ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Editorial núm. 027


La societat, afortunadament, evoluciona perquè sempre hi ha, en un lloc o en un altre, persones i col·lectius amb una decidida voluntat de treballar per aconseguir que l’entramat social sigui més just, més equitatiu i més sostenible. I en el terreny de la cultura, com en d’altres àmbits (polític, econòmic, climàtic, sanitari, etc.), necessitem construir eines que avaluïn la gestió en matèria ètica i que les accions culturals reverteixin en el benefici de la col·lectivitat i no per al lucre d’uns quants.

Fotografia ©Josep Maria Miquel

Fotografia ©Josep Maria Miquel

Molts ciutadans veuen amb una certa estupefacció com funcionen “les portes corredisses” (són semblants a les giratòries) de l’àmbit artístic, en general. És relativament fàcil adonar-se que hi ha persones, per exemple, que treballen a administració pública i alhora creen les seves productores privades. Com a resultat tenim el mateix de sempre: persones que gestionen des de les seves empreses privades el patrimoni públic; patrimoni, no oblidem, que pertany a la col·lectivitat. Aquestes activitats faciliten que algunes persones es mobilitzin a través de les portes corredisses (relacions publicoprivades) amb una total impunitat, sense que ningú n’avaluï la gestió. És per tot això que cal una reflexió urgent sobre aquests tipus de pràctiques, perquè, i això és indispensable, per corregir conductes inapropiades ens calen eines d’avaluació adequades.
Vistos els resultats, pensem que cal propiciar en els organismes públics una bona praxi que reverteixi en una col·laboració correcte de tots els agents culturals. És indispensable preservar el patrimoni cultural -persones, institucions i bens- d’interessos aliens al servei públic. És en aquest moment, d’una dura crisi econòmica, quan cal crear un temps per reflexionar i posar en marxa un marc ètic de conducta per als treballadors públics.
Els signes dels nostres temps manifesten, precisament, la necessitat d’adquirir coneixement per mitjà de la pluralitat i la diversitat. I per poder millorar, cal que hi hagi una vertadera transformació en la gestió cultural per fer front a un model burocràtic de l’administració que ja ha caducat. En qualsevol cas, ja sigui per els alts nivells de corrupció que han aparegut com per la manca de recursos econòmics destinats a la cultura, que són causes molt importants del deteriorament de la cultura, no podem amagar que el que està en crisi és el discurs ètic i això és un tema de plena actualitat.

 

*  *  *