ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

L’èpica de L’Atlàntida


JOAN SANTANACH · Universitat de Barcelona

Durant l’edat mitjana no es van compondre cants heroics en català. La inexistència d’una èpica pròpia, quan les literatures veïnes havien nascut, precisament, amb les cançons de gesta, va generar a partir del segle xix un sentiment d’inferioritat que calia suplir fos com fos. Fins i tot es van arribar a “reconstruir” poemes pretesament perduts. Sentiments ben similars va suscitar, ja als anys setanta del mateix segle, la manca de tragèdies, o, poques dècades després, el controvertit tema de l’humanisme català. No són les úniques polèmiques d’aquesta mena que podríem resseguir. La història del país i la seva literatura, i evidentment els lectors, són els que són i arriben fins on arriben. Que, malgrat tot, sovint és més del que tendim a creure.

Montnegre Foto ©Josep Maria Miquel

Montnegre Foto ©Josep Maria Miquel

Sense mostres medievals i amb un coneixement més aviat escàs de les produccions posteriors —poca cosa més hi ha, a part del Lepant de Joan Pujol—, la Renaixença va assumir el repte de solucionar aquesta mancança. Des del Roudor de Llobregat de Joaquim Rubió i Ors, que el 1842 va tenyir amb aires romàntics l’anada dels almogàvers a Bizanci, a la Cançó del pros Bernard, en què Milà i Fontanals assajava com haurien pogut ser les inexistents cançons èpiques catalanes, la Renaixença s’hi va esforçar. L’aportació més destacada va ser, sense cap mena de dubte, la de Jacint Verdaguer. Avui la seva obra més coneguda és Canigó (1885), però ni tan sols el poema pirinenc va aconseguir generar un impacte equivalent al que va produir l’any 1877 L’Atlàntida.

L’aparició del poema atlàntic significava la consecució d’un dels màxims objectius del moviment renaixentista. Al marge, no cal dir, dels complexos derivats de la manca d’èpica. Amb L’Atlàntida, Verdaguer donava l’empenta definitiva a la literatura catalana. L’enfrontament que s’hi relata entre el bé i el mal, entre Hèrcules i els superbs Atlants, revoltats contra Déu, contribueix a universalitzar el poema, i de retruc tota una literatura. També la forma majoritària dels deu cants, les majestuoses quartetes d’alexandrins, l’aproxima a l’èpica clàssica i del Renaixement, més que no a la poesia medieval. L’obra va ser ben aviat traduïda a múltiples llengües. De fet, la primera edició del poema com a llibre independent inclou ja la versió castellana.

El cant primer de L’Atlàntida s’inicia amb l’incendi dels Pirineus. Gerió l’ha provocat per atrapar-hi Pirene, a qui vol arrabassar el tron d’Hispània. Hèrcules aconsegueix treure-la d’entre les flames, però la reina, malferida, mor al cap de poc. Abans, encara té temps de lliurar el regne a l’heroi grec i de reclamar venjança.

No és difícil, per a Hèrcules, atrapar Gerió. Aquest, veient-se perdut, intenta temptar-lo amb una presa major: l’Atlàntida, l’immens i ric continent a l’oest d’Europa, i la bellíssima reina Hèsperis. Per aconseguir-les, només cal que obtingui una branca del taronger del jardí de les Hespèrides. En fer l’oferta, Gerió no creu convenient revelar al seu vencedor que el jardí està protegit per un drac.

L’engany no li serveix de res, perquè la bèstia tampoc no és rival per a Hèrcules. Quan, ja amb el brot de taronger en el seu poder, l’heroi cerca Hèsperis, se li llancen al damunt els fills de la reina, els poderosos atlants, enamorats incestuosament de la seva mare. Enmig de la lluita, de magnituds geològiques, Hèrcules es retira cap a Gades, l’actual Cadis, per plantar-hi el brot. Es materialitza així un simbòlic traspàs de virtuts atlàntiques cap a Hispània. Després, guiat per la voluntat de Déu, que ell és incapaç de comprendre, esbotza a cops de clava Gibraltar i provoca així la inundació de l’Atlàntida. L’aigua del Mediterrani es precipita sobre el continent.

Enmig del caos que s’ha produït, l’heroi grec encara té ànims per tornar a penetrar en el territori agonitzant i endur-se’n Hèsperis. Tot i que els Atlants persisteixen a intentar evitar-ho, els seus pecats els han condemnat i no hi tenen res a fer. Hèrcules i Hèsperis s’instal·len finalment a Hispània, on gaudiran d’una llarga i fructífera existència.

Hèrcules no és l’únic heroi de L’Atlàntida. Els deu cants en què es narren les seves gestes són, de fet, un relat posat en boca d’un personatge diferent. I és que el cant primer no és pas l’inici de l’obra, sinó que prèviament se’ns ha ofert una introducció, amb batalla naval inclosa, situada a la segona meitat del segle xv. Els cants constitueixen un relat explicat per un ermità a un jove mariner, l’únic supervivent del combat marítim. La narració es desenvolupa en un promontori, davant la costa atlàntica.

La finalitat de l’ermità és fer néixer en el mariner genovès el desig d’anar a cercar les terres que, després de l’enfonsament de l’Atlàntida, van quedar aïllades de la resta del món. Tot forma part d’un mateix pla diví. El mariner no és altre que Cristòfor Colom, que, ja a la conclusió de l’obra, aconseguirà el suport d’Isabel de Castella. L’Atlàntida es tanca, doncs, amb l’ermità observant, des del mateix promontori, com les tres caravel·les inicien el seu viatge vers el nou món.

Colom, amb el descobriment d’Amèrica, tornarà a cosir (a “pontar”, en diu Verdaguer) el món. La ferida provocada per Hèrcules, instrument desconcertat de la ira divina, queda així superada. Verdaguer fa seva, d’aquesta manera, la interpretació providencial del descobriment, tan cara a una determinada mitologia espanyola. L’evangelització dels indígenes americans, fins llavors aliens a la revelació, seria l’objectiu últim de tan insigne gesta.

No cal dir que aquesta visió no vol ni sentir a parlar de genocidis, d’expoliació de recursos, o de desaparició traumàtica de llengües i cultures. Tot queda justificat per la cristianització d’Amèrica. Des d’aquest prisma, no és gens estrany que L’Atlàntida, en què es canten les virtuts i gestes de la raça hispànica, fos molt ben rebuda per determinats cercles peninsulars. Els mateixos que, en canvi, observaven amb recel l’evolució de la Renaixença.

*  *  *