ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

L’art de coure la guineu a l’ast


JOAN SANTANACH · Universitat de Barcelona

Un dels moments més hilarants del Romanç d’Evast e Blaquerna de Ramon Llull és el cap. 52, en què el protagonista de l’obra fa d’assistent de Narpan. Malgrat que al llibre se’ns parli de temes tan greus com la reforma de la humanitat o la salvació de tots els homes, Llull hi recull unes quantes escenes francament divertides. Amb les quals, evidentment, pretén provocar la reflexió del lector. La ridiculització i la denúncia de costums i comportaments ha estat, des dels seus mateixos orígens, l’objectiu final de la sàtira.

Narpan és un fals penitent, més per desconeixement que per mala fe, que no vol renunciar a les comoditats mundanes, inclosa la bona cuina. Al mateix temps, però, creu estar-se guanyant el cel pel fet d’haver-se retirat en un monestir i haver-se allunyat de la vida activa. Blaquerna haurà de fer-li veure que s’equivoca, que la vida monàstica té poc a veure amb el que ell planteja, i que la veritable penitència passa per un canvi de valors i de comportaments bastant més profund.

Solsona ©maria ivanova

Solsona ©maria ivanova

El jove i virtuós Blaquerna, poc abans de l’encontre amb Narpan, ha deixat la casa paterna per cercar un indret adient per dedicar-se a la vida contemplativa. Fins llavors, la seva vocació eremítica l’ha empès a trobar un lloc aïllat, lluny de la gent, per consagrar-se a l’oració i a la penitència. Però els encontres que ha tingut buscant aquest sojorn delitós li han mostrat que amb la solució personal no n’hi ha prou, que els homes necessiten que algú els ajudi a comprendre el veritable sentit de l’existència. La trobada amb Narpan constituirà la gota que farà vessar el vas i que l’obligarà a replantejar-se la seva opció vital. Li farà evident la necessitat de dedicar-se al proïsme abans que a la pròpia salvació.
Narpan, amb les seves pràctiques penitencials errònies, ofereix un exemple pèssim als monjos de la comunitat amb els quals viu. Es fa servir menges delicades, dorm ben abrigat en un llit tovíssim, es lleva a l’hora que li sembla, es vesteix amb finíssimes robes. Veient aquesta situació, Blaquerna accepta entrar al seu servei si Narpan promet fer penitència amb ell durant tot un any. La resposta de Narpan, a qui l’acaba d’abandonar, desesperat davant els despropòsits de l’amo, el seu escuder, és afirmativa. Es compromet a fer penitència amb Blaquerna al llarg dels propers dotze mesos. Al cap i a la fi, no té cap raó per creure que els seus “sacrificis” no són equiparables a la més correcta de les penitències.
Durant una setmana Blaquerna seguirà fil per randa les ordres de Narpan, encara que siguin del tot oposades a l’objectiu penitencial. Així es guanya la seva estimació i la seva confiança, i té ocasió d’estudiar-ne els costums. A partir del vuitè dia la cosa canvia. El primer atac vindrà per la banda del pecat de gola, un dels més sensibles per als monjos. Narpan li demana que li prepari una oca per dinar. Evidentment, el que espera és que Blaquerna cogui l’oca a l’ast i l’hi serveixi acompanyada de salses delicades, tal com establia la cuina més valorada de l’època, la que es consumia als casals més benestants. Res més lluny, però, del que Blaquerna té la intenció de fer.
En lloc de l’oca, aprofitant que al galliner hi ha entrat una guineu, Blaquerna sacrifica, escorxa i fa a l’ast la rabosa. En conserva, això no obstant, la cua intacta. Blaquerna té al cap un dels plats més famosos i valorats de la cuina medieval: el paó cuit a l’ast, però amb les plomes del cap i la cua intactes. Era una menja pròpia dels grans àpats, que s’ha conservat en diversos llibres de cuina de l’època, amb la qual els grans senyors, aquells que s’ho podien permetre, obsequiaven els seus convidats. I, de ben segur, els deixaven impressionats perla magnificència de la seva cuina.
Aquest és el plat que prepara Blaquerna per a Narpan, però amb un animal que no tenia pas la mateixa consideració que el paó. Ni molt menys. Les diferències entre una guineu i un paó són ben evidents, i encara més fets a l’ast. I, no cal dir, les belles i acolorides plomes del paó de cap manera no es poden confondre amb la cua peluda i d’olor penetrant de la volp. Tampoc no li és gens favorable la consideració que es tenia de l’animal: als bestiaris medievals la guineu és associada a l’astúcia i a l’engany i, fins i tot, al diable i a la temptació. No ha de sorprendre gens, en conseqüència, la reacció de Narpan quan el seu criat li presenta la guineu cuita a taula. És, ni més ni menys, la reacció que Blaquerna pretenia: el rebuig més absolut del plat. Per costum i per interdicció cultural, el fals penitent és incapaç d’engolir la guineu.
En el gest de Blaquerna hi hem de veure, clarament, una provocació. El que vol és que Narpan, davant de la substitució de l’oca per la guineu, es replantegi la seva comprensió de la penitència. Tal com Blaquerna indica al seu patró després que aquest s’ha desfogat amb tota mena de penjaments, les oques i la resta de menjars que acostuma a consumir són contraris al dejuni propi de la penitència. I com que la guineu és contrària a les oques, perquè les caça, cal que Narpan, per oposar-se al pecat de gola, es mengi la guineu.
Els arguments de Blaquerna no convencen Narpan, que, per ben cuit que estigui l’animal, es nega rodonament a clavar-hi queixalada. Aquell dia es veu obligat a dejunar. Si més no de carn, segons explica Llull. Però aquesta primera modificació dels seus hàbits, associada a nous impactes contra els altres pecats que comet —la peresa, l’orgull—, induiran Narpan a fer examen de consciència, a reconèixer les seves mancances i a modificar els comportaments erronis.
El punt de partida d’aquest canvi d’actitud es troba en la crítica, mitjançant la substitució del seu ingredient principal, d’un dels plats més espectaculars i ostentosos de la cuina medieval. Segur que els seus lectors eren ben capaços d’entendre-ho així, perquè el paó amb la cua, el colli el cap intactes és una recepta que ocupa llocs destacats en els llibres de cuina contemporanis, com el mateix Llibre de Sent Soví, i el trobem documentat com a plat estrella en alguns dels àpats més luxosos i amb més ressò de l’època. Només a un personatge tan poc llépol com Blaquerna se li hauria acudit coure una guineu en lloc d’un paó. O d’una oca, com en aquest episodi.

*  *  *