ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Els catalans prudents segons Àngel Guimerà


JOAN SANTANACH · Universitat de Barcelona

S’ha dit que els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la. L’apreciació sobretot fa referència als errors històrics, no pas als èxits, potser perquè els pobles tendeixen a recordar més les victòries que les derrotes. Aquest no és ben bé el cas de Catalunya, que, com és prou sabut, ha convertit en festa nacional la caiguda de Barcelona de 1714. I no sols això, sinó que, a més, els catalans ens hem encarregat de mantenir ben viva la memòria de les causes i les conseqüències de la Guerra de Successió. Les biblioteques són plenes d’estudis històrics. Tampoc no hi manquen, encara que amb una proporció sensiblement menor, adaptacions literàries dels fets. Victus, de Sánchez Piñol, mal que sigui l’obra que més ressò ha obtingut, no és de cap manera l’única que s’ha dedicat a la qüestió.
És molt interessant, des d’aquest punt de vista, la visió que dóna del conflicte entre austriacistes i filipistes Àngel Guimerà a Mestre Oleguer. Interessant pel que té de lectura interessada dels fets històrics, però també pel que s’hi trasllueix de la realitat a la qual s’adreçava l’escriptor del Vendrell. Perquè tan important com el que s’hi relata és el context en què va ser escrit. L’obra va ser publicada a la premsa periòdica el 1890, i sis anys més tard en va aparèixer una versió revisada com a volum independent. Guimerà, doncs, hi va treballar durant uns anys de gran ebullició catalanista, poc temps després que es presentés al rei Alfons XII el Memorial de greuges de 1885 i mentre es preparaven les Bases de Manresa, de 1892. Cito, tot just, les dues fites més remarcables d’aquells anys, en què Guimerà, a més, va prendre part. No van ser, ni de bon tros, els únics moviments que es van produir.Sonograma-24-07
Mestre Oleguer és un monòleg breu, en vers, posat en boca d’un dels defensors de la ciutat. L’acció se situa l’11 de setembre de 1714. L’home està sol, enmig dels cadàvers de companys caiguts, i aprofita una treva, la calma prèvia a l’assalt final, per fer un mos i recordar. Sobretot pensa en la dona i els fills, assassinats a sang freda pels invasors, però també en les causes del conflicte. El cos sense vida d’un amic el porta a evocar una conversa que hi havia mantingut, anys enrere, arran de l’accés al tron de Felip de Borbó —el primer d’aquest nom: no el confonguem amb el seu descendent homònim. Mentre que Ramon, l’amic de cos present, no hi veia res de mal, la reacció de mestre Oleguer, recorda ell mateix, va ser d’absolut rebuig. És Ramon qui parla en primer lloc, anunciant-li l’elecció del candidat francès:

Diu que ja tenim rei: que ve de França,
i es dirà Felip V. —Felip? La pesta
se l’emporti! Els Felips per Catalunya…
han sigut sempre de la pell del diable!
—Diu —va fer— que és aquest bella persona.
—Ja a Madrid cuitaran a fer-lo perdre.
—I que vindrà a jurar les lleis antigues.
—Lo jurat trencarà quan allà ho vulguen.
(vv. 59-66)

La desconfiança secular envers Castella justifica les paraules de mestre Oleguer. N’explica les causes, de forma ben gràfica, just a continuació:

Company, estem perduts si la gent nostra
no fa un vaitot: que hi ha sigles i sigles
que ens volen acabar, i un dia i l’altre;
va de pares a fills que sota terra
furguen en les arrels de Catalunya.
(vv. 67-71)

Mestre Oleguer es mostra del tot escèptic respecte a les promeses que el nou monarca pugui fer, i reclama que el país s’arrisqui, que prengui una decisió i s’ho jugui al tot per tot. Ara bé, el problema no és només l’actitud de Castella envers Catalunya. També n’hi ha per als mateixos catalans. I és aquí que Guimerà, per boca de mestre Oleguer, parla als seus contemporanis:

Va a la mort Catalunya; i sou vosaltres
los que aixequeu el catafalc per ella.
Vosaltres, los prudents, la gent de l’ordre,
que us fa por un fantasma, i sou joguina
dels d’allà i dels d’aquí que mercadegen
amb la hisenda i la sang del nostre poble.
(vv. 76-81)

S’adreça als catalans prudents —no cal insistir en el matís irònic que dóna a l’adjectiu—, als catalans d’ordre, que per sobre de tot temen el conflicte i que pacten el que calgui per tal d’evitar-lo. Per a mestre Oleguer, ells són igualment responsables de la situació i de les conseqüències que se’n puguin derivar. Però no són els únics que esmenta. Hi ha així mateix aquells que, moguts per l’interès propi, manipulen els temorosos i en treuen benefici. Alguns d’aquests, ens diu, són d’aquí, són catalans.
El monòleg es tanca amb la mort de mestre Oleguer i la confirmació dels presagis més pessimistes per al país. No es podia acabar d’una altra manera. Els fets històrics són inapel·lables. L’advertiment de Guimerà als seus contemporanis, alhora, no podria ser més transparent. El que va succeir el 1714 no hauria de tornar a produir-se. Catalunya ha de defensar els seus drets i no deixar-se enganyar una vegada més per Madrid. El 1714, a aquelles alçades, d’engany no n’hi havia —no n’hi podia haver—, perquè tothom sabia què implicava la derrota. El 1890, en canvi, l’estira-i-arronsa entre l’Estat i Catalunya era a l’ordre del dia.
Sense cap mena de dubte, la caracterització de les posicions catalanes que planteja Àngel Guimerà a Mestre Oleguer és d’un esquematisme extrem. I encara n’és més la de les castellanes. Els pocs versos que dedica a la qüestió no permeten anàlisis gaire aprofundides. Però, no ens enganyem, tampoc no era aquest l’objectiu que va dur-lo a escriure el monòleg. En cap cas pretenia oferir un retrat de la societat catalana del 1700. Guimerà, en el fons, parla sobre la seva mateixa realitat, sobre la societat del seu temps. I ho fa per advertir els seus contemporanis de la poca credibilitat que atribueix a les concessions castellanes. És amb aquesta finalitat que se serveix de la literatura, l’eina que millor maneja.
Més enllà de la legitimitat d’aquests usos, que tampoc no es tracta de discutir aquí —la literatura universal és plena de pamflets i libels—, el que sí que em sembla digne d’atenció és la visió que s’intueix de la societat de Guimerà. L’oposició entre prudents i desconfiats. Un segle després de la redacció de Mestre Oleguer, i malgrat totes les simplificacions que vulgueu, ens hi reconeixem. Si fem un repàs dels poc més de cent anys d’història que ens en separen, es fa evident el perquè de la vigència dels recels. Al mateix temps que és indiscutible que encara hi ha catalans prudents. Partidaris de la tercera via, en diem ara.

*  *  *

Deixa un comentari