ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

De les cançons trobadoresques de Sant Joan de les Abadesses


JORDI BADIELLA

Aquest article se centra en l’elaboració d’un model d’escriptura cursiva notarial catalana a partir de l’estudi de les cançons trobadoresques de Sant Joan de les Abadesses.

L’any 1985, Gerald A. Bond publicava “The Last Unpublished Troubadour Songs” a la revista Speculum.1   I l’any 1999, la revista Capçalera oferia la traducció al català d’aquest article.2 En ell, Gerald A. Bond presentava l’edició diplomàtica de quatre cançons trobadoresques no editades fins aleshores.3 D’aquestes cançons, Higini Anglès ja n’havia donat notícia l’any 1935 en l’obra La música a Catalunya.4 Anglès va descriure les fonts, va transcriure tres de les quatre melodies i hi va reproduir fotogràficament els manuscrits. Aquesta reproducció mecànica de les cançons és, però, d’una qualitat que Gerald A. Bond titlla d’”il·legible”.5

Eduard Junyent reproduí fotogràficament un dels dos fulls de paper que contenen les quatre cançons en l’obra El monestir de Sant Joan de les Abadesses,6 d’on provenen els textos. La fotografia mostra tres de les quatre cançons i la qualitat fotogràfica no és gaire millor que la que ofereix l’obra publicada per Higini Anglès.

L’any 1977, en resposta a les preguntes de Gerald A. Bond sobre la ubicació dels fulls, un arxiver de Sant Joan digué que els originals “aparentment ja no existien, que probablement havien desaparegut als anys 30”.7 Donada la impossibilitat de consultar els originals, Gerald A. Bond recomanava consultar les fotografies conservades en l’Arxiu Mas, de Barcelona amb els números de referència “clixé 3086” i “clixé” 3087” que, segons Gerald A. Bond, “de fet diuen poca cosa més que la descripció d’Anglès”: 8

En les tapes d’un registre notarial d’aquell arxiu [Arxiu Parroquial de Sant Joan de les Abadesses], fa anys que es trobaren dos fulls solters del segle XIII, en els quals es conserven quatre melodies trobadoresques desconegudes fins ara. Es tracta de dos fulls en paper, de 19,7 X 13,7 cm, i 17,5 X 12,7 cm de caixa. De moment, no podem dir si el manuscrit contindria o no altres peces anotades amb música. Sembla clar que ambdós fulls no provenen de cap cançoner; seria més aviat un llibre notarial amb documents de tota mena copiat el segle XIII; en els espais blancs hom hauria escrit, d’una altra mà i uns anys més tard ­­–encara en el segle XIII- aquestes quatre cançons. Les tals melodies arriben copiades amb notació messina. El fet d’una notació així, que tant s’assembla al Chansonnier de St. Germain, servat avui a París, b. n. FRÇ. 200050, editat en facsímil el 1892 per P. Meyer i G. Raynaud, és una cosa excepcional a Catalunya; a primera vista hom podria dir que els tals fulls provenen de terres estrangeres, atenent, però, que els documents que contenen fa referència a pobles catalans, com són Sant Joan de les Abadesses, Sant Feliu, etc., i són escrits a Catalunya uns anys abans de les cançons citades, hem d’admetre que la tal notació fou també copiada al nostre país. Conté les següents peces que transcrivim a les pàg. 406 i s.:

  1. “S’anc vos ame era’us vau desaman”.
  2. “Amors merce no sia”.
  3. “Ara lauzetz, lauset, lauset”.
  4. [Pos?] era.us preg que.m aujatz bela mia”.9

El treball de Gerald A. Bond, a banda de presentar l’estudi lingüístic i musicològic de les quatre cançons trobadoresques, corregeix una afirmació de la descripció del document publicada per Higini Anglès, el qual atribuïa a una segona mà la còpia de les quatre cançons feta en els espais en blanc d’uns fulls de contingut notarial. Bond considera que si bé les composicions són d’autors diferents, va ser una única mà que va transcriure les quatre cançons. Aquesta mà, diu Bond, era la “d’un notari entrenat per prendre nota oralment dels textos”10 Bond basa aquesta afirmació en el fet que “no hi ha res sobre la naturalesa de les cançons o dels documents legals adjunts que indiqués l’existència d’una font escrita, i la diversitat de les cançons eliminaria la possibilitat d’un únic compositor”.

Un examen comparatiu dels textos trobadorescos i dels textos notarials ens fa donar la raó a Gerald A. Bond: lletres de realització peculiar com ara la m, la p, la e i la g presenten una forma idèntica, i la realització de les lligadures confirma, també, la hipòtesi d’una única mà.

