ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Les cançons de Nadal en la tradició catalana


CARME ORIOL · Universitat Rovira i Virgili

El Nadal, més que una festa, és un cicle festiu que, en la tradició catalana, s’estén des del 25 de desembre, dia de Nadal, fins al 2 de febrer, dia de la Candelera. Aquest cicle festiu que ve marcat per una tradició religiosa, la tradició cristiana del Nadal, popularment s’ha expressat a través d’uns costums que estan molt arrelats en els nostres pobles i ciutats. Un d’aquests costums és “el pessebre popular”, el que es fa a les cases, amb la participació de grans i petits, i que conté figures que no hi poden faltar mai, com “el caganer”. Tradicionalment, el pessebre s’ha mantingut a les cases fins al dia de la Candelera que és quan es desfà i les figures es desen fins l’any vinent.

© Sonograma Magazine

© Sonograma Magazine

Els costums relacionats amb el Nadal són fruit d’unes influències paganes i cristianes que han perviscut al llarg del temps i que ens han arribat fins avui. Així, per exemple, el culte al foc té tot el seu sentit en aquestes dates en què té lloc el solstici d’hivern. Segons explica el folklorista Ramon Violant i Simorra en El llibre de Nadal, en el solstici d’hivern els nostres avantpassats encenien fogueres, ja que creien que aquest foc donava força al sol perquè tornés a renéixer i assolís la seva plenitud en el solstici d’estiu, molt proper al 24 de juny, dia de Sant Joan (Violant i Simorra 1983: 196-197). Aquests costums relacionats amb el culte al foc modernament han estat substituïts per les il·luminacions amb què decorem les cases i els carrers dels nostres pobles i ciutats.

Un dels costums més arrelats al cicle festiu del Nadal és el de cantar cançons que evoquen l’esperit propi d’aquestes festes. En el nostre cançoner hi abunden les nadales senzilles que reflecteixen aspectes de la vida quotidiana del lloc i del temps en què es van crear, com per exemple la titulada “Pastorets i pastoretes” publicada en un cançoner excel·lent que cal reivindicar: el Cançoneret valencià de Nadal, que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va publicar fa uns anys acompanyat d’un CD (Sanchis Guarner 2006) i al qual ens tornarem a referir més endavant.

La nadala “Pastorets i pastoretes” conté tot de referències a la quotidianitat: rentar-se al matí, fer bunyols, matar el gall, fer-se les trenes, posar el tronc al foc, menjar coques, etc. En aquest context, l’estrofa final ens presenta la Mare de Déu com una dona que acaba de parir i a qui cal alimentar bé perquè “faci bona llet”. La cançó diu així:

            Pastorets i pastoretes
            on aneu tan de matí?
            -A lavar-nos les lleganyes
            en la basa del jardí.
            Pastorets i pastoretes,
            feu-me llenya que tinc fred,
            no me la feu d’argelagues;
            feu-me-la de romeret.
            Pastorets i pastoretes,
            tant que volíeu saber:
            d’una barcella de dacsa,
            quants bunyols es poden fer?
            En les festes de Nadal
            les dones són matineres:
            unes van a matar el gall
            i altres a fer-se les trenes.
            En les festes de Nadal
            posarem el tronc al foc
            i menjarem coques fines,
            bollets amb oli i arrop.
            Polles, pollastres, cabrits,
            coloms, polits i gallines,
            torrons, casquets i confits,
            pastissets i coques fines.
            Sant Josep se’n va a la plaça
            a comprar un renyonet
            per a que esmorze Maria
            i que faça bona llet.

                        (Sanchis Guarner 2006; CD, cançó nº 1)

El costum de cantar nadales ve d’antic. Moltes nadales catalanes s’han conservat en manuscrits i cançoners que abasten un llarguíssim període que va des del segle XIV fins al segle XXI. Durant aquests segles han estat divulgades més de 200 nadales tradicionals, que amb les seves variants passen de les 1100 cançons (Oriol 1995: 87). Veiem, per tant, que la nostra cultura disposa d’un ric i abundant repertori de cançons nadalenques que hem de contribuir a transmetre i utilitzar.

Les nadales catalanes s’han conservat i divulgat, al llarg del temps, a través de diversos mitjans: manuscrits, fulls de format “in folio” com els dels gojos, cançoners, i, més modernament, enregistraments sonors.

