ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

El món a la butxaca: investigació musical en l’Era Digital


NEIL MANEL FRAU-CORTÈS

En anteriors ocasions hem vist com la Revolució Digital està afectant els compositors, consumidors, docents i editors de partitures. Cal que ens demanem igualment quin impacte està tenint la tecnologia en els musicòlegs i etnomusicòlegs, un cop l’Era Digital ha obert un accés sense precedents al cabal musical mundial de tots els temps.

A mesura que més i més música i dades musicals[1] esdevenen disponibles a internet, la metodologia de recerca musical també està acusant els efectes d’aquesta imparable ona de canvis. Com sabem, l’investigador musical té al seu abast un ample espectre de camps d’especialització. Pot estudiar la música des del punt de vista de com es crea (sistemes musicals, teoria i tècniques de composició), de com s’executa (pràctiques d’interpretació actuals i històriques) o de com se’n transmet el coneixement (pedagogia musical), entre altres aproximacions. Igualment pot centrar-se en la musicologia històrica, o bé interessar-se per l’etnomusicologia, l’aproximació sociològica i antropològica a l’estudi de la música. En tots aquests aspectes, la Revolució Digital està transformant el paisatge en maneres que només estem albirant. Pensem, sense anar més lluny, amb el que ha suposat per als musicòlegs i etnomusicòlegs l’increment de transmissió de idees lligat a coses tan bàsiques com disposar de sistemes de comunicació instantanis com l’email i els fòrums digitals de discussió, o poder compartir partitures i enregistraments amb acadèmics de tot el món amb immediatesa.

 © Sonograma Magazine

© Sonograma Magazine

Podem afirmar que els prop de cinquanta anys d’història de la etnomusicologia corren paral·lels als canvis tecnològics. Quan el musicòleg americà Alan Lomax recorria els Països Catalans en els 1950s fent enregistraments de camp de música popular, la seva eina de treball era un pesat magnetòfon Magnecord de bobiba oberta i un carregament de bateries i bobines de cinta, tot acompanyat de nombrosos quaderns de notes on registrava les lletres, identitat i circumstàncies dels subjectes, a més de material per fer fotografies i altres estris.[2] L’investigador de la nostra època disposa d’enregistradors digitals d’altra qualitat que caben a la butxaca. A més –i atès que el context cultural és tan important com la pròpia música enregistrada– probablement el treball de camp d’avui més aviat inclourà un enregistrament en vídeo digital (esdevingut “text cultural”)[3] que ens permetrà analitzar les tècniques d’execució mentre agafem notes en un petit ordinador portàtil. Tot un arsenal d’equipament d’alta qualitat que literalment hi cap en una bossa de mà.

El sorgiment de formats d’àudio comprimit com mp3 ha suposat un revolució també en el món de la recerca. Si ens remuntem als 1980s, pocs ordinadors tenien prou capacitat per a reproduït música mentre l’usuari feia altres tasques. A més, els arxius d’àudio d’aleshores eren massa voluminosos per a enviar-los fàcilment. Amb arxius més petits i comunicacions més ràpides, és possible consultar amb un investigador a l’altre punta del món a fi d’esbrinar els particulars d’un enregistrament determinat.

Les àrees de la recerca etnomusicològica que estan en plena transformació van més enllà de l’enregistrament de so i vídeo. Un dels aspectes més transformatius de la Revolució Digital per al treball de camp és la possibilitat de recopilar dades sobre la interpretació musical in situ, sovint amb software fet a mesura de les necessitats del projecte particular. En el moment en què l’ordinador personal esdevé suficientment petit i transportable, es transforma en una eina de camp imprescindible. La recollida de dades i diaris de camp se simplifica, i ja no requereix lentes hores de transcripció de notes. El lector podria argumentar que això no constitueix una novetat i que l’investigador podria fer el mateix amb una llibreta de notes. Ara bé, l’ordinador ens permet establir dades enllaçades i crear bases de dades relacionals,[4] hipertexts i visualitzacions de col·leccions de dades voluminoses, fent simples els processos que fins fa poc haurien portat moltes hores de feina. L’etnomusicòloga Renée Lysloff és pionera en un altre camp d’estudi incipient i no exempt de controvèrsia: el treball de camp realitzat a través d’entrevistes i altra documentació mitjançant comunicacions per internet (com vídeo-entrevistes per Skype). Altres sociòlegs apunten a les xarxes socials com a autèntics col·lectius humans amb entitat digna d’estudi. La metodologia científica d’aquests camps punters està encara per establir.[5]