Avui es pot estudiar el manuscrit original a la Biblioteca de Catalunya, on està catalogat amb el número 3871. Hi ha unes diapositives a color que es poden consultar i a partir de l’encàrrec d’una còpia en paper fotogràfic que vaig fer, el fotògraf de la biblioteca, Sr. Ricard Marco, va experimentar un sistema de fotografia de manuscrits deteriorats consistent a utilitzar fluorescents de llum ultraviolada i pel·lícula Kodak Tecnical 25 ASA. Es van fer 5 exposicions diferents del manuscrit amb una làmpada de llum ultraviolada a cada costat, un diafragma de 8 i 30 segons d’exposició, i el laboratori ho revelà a més temperatura i més temps. L’objectiu era passar de pel·lícula a microfilm, perquè els usuaris poguessin visionar els manuscrits en millors condicions que observant l’original, però aquesta primera temptativa no va donar els resultats esperats i, avui per avui, és més productiu estudiar el text original.

Descripció codicològica

Manuscrit enquadernat en un volum en tela i pergamí (17 X 20,7 cm). Té tres fulls de guarda davant i darrere. Entre el segon i el tercer full del davant, hi ha un full afegit en el qual hi ha mecanoscrita la informació següent:

3871. Cançons trobadoresques de Sant Joan de les Abadesses. SXIII, segona meitat. 2 folis. (Cf. Higini Anglès; La música a Catalunya fins el segle XIII, (Barcelona: 1935), p.185-187; 405-407. Gerald A. Bond, “The last un published Trobadour Songs”, Speculum, 60, 4 (1985), 1827-1849).

El text manuscrit ocupa dos fulls de pergamí, numerats 1 i 2 amb llapis a l’angle superior dret del recto i estampats amb el segell de la Biblioteca de Catalunya a l’angle inferior dret en el recto del primer full i el verso del segon. A sota del segell del verso del segon full hi ha anotat amb tinta: Ms. 3871.

Els fulls de pergamí medeixen 14,7 X 19,6 cm en la seva part més ampla, i 13,2 X 19,5 cm el segon, també en la seva part més ampla.

El primer full té tres forats d’1 mm de diàmetre cadascun que no impedeixen la lectura per cap de les dues cares. El segon full presenta un forat d’1 mm i un forat de ½ mm, que no impedeixen la lectura per cap de les dues cares. Aquest segon full, està esquinçat 1cm en la part superior dreta del recto, però el document és legible per les dues cares. Té un segon esquinç de 2 cm a la part inferior del recto que afecta una part del tetragrama, però no té conseqüències pel que fa a la legibilitat. Té un tercer esquinç a la part inferior del recto que no afecta el text. Tot el full presenta taques d’humitat.

Manuscrit 3871. Biblioteca de Catalunya. Barcelona

sonograma-manuscrit1

sonograma-manuscrit2
sonograma-manuscrit3 sonograma-manuscrit4

Un model d’escriptura cursiva notarial catalana

El criteri que s’ha utilitzat per fixar un model d’escriptura cursiva notarial catalana ha estat el d’examinar i cal·ligrafiar les variants significatives de les lletres.

A continuació, dono la llista de les paraules utilitzades per extreure’n la lletra model. La numeració en xifres romanes indica el número de poema on es troba la paraula i la numeració en xifres àrabs indica la línia. L’absència de grafia s’indica amb un guionet. L’ordre dels poemes és el següent:

I. “S’anc vos ame era’us vau desaman”.
II. “Amors merce no sia”.
III. “Ara lauzetz, lauset, lauset”.
IV. [Pos?] era.us preg que.m aujatz bela mia”.

Minúscules

a: S’anc (I,1); enversa (III,5).
e: era.us (I,1); amei (I,1); falsasses (II,3).
i: i (I, 2).
0: t’amor (II,2); no (II,1).
u: vau (I,1); lauset (III,1).
b: bela (II,4); belo (II,6).
c: S’anc (I,1).
d: desespere (II,3); desleialtate (II,4).
f: fait (I,3).
g: deg (I,2).
h: honorem (text notarial, p.2, 24).
j: iiij (III,8).
k: -.
l: falensa (IV,3); lauset (III,1).
m: no.m (I,4).
n: no.m (I,4).
p: per (I,2); porti (I,5).
q: qe (II,6); qe (II,1).
r: era (I,1); verament (I,2); major (I,3).
s: sia (II,1); vits (III,11).
t: t’i (II,1).
v: (es presenta amb grafia u).
w: -.
x: c’axi (I,6).
y: -.
z: zo (III,5); tiniatz (I,4).