Una de les nadales més antigues que tenim documentades és “La ball balletes” que procedeix del Cançoner Rovirola (nº 111 de la Biblioteca de Catalunya) escrit l’any 1508, tot i que la nadala és del segle XV. Com diu Romeu i Figueras “és una de les composicions més boniques i més tendres” del cançoner nadalenc (Romeu 1996: 58). Malgrat la seva antigor, la tornada de la nadala reprodueix els versos d’una coneguda moixaina infantil que encara avui és molt utilitzada.

            La ball, ball, balletes;
            toca manetes.

La nadala conté estrofes de gran espontaneïtat i vivacitat, com les que reproduïm tot seguit:

            Si us voleu despertar,
            oireu cançonetes;
            la Verge balla ab son fill,
            e diu-les tan polidetes.

            Mon fill, Josep és vingut
            e ha-us aportades joguetes,
            e al caperó[1] torrons,
            e a la falda avellanetes.

            Les mullers dels cavallers
            vos aporten calcetes,
            e, can iran al mercat,
            portar-vos han sabatetes.

                        (Romeu i Figueras 1996: 56-57)

Sobre la base de les velles cançons nadalenques se’n van crear de noves en els segles XVI, XVII i XVIII. El segle XVIII va ser especialment ric pel que fa a la creació de nadales. I precisament d’aquest segle és la nadala “A sonetes, toca manetes”, que conté una tornada molt semblant a la de la nadala “La ball balletes”. Vegem-ho a continuació:

            En un estable,
           prop la muralla,
            un recent nat
            viu en la palla;
            cada ull tenia
            com una estrela,
            i la boqueta
            era una perla.
            Jo pense dur-li
            quatre cosetes,
            i tinc de fer-li
            jocs i festetes
            A sonetes, toca manetes;
            toca-les tu, que les tens boniquetes.
            Pastors gojosos
            allí vingueren,
            i vàries coses
            al xic dugueren.
            Qui un corderet,
            qui llet portava,
            qui brull[2] i nates,
            qui mel rosada,
            i com teníem
            esca[3] i palletes,
            troncs hi cebaren
            posant llenyetes.
            A sonetes, toca manetes;
            toca-les tu, que les tens boniquetes.

                        (Sanchis Guarner 2006, CD, cançó nº 13)

Cap a finals del segle XIX i durant el primer terç del segle XX, alguns cançoners nadalencs van incorporar, al costat de les cançons tradicionals, nadales que escriptors i poetes havien creat a “imitació de la poesia popular”. Aquests poetes van contribuir a engrandir el repertori nadalenc (Oriol 2000: 26).

Una de les nadales que més es va popularitzar va ser “Lo tam-pa-tan-tam” o “Cançó de la Verge” de Jacint Verdaguer, que comença amb el vers “Mentre Maria bressava i vestia”. La nadala es va divulgar en cançoners de l’època, sovint sense fer esment de qui n’era l’autor, com si es tractés d’una cançó tradicional. I és que Verdaguer va crear la composició a l’estil de la nadala tradicional “Què li darem an el Noi de la Mare”. Reprodueixo, tot seguit, una versió d’aquesta nadala tan coneguda que du per títol “Tampa, tapam!”.

Què li durem al fillet de Maria
què li durem si té fam i és pobret?
Li duren panses, anous i olives;
Li durem figues en un paneret.
Tampa, tapam, que les figues són verdes;
tampa, tapam,, que elles maduraran.
Si no maduren el dia de Pasqua,
maduraran el diumenge de Rams.
Què li durem al fillet de Maria,
què li durem que li sàpia ben bo?
Figues, castanyes, anous i abellotes,
roses de dacsa i mel i arrop.
Tampa, tapam, que les figues són verdes…
Que bona nit que nos fa la lluneta;
que bona nit que nos fa per cantar.
Cantem, xiquets, i tindrem les estrenes;
fins a que isca la Missa del Gall.
Tampa, tapam, que les figues són verdes…

(Sanchis Guarner 2006, CD, cançó nº 7).