Un altre aspectes que ha transformat la investigació musical ha estat quelcom tan simple com la popularització de software de notació. El compositor contemporani pot preparar la seva música, escoltar-la amb l’ordinador, imprimir-la professionalment i generar parts individuals sense l’ajut d’un copista. De manera semblant, els programes de notació permeten al musicòleg presentar les seves transcripcions de manera clara i acurada, així com generar edicions acadèmiques d’obres musicals molt més acurades i detallades, a un preu molt més assequible. Al mateix temps, les tècniques de reconeixement òptic de caràcters o OCR també s’estan aplicant cada cop més a la digitalització de partitures. Tot i que encara està en el començament, aquesta tècnica va guanyant exactitud també en digitalitzacions de partitures per a tabulatura i amb escriptura de tipus gregorià.[6]

A mesura que les publicacions acadèmiques passen a estar en línia, la disseminació d’idees augmenta exponencialment, tot travessant fronteres nacionals i lingüístiques. En veure oberta la seva audiència a un nivell global, és comú que aquestes publicacions electròniques acceptin cada vegada més articles en altres idiomes, tot donant a conèixer projectes investigadors que fa anys haurien passat desapercebuts. En alguns casos, els enregistraments de camp també són accessibles a internet, cosa que facilita la investigació per part d’acadèmics geogràficament allunyats dels arxius. Un altre fet notable és que en els camps d’investigació més punters, com el de les Humanitats Digitals, la conversa acadèmica no ocorre tant a revistes impreses o electròniques sinó a blogs, xarxes socials con Twitter i conferències.[7]

És precisament en el camp de les Humanitats Digitals on més nous camins s’estan obrint per a l’investigador musical.[8] L’allau d’eines, bases de dades i projectes d’Humanitats Digitals és massa extens per a fer-ne un inventari exhaustiu. A tall d’exemple, considerem alguns d’aquests projectes. Musipedia, per exemple, ens permet cercar la seva base de dades a partir d’un patró rítmic o d’una frase musical. Aquesta frase musical pot ser introduïda mitjançant el teclat de l’ordinador, un teclat musical amb USB o MIDI o fins i tot xiulant davant del micròfon. Online Chopin Variorum Edition, ofereix imatges de totes les edicions d’obres de Chopin i ens permet comparar-les compàs a compas.[9] El conegut Massachusetts Institute of Technology (MIT) és un dels catalitzadors més importants de projectes musicològics en el camp de les Humanitats Digitals. És el cas del Digital Dance Archive, que posa en una sola plataforma una munió de col·leccions arxivístiques relatives a la dança.[10] El modern musicòleg disposa d’accés instantani a bases de dades l’abast de les quals hauria estat impensable fa dues dècades. Pensem, per exemple amb el RISM, o Répertoire International de Sources Musicales, un índex de prop de 400 mil manuscrits musicals d’entre 1600 i 1850. L’accés a aquesta informació abans hauria representat visitar les 595 biblioteques i arxius de 35 països que integren aquesta base de dades. El mateix podem afirmar respecte a RILM, RIPM i Doctoral Dissertations in Musicology, totes disponibles des de la comoditat de casa nostra o, el que és més interessant, des de qualsevol locació en què ens trobem fent recerca.[11]

Pel què fa al software, els investigadors en teoria musical desenvolupen nombrosos programes dedicats a analitzar la construcció tècnica d’extensos repertoris musicals, tot comparant frases, progressions harmòniques, instrumentació, etc. Els resultats de les anàlisis sovint proven matemàticament les influencies d’un compositor sobre un altre, esclareixen la probable autoria d’una composició anònima o –com en l’estudi de Dexter Edge– extreuen conclusions a partir de l’estudi exhaustiu de les marques d’aigua de les partitures.[12]

Els estudis musicals computacionals han irromput a l’escena acadèmica gràcies, entre altres coses, al desenvolupament de llenguatges marcats per a la codificació de partitures, com musicxml.[13] El principi de les partitures recercables és simple, i no gaire diferent de tecnologies avui tan populars com el pdf de text recercable.[14] Un cop codificada en xml, la partitura esdevé informació computable, comparable amb altres partitures i susceptible de recerca textual a llarga escala. Pel que fa a les anàlisis de dades a llarga escala, en el camp de les Humanitats Digitals literàries ja abunden els exemples d’estudis textuals basats en algoritmes estadístics i visualització de dades, que ens permeten esbrinar el potencial autor d’un llibre anònim mitjançant la comparació de paraules i sintagmes del text amb un extens corpus literari d’autors identificats.[15] Encara que un estadi incipient, tècniques similars s’estan ja aplicant a bases de dades de partitures.