Majúscules

Donada la poca quantitat i encara la repetició de les lletres majúscules, les agrupo per poemes. Escric entre parèntesi el número de línia.

Poema I. “S’anc vos ame era’us vau desaman”.
S: S’anc (1).
E: Enjan (2).
M: Mas (4).
J: Ja (6).

Poema II. “Amors merce no sia”.
A: Amors (1).
E: E (5).

Poema III. “Ara lauzetz, lauset, lauset”.
A: A (1).
B: Bela (1).
B. Bela (3).
S: Si (8).
L: L.iiij (10).

IV. [Pos?] era.us preg que.m aujatz bela mia”.
No presenta cap grafia en majúscula.

Lligadures

ei: amei (I,1).
tz: tiniatz (I,4).
tz: tenretz (I,6).
ss: falsasse (II,2).
tz: estaretz (III,2).

Consideracions paleogràfiques

Gerald A. Bond considera que l’escriptura és una cursiva pura d’inspiració francesa que mostra una certa afinitat amb la cursiva informal dels documents reials espanyols. Bond basa aquesta consideració en l’afinitat amb una escriptura extremadament similar que trobem al facsímil 83 reproduït a l’obra de Zacarías García Villada, Paleografia española, on es dóna com a exemple de la cursiva francesa a Catalunya.12

Més recentment, Jesús Alturo i Anscari M. Mundó a “Problemàtica de les escriptures dels períodes de transició i de les marginals”, un article publicat a Cultura neolatina l’any 1998, anomenaven “escriptura cursiva notarial catalana” el tipus d’escriptura que reuneix les peculiaritats gràfiques del període de transició en què s’insereix el manuscrit que ens ocupa.13 L’anàlisi paleogràfica del text mostra una escriptura arrodonida tot i que ja hi apareixen, de forma tímida, traços d’angles aguts, gòtics, en la realització d’algunes lletres com ara la s. Presenta una realització ràpida (en aquest sentit, és remarcable el doble traç per a la p, fruit de la velocitat d’escriptura). L’aspecte de conjunt és una mica desfet: som lluny d’un cal·lígraf de librària transicional (postcarolina o protogòtica); més aviat, l’escrivà és algú avessat a escriure documents jurídics i, per tant, poc inclinat a cercar la perfecció escripturària del copista de còdexs.

Els trets específics més destacables són: el mòdul petit comparat amb la perllongació de les astes ascendents i descendents, les quals acostumen a rematar en corba a la dreta les primeres i a l’esquerra les darreres, de vegades arribant a la caixa d’escriptura en forma de llaç (d, p); l’estructura peculiar d’algunes lletres, com ara la g amb l’apèndix inferior perllongat a l’esquerra; el contrast pronunciat entre traços gruixuts i prims com a conseqüència de la rapidesa en l’execució de la còpia; la lletra e quan ocupa la posició final de mot presenta un traç horitzontal oblic en direcció ascendent (és interessant la solució que dóna aquest ús en la paraula “amei” (I,1)).

Tant les majúscules com les minúscules presenten un angle de tall de 45º i un decantament de 0º. L’ull de la lletra minúscula té una altura de dues amplades de la ploma, que té una amplada de ½ mm, i l’ascendent i el descendent tres amplades cadascun. La majúscula té una altura variable, que oscil·la entre 5 i 6 amplades de la ploma.

El recto del full 1 presenta una lletra menys comprimida que la de la resta del manuscrit. El text notarial del full 2, recto, està escrit amb una ploma menys ampla que la utilitzada en la resta del manuscrit, i les ratlles que el travessen són fetes amb la mateixa ploma amb què es va escriure la cançó. A diferència dels altres textos, aquesta darrera cançó està escrita amb una ploma un pic més ampla, però les proporcions de la lletra són les mateixes. El color de la tinta del manuscrit és ocre a causa de la seva exposició a la llum.

