ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

L’ofici de luthier


ARTUR FRIEDHOFF CALVO

L’ofici de luthier és un treball que té tendència a ser molt solitari, tant per la seva raresa com per la intensa dedicació personal que comporta. Per mi, havent estat essencialment autodidacta des que als 14 anys vaig començar el meu primer violí, el món de la luthieria sempre m’havia semblat una gimcana d’obstacles i laberints secrets. Avui dia és molt fàcil trobar informació de quasi tot a internet, però la luthieria sembla que encara s’hi resisteix.
Quan era petit vaig sentir a parlar de la Violin Society of America (http://www.vsa.to/), una associació l’objectiu principal de la qual és facilitar el contacte i la comunicació entre els luthiers d’arreu del món que hi pertanyen per a discutir i difondre tots els aspectes del món de la construcció d’instruments, des de les tècniques de construcció fins a la física de l’acústica, passant per les discussions estètiques i raonaments artístics. Durant molt de temps va ser un somni imaginar que a l’altra banda de l’Atlàntic hi havia les respostes a totes les preguntes que em feia com a principiant.

© Artur Friedhoff

© Artur Friedhoff

A mesura que van anar passant els anys vaig anar fent el meu propi camí, amb l’ajuda incalculable i inspiració del mestre David Bagué, però desenvolupant per a bé o per a mal, la meva pròpia manera de fer instruments, provant eines diferents, arreplegant idees d’aquí i d’allà, intentant esbrinar els secrets hermètics de cada taller que visitava, aprofitant els bocins de coneixement que m’arribaven amb comptagotes, i consolidant a poc a poc un estil propi, que si bé encara no ha acabat de madurar i queda molt camí per fer, és ben únic i personal.

© Artur Friedhoff

© Artur Friedhoff

Mai m’hagués imaginat que podria acabar dedicant-me professionalment a la luthieria. Si ho hagués sabut potser hagués pensat en aprendre l’ofici a alguna escola, però llavors m’hagués perdut la gimcana d’obstacles d’informació que m’han fet qui sóc com a luthier…
Ara, anys després, em trobo submergit plenament en aquest somni, treballant a Ifshin Violins (http://www.ifshinviolins.com/), un dels tallers més grans de la costa oest dels Estats Units, i dedicant-me de ple a la construcció, restauració i reparació d’instruments. Com a membre de la Violin Society of America he pogut assistir a les convencions que s’organitzen i veure amb els meus propis ulls com la informació flueix en el gremi per elevar el nivell de l’ofici de forma global. La filosofia d’aquestes trobades és perseguir l’excel·lència de la luthieria a partir de l’acumulació de les experiències personals dels participants i la intercomunicació.
La Violin Society of America és coneguda també per les competicions internacionals biennals que organitza. El màxim rigor dels jutges i els elevats estàndards de l’art fan que sigui una de les competicions més prestigioses del món. Els instruments es jutgen de forma absolutament anònima, amb jutges músics, que n’avaluen la sonoritat, i luthiers, que n’avaluen els aspectes tècnics. S’atorguen certificats de mèrit en execució tècnica, per als instruments que estan més ben construïts tècnicament, certificats de mèrit en sonoritat, per als que sonen millor, medalles de plata pels que compleixen els dos requisits i medalles d’or per a instruments excepcionals.

A la competició del 2014 vaig presentar un violí que se li va atorgar un certificat de mèrit per la sonoritat. Francament jo creia que me’l tirarien pel cap, ja que és un instrument que per circumstàncies de la vida vaig plasmar-hi un cert dramatisme, donant-li un aspecte antiguitzat, amb un vernís roig fosc i esquerdat, certament poc convencional i molt personal. Però és que per a mi fer instruments és un reflex emocional, com el poeta canta els seus amors en vers, o l’artista pinta dies plujosos. Així, sabent que malgrat tot, la Violin Society of America segueix perseguint uns ideals extremadament estandarditzats i sense massa marge d’improvisació, no esperava que pogués ser pres seriosament i molt menys rebent cap premi.
Després d’un camí tant llarg, anys de dubtes i incertesa, rebre aquest honor ha estat una confirmació que el camí que he fet és bo i una empenta d’energia per a continuar creant instruments que inspirin i captivin, i que a mans del músic puguin ser l’eina d’on brolli la música.

*  *  *