De la nadala tradicional “Què li darem an el Noi de la Mare”, que va servir d’inspiració a Verdaguer per fer la seva, cal destacar la particularitat de la seva melodia, d’influència gallega, ja que el refrany de la cançó correspon exactament al d’una “muinheira”. A més, la melodia “no és privativa de Galícia, sinó que la coneixen també la música popular irlandesa i la de determinades contrades angleses” (Romeu i Figueras 1996: 115). Això és només una mostra de la riquesa del nostre cançoner nadalenc, que ha rebut la influència de cançons d’altres llocs i les ha adaptat a les característiques de la llengua i la cultura pròpies.

entre els cançoners nadalencs més populars publicats durant la primera meitat del segle XX destaquen els de Joan Llongueres (1931) i Joan Amades (1949), que durant anys han estat utilitzats per grups corals i per escoles de música i han contribuït a popularitzar versions que s’han enregistrat en cassets i CD (Oriol 2000: 27).

A més de la tradició de cantar nadales amb l’ajut de versions impreses, també cal tenir en compte una altra tradició que ha coexistit amb aquesta. És la que se situa en l’espai públic del carrer, on tradicionalment els grups de joves han interpretat nadales de manera espontània i improvisada per manifestar l’alegria pròpia de les festes. Aquestes nadales havien tingut una funció de capta, ja que la intenció dels intèrprets era recaptar aliments o diners per fer, posteriorment, un sopar col·lectiu. Al País Valencià, aquestes cançons es coneixen amb el nom de “Cançons de l’aguinaldo” i sovint contenen referències a aquesta funcionalitat de capta. Com a exemple d’aquest tipus de cançó, vegem la que du per títol “Tots los anys”.

            Tots los anys ací venim
            tots los anys venim ací,
            a cantar per este temps
            les cançons de l’aguinaldo
            i les del celestial jesuset.
            Entre les onze i les dotze
            ha nascut el bon Jesuset!

(Sanchis Guarner 2006, CD, cançó nº 11)

La tradició de cantar nadales s’ha mantingut de forma ininterrompuda al llarg dels segles i ha contribuït a configurar un repertori molt ric i variat. Els fons documentals de què disposem ens permeten moltes possibilitats de renovació del repertori en aquestes festes tan assenyalades. Entre els fons més rics relacionats amb la conservació de les cançons tradicionals catalanes destaca el de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Josep Massot i Muntaner ha estat el responsable d’editar els 21 volums que contenen l’inventari i una selecció de materials d’aquest important fons (Massot i Muntaner 1993-2011), un fons que conté nombroses nadales i a les quals esteu convidats a acudir-hi. Us sorprendreu de la seva riquesa i varietat.


[*] Aquest article és un dels resultats de la investigació del Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana (GRILC) consolidat per la Generalitat de Catalunya (2014 SGR755) i s’ha realitzat en el marc d’un projecte sobre literatura popular catalana que ha rebut finançament del Ministeri d’Economia i Competitivitat del govern d’Espanya (FFI 2012-31808).
[1] Caperó: Peça rodona de drap, punt, feltre, etc., per a cobrir i abrigar el cap (DIEC 2).
[2] Brull: mató (DIEC 2).
[3] Esca: Carn dels bolets de soca del gènere Fomes i afins, assecada o torrada, que antigament s’emprava per a encendre foc (DIEC 2).

Bibliografia

  • Amades, Joan (1949): Les cent millors cançons de Nadal. Barcelona: Selecta.
  • DIEC 2: Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2ª ed. [consulta en línia, setembre de 2014].
  • Llongueres, Joan (1931): Cançoner popular de Nadal. Barcelona: Foment de Pietat.
  • Massot i Muntaner, Josep (1993-2011): Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 21 vols.
  • Oriol, Carme (1995): El cançoner nadalenc català al Principat de Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
  • —— (2000): “Les cançons de Nadal: pervivència d’una tradició”. Àrnica 47, p. 22-30.
  • Romeu i Figueras, Josep (1996): Les nadales tradicionals. Barcelona: Alta Fulla. [Facsímil de l’edició de 1952].
  • Sanchis Guarner, Manuel. Cançoneret valencià de Nadal. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2006. [Facsímil de l’edició de 1973]. Conté un CD amb nadales.
  • Violant i Simorra, Ramon (1983): El llibre de Nadal. Barcelona: Alta Fulla. [Facsímil de l’edició de 1948]

*  *  *