb Carles Guinovart a Catalunya Música


JOAN VIVES


“La música no és només necessitat de gaudi. També és testimoni.”
Carles Guinovart

Setanta anys després del seu naixement a Barcelona, parlem amb el compositor, professor d’anàlisi musical de l’Esmuc Carles Guinovart.

Foto recent ©Carles Guinovart

©Carles Guinovart

Joan Vives: Les coses es veuen diferents quan s’arriba als setanta anys?
Carles Guinovart: Jo em sento un xaval! La data ha arribat sense que me n’adoni. Estic ple d’il·lusions, ple de projectes. El fet de deixar ara la vida laboral serà, en certa manera, una comporta que em donarà més aire per respirar tot i que no ho considero una alliberació ja que tota la feina que he fet a la vida ha estat totalment vocacional.

JV: Deixar la vida laboral?
CG: Bé, de fet, jo sóc funcionari. Vaig entrar com a tal al Conservatori Municipal de Barcelona l’any 1970. Això vol dir que ja fa quaranta anys que em dedico a l’ensenyament. Vaig entrar-hi inicialment com a professor de solfeig i també d’harmonia, després d’unes oposicions força dures. Deu anys després hi va haver convocatòria d’oposicions a càtedra, que van ser finalment disset dies de proves que no desitjo al meu pitjor enemic. Van ser molt dures. Sobretot perquè vaig competir amb una altra persona molt maca i molt preparada.

JV: La música del segle XX ha estat el “leitmotiv” de la seva vida.
CG: Feia molt poc que havia tornat de París quan vaig anar a veure el director del Conservatori, el mestre Pich Santasusana, per proposar-li de cobrir una de les mancances d’aquell moment, que era la poca informació que s’hi donava sobre la música del segle XX. Jo estava encantat amb l’ensenyament que hi havia rebut, però també hi veia les seves mancances. El director aleshores em va dir que somniava truites ja que aquell tema no estava previst en el pla d’estudis. Aprofitant que el mestre Ribó feia també uns cursos de cant coral fent pagar una petita matrícula, aleshores vaig proposar de repetir aquella fórmula. Mig de broma vaig començar aleshores i així, com la gota malaia, any rere any es va anar succeint fins a arribar a l’any 2000, en què va fer l’edició número 30, que va ser la darrera. Era un curs que vam titular Introducció Teòrica a la Música del Segle XX i per a mi va ser també l’oportunitat de trencar la quotidianitat de les classes d’harmonia mitjançant un curs que permetia un ensenyament viu. Em permetia respirar i alhora m’obligava a conèixer i a estar al dia d’obres d’autors del moment com “La passió segons Sant Lluc” de Penderecki o el “Llibre per a orquestra” de Lutoslawski.

JV: Quina ha de ser la nostra predisposició quan ens acostem a la música més especulativa del segle XX?
CG: Òbviament el Romanticisme va tenir un gran paper hedonista. Ara bé, un es planteja… quina és la funció de la música en cada moment de la història? En el moment actual no podem parlar de cànons de bellesa convencionals sinó de tensions internes molt profundes, de denúncia. De fet, l’expressionisme dels quadres negres de Goya ja en va ser un bon exemple. Si pensem en la crueltat, amb tantes guerres al segle XX… després amb l’aparició de les màquines, els ordinadors i la seva suggestió creativa han propiciat una dimensió més mecànica. La música no és només necessitat de gaudi. També és testimoni. En els estudis medievals estava inclosa en el quadrivium, que eren les ciències, i no pas en el trivium, que eren les lletres. M’agrada defensar el concepte de geometria en música, per exemple. És com si en arquitectura volguéssim reivindicar l’emoció quan avui dia tot són línies rectes.
El cas de Beethoven també és interessant. Cadascú té el seu Beethoven. A mi, per exemple, és un enigma que em neguiteja. És aquest neguit el que m’invita a ficar-me dins d’aquest vessant de misteri que, per molt que especulem, no arribarem a descobrir mai. El fem més gran. En fer-lo més gran tenim més aquesta sensació de vertigen davant de la grandesa del que pot representar l’obra d’art quan aquesta obra és autèntica. Això impulsa el meu vessant analític. De fet, la primera vegada que vaig anar a París va ser per estudiar piano. M’encantava, però havia de competir, per exemple, amb Eulàlia Solé, Ramon Coll, Antoni Besses, Josep M. Colom, i jo no tenia la seva talla pianística, tot i que no tocava malament. Aleshores em va caure a les mans un llibre d’Ernest Ansermet que es titulava “Els fonaments de la música en la consciència humana” on ja parlava de fenomenologia, de matemàtiques (que a mi em sobrepassaven), d’acústica, de logaritmes neperians i coses d’aquesta mena, que et feien entendre que la nostra escolta és logarítmica, etc., i això em va fascinar. D’aquí que em vaig decantar cap al vessant analític i compositiu i vaig començar a jugar amb la psicologia dels intervals i tot el que això pot representar.

JV: Bons records, de la formació a París?
CG: Jo vaig estar a París el 1967, just l’any abans del mític 68. Jo vivia a la universitat i allà ja s’estava coent tot el moviment. Va ser una experiència francament interessant. Anar a París en plena època franquista era molt revelador. Aquí no teníem accés fàcil a llegir García Lorca, Machado… tot això allà t’entrava. Jo xuclava. Una obra que em va fascinar va ser “Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías”, de Mauricio Ohana sobre text de Lorca. Fins i tot el director de l’Institut Francès de Barcelona, després de concedir-me la beca per anar a estudiar a França, en privat em va dir: “L’enviem a París perquè en tregui el màxim partit, de la formació, però permeti’m dir-li que no es passi tot el dia estudiant dins d’una habitació i aprofiti’s de París. Sé que sóc jo qui li ha d’exigir uns resultats, però malgrat això també penso que val la pena que ho aprofiti.” Després vaig tornar a París en el moment de la mort de Franco. Aleshores va ser quan vaig estar amb Olivier Messiaen. Òbviament va ser una experiència molt positiva, molt maca. Jo havia llegit molt sobre ell i per això sabia que m’interessava.
A més, jo vaig néixer en el moment de la postguerra i vaig conèixer moltes penúries de petit. Va ser una experiència d’aquelles que sempre ensenyen i que em va permetre refugiar-me en el concepte de religió de forma intensa. Vist en la distància, allò podia ser bo o dolent, però finalment crec que em va crear un esperit d’autodisciplina i de meditació que em van portar cap a un cert misticisme.

JV: L’ètica és un valor que s’ha d’ensenyar al Conservatori?
CG: Sí! Absolutament! No d’una manera explícita, però sí que ha d’anar implícita en el que representa l’ensenyament.

JV: Quan es fan setanta anys, què és el que esdevé veritablement important?
CG: Tenir il·lusions encara i pensar que ara podràs començar a treballar de veritat en tot allò que t’agrada i llegir tots aquells llibres que t’esperen a les prestatgeries de casa.

 Escoltar l’entrevista sencera:

*  *  *