Lletres minúscules

a: presenta tant la forma uncial com una forma més arrodonida.
e: presenta un ull tancat o obert, a final de mot sol acabar amb un traç que arrenca de l’ull i que es dirigeix cap a l’exterior.
i: trobem la i curta i la llarga, semblant a l’actual j. La i curta s’inclina cap a l’esquerra, com la u.
o: és arrodonida i no presenta cap tret especial.
u: a vegades s’inclina cap a l’esquerra.
b: té una forma arrodonida que sovint trobem també en la l. A vegades l’ascendent acaba amb una gràcia.
c: el seu traç angulós ja insinua una tendència cap a l’escriptura gòtica.
d: és uncial. L’ascendent s’inclina cap a l’esquerra per tornar cap a la dreta a vegades unint-se a la tija i a vegades no.
f: l’ascendent presenta un acabament en forma de ganxo.
g: és semiuncial. El descendent torna cap a la dreta.
h: es presenta inclinada cap a l’esquerra. El segon traç ocupa una bona part del descendent.
l: es presenta vertical o bé inclinada cap a l’esquerra.
m: s’inclina cap a l’esquerra.
n: com la m, s’inclina cap a l’esquerra.
p: el descendent no es decanta cap a l’esquerra, però sovint retorna cap a l’ull de la lletra.
q: presenta un ull tancat o obert. El descendent a vegades acaba a una gràcia.
r: trobem tres realitzacions. en una, la tija té un peu punxegut; en una altra, el peu és sencer; a final de mot pot presentar una realització semblant a la z d’impremta.
s: presenta dues realitzacions, totes dues semblants a la f. L’una amb una tija vertical i l’altra més sinuosa.
t: la tija s’inclina cap a l’esquerra.
v: la trobem encara en forma de u. No és fins a mitjan segle XIII que apareix en la grafia actual.
x: s’inclina cap a l’esquerra i el segon traç és descendent.
z: presenta un descendent que a vegades acaba amb una gràcia i a vegades no.

Lletres majúscules

A: és uncial. En trobem dues: l’una té l’ull petit i l’altre el té gran.
B: en trobem dues realitzacions. l’una més arrodonida i l’altra més angulosa.
E: N’hi ha de dos tipus. L’un s’assembla molt a la g majúscula actual: el travesser inferior es tanca sobre la tija central; l’altre presenta un travesser central sobre el qual es tanca el travesser superior.
J: és la majúscula més alta.
L: és uncial.
M: presenta una forma peculiar que l’acosta a la uncial: la tija de més a l’esquerra és un ganxo que no supera la meitat de la pauta d’escriptura.
S: n’hi ha dues. La seva forma és confusible amb la de la g minúscula i sobretot la segona (Si, III,8) s’acosta a la realització de l’ordinària d’impremta, la qual cosa contrasta amb la realització de les esses minúscules del manuscrit, que són de tija vertical.

Lligadures

ei: la e acaba amb un traç que neix de l’ull obert de la lletra i que surt cap enfora. La i és una perllongació de la e que es pot confondre amb el producte d’una realització ràpida de la e.
tz: en trobem tres realitzacions. Totes tres tenen el punt de contacte en el travesser de la t i dues d’elles es toquen també en la tija. És peculiar la lligadura de tenretz (I,6).
ss: com és habitual, les esses dobles semblants a la f fan contacte en la seva part superior.

sonograma-manuscrit01 sonograma-manuscrit02

*  *  *

Notes

1 BOND, Gerald A. “The Last Unpublished Troubadour Songs”. Speculum, 60/4, 1985, pp. 827-849.
2 Capçalera 1, gener 1999, pp. 87-94.
3 Fruit d’una recerca que va dur a terme quan era becari a la Camargo Foundation, a Cassis, França, el 1977, Gerald A. Bond va presentar una part de l’estudi intitulat “The Last Unpublished Troubadour Songs” en el XIII Congrés Internacional sobre els estudis medievals celebrat a la Universitat Western Michigan l’any 1978. I va finalitzar el treball quan era professor visitant al Centre d’Estudis medievals de la Universitat de Toronto el curs 1983/84.
4 ANGLÈS, Higini. La música a Catalunya. Barcelona, 1935 (segona edició: Biblioteca de Catalunya amb la col.laboració de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1988). Pp. 183-86 i 405-407.
5 Op. cit. a la nota 2. P. 87.
6 JUNYENT, Eduard. El monestir de Sant Joan de les Abadesses. Barcelona, 1976. P. 110.
7 Op. cit. a la nota 2. P. 87.
8 Op. cit. a la nota 2. P. 87.
9 Op. cit. a la nota 4. Pp. 182-184.
10 Op. cit. a la nota 2. Pp. 90-91.
11 Op. cit. a la nota 2. P. 91.
12 Vegeu GARCÍA Villada, Zacarías. Paleografía española. Ediciones El Albir. Barcelona: 1974. La descripció del document es troba al volum I, p. 298 i la reproducció a la làmina LXXXIII del volum II.
13 Vegeu ALTURO, Jesús i Anscari M. MUNDÓ. “Problemàtica de les escriptures dels períodes de transició i de les marginals”, dins Cultura neolatina, fasc. 1-2, 1998. Pp. 121-148.