ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

El valor de les humanitats


SERGI GRAU TORRAS

La professora de literatura anglesa Helen Small proporcionava l’any passat en el seu darrer llibre, The value of Humanities, els principals elements per defensar el valor de les humanitats. Tot i això, Small va més enllà i aposta pel valor de les humanitats en l’assoliment del nostre benestar i, fins i tot, de la felicitat. Així, doncs, tot i la desvalorització que han patit les humanitats durant els últims anys, el cert és que encara tenen un paper destacat a jugar en la nostra societat.

Avui dia, podem constatar que vivim el triomf de la ciència i de la tecnologia per sobre de les arts. En efecte, les humanitats han quedat desplaçades de la nostra vida diària i en termes generals es consideren cada vegada més irrellevants: de què serveix, doncs, llegir a Montesquieu, Voltaire o Spinoza? El cert és que el problema és complex. És innegable que la nostra època està marcada per la falta de valors (humanístics). Les decisions polítiques no estan regides pel poder de les idees que emanen d’aquests valors, sinó que mes aviat es regeixen per les estructures econòmiques i les institucions de poder. Aquesta construcció dona lloc a una realitat que no ens ajuda gaire a entendre la nostra essència i menys encara a identificar el problema de fons. No fa gaire, Rob Riemen posava l’accent en que les diverses crisis que afecten a la societat occidental (financera, política, social, ecològica, etc.) no són més que les diferents branques d’una única crisis: la crisis de la civilització occidental.

Solsona ©maria ivanova

Solsona ©maria ivanova

En efecte, la manca de valors espirituals aguditza aquesta situació. Per tant, què cal fer? Doncs en primer lloc, com afirmava Giuseppe Verdi, tenir present que “tornar als temps antics serà un progrés”. De fet, és en els autors clàssics on neix la idea de l’humanisme europeu, la idea de que tothom ha de ser lliure, crear bellesa i fer justícia. I fou durant el Renaixement que aquests valors van servir per explicar la societat de l’època. Aquests són, doncs, els valors que haurien de prevaldre en la nostra societat.

Sense els valors no hi ha idees que tinguin en consideració la dimensió espiritual del ser humà i, de fet, les idees han de regir la societat enlloc de les estructures de poder. Montaigne afirmava que com més coneixes, més gran és la capacitat de dubtar. Per tant, abans de dubtar primer s’ha de conèixer i les humanitats ens proporcionen les eines per fer-ho. Aquest és el valor de les humanitats. L’historiador Tony Judt sempre defensava que l’intel·lectual tenia l’obligació moral de mostrar l’engany i exposar la veritat als seus contemporanis. Tàpies creia en un art que fos útil en la seva societat. Escriptors de la talla de Zweig, Zola o Camus van retratar les grans misèries i enganys de la seva època, però al mateix temps, també van escriure paraules per recordar la veritable essència del ser humà. I no debades, eren llegits pels seus dirigents.

Aquesta època ja s’ha acabat. Ara ja no són els grans escriptors els qui representen el paper de l’intel·lectual en la nostra societat, sinó que ho fan altres col·lectius ben diversos. En aquest context, quin ha de ser, doncs, el paper de les humanitats? Segons Small, les humanitats tenen un valor públic perquè contribueixen al coneixement, aporten un valor cultural útil a la societat i, en definitiva, aporten benestar individual i solidesa a la democràcia en tant que els seus valors ho representen. Només hi afegiria que aquesta mateixa afirmació és extensible a totes les arts.

No hem d’oblidar mai que les arts –l’art, la literatura, la poesia, la literatura o la música– tenen molt més poder del que pot semblar en un primer moment. Les arts poden arribar a ser més poderoses que la ciència i poden, en efecte, canviar la mentalitat, motivar i encoratjar la gent a través de l’emoció i la bellesa. Aquests dies, Jordi Savall ens ha recordat, en el seu discurs de renúncia al Premio Nacional, les paraules de Dostoievski de que “la Bellesa salvarà el món”, però per fer-ho, afirma el Mestre, cal tenir accés a la cultura ja que “la ignorància i l’amnèsia són la fi de tota civilització atès que sense educació no hi ha art i sense memòria no hi ha justícia”. Així, doncs, quan trigarem a donar a les humanitats el valor que veritablement els hi pertoca?

*  *  *