Tot i això, fa un parell d’anys, la investigadora musical Margaret Lam es queixava que les Humanitats Digitals musicals estaven massa centrades en les partitures i elements tècnics. Calia un major esforç en aplicar les noves tecnologies a l’estudi del context socio-cultural, la tradició i la història de la interpretació.[16] La tecnologia ofereix tot aquest potencial i de ben segur en els propers anys es desenvoluparan projectes encaminats en aquest sentit.
Val a dir que els avenços tecnològics també comporten efectes que dificulten la investigació etnomusicològica. Localitzar un músic tradicional suficientment aïllat i que mai no hagi rebut influència de la música occidental és una tasca gairebé impossible. A més, la proliferació d’enregistraments i de concerts de música d’altres col·lectius humans té efectes en l’oïdor: allò que hauria semblat totalment forà abans de l’Era digital, ara sembla més familiar i menys sorprenent. Com sabem, el context cultural és un factor crucial en la documentació i en la transferència de música d’una cultura a una altra. El fet que l’accés a recitals i enregistraments de música ètnica s’hagi facilitat molt no vol dir que el context sempre sigui comunicat adequadament. El manlleu d’instruments i tonalitats que pertanyen a altres músiques està a l’ordre del dia. La tecnologia ens obre cap a l’apreciació de l’art produït per altres pobles, però els nous mètodes de transferència de música sovint suposen una pèrdua de significat contextual.[17]

*  *  *

[1] Ens referim a les metadades relacionades amb la música, des de les etiquetes amb dades sobre autors i títols que estan inserides en els mp3s fins a registres bibliogràfics de CDs i descripcions d’objectes digitals a col·leccions d’àudio en línia. Per més informació sobre metadades i música vegeu Mizell, Cameron, “Metadata for musicians”, Musician Wages, 2 de novembre de 2008, consultat el 31/08/14, http://www.musicianwages.com/metadata-for-musicians/ Malgrat l’article fou redactat fa una sèrie d’anys i els estàndards han anat evolucionant, els conceptes claus continuen essent els mateixos.
[2] Val a dir que fins i tot aquell Magnecord de 13 kg era aleshores una eina innovadora de primera línia. El propi Lomax i el seu pare, John Lomax, també musicòleg, havien fet treball de camp amb enregistradors de cilindre de cera i fins i tot amb enregistradors de disc de vinil tan pesats que alguns investigadors feien servir ambulàncies reconvertides on la maquinària era connectada a la bateria del cotxe. Vegeu: “Lomax the songhunter”, PBS, 2006, consultat el 31/08/14, http://www.pbs.org/pov/lomax/background.php. Per a més detalls sobre la tasca de Lomax als Països Catalans, vegeu: Pizà, Antoni, editor, i altres. Alan Lomax: Mirades Miradas Glances. Barcelona: Lunwerg -Fundacio Sa Nostra, 2006 . Cohen, Judith, editora. Alan Lomax Collection: The Spanish Recordings. Cambridge, MS: Rounder Records, 2007- (amb volums sobre Mallorca, Pitiüses, Aragó i el País Valencià. L’arxiu complet de Lomax, incloent molt de material no publicat està digitalitzat i disponible a l’American Folklife Center de la Biblioteca del Congrés americà. L’autor d’aquesta columna és co-editor de l’àlbum de Mallorca i autor d’un dels articles de Mirades.
[3] Lysoff, Renée T. A. 1997. “Mozart in Mirrorshades: Ethnomusicology, Technology, and the Politics of Representation.” Ethnomusicology 41(2): 206-219
[4] Per exemple, un músic determinat pot aparèixer com a compositor en una col·lecció, com a intèrpret en una altra, esmentat com a influència en una entrevista amb un altre compositor, o citat en un llistat administratiu que no semblava tenir cap relació aparent. En el passat l’investigador hauria de creuar dades de diversos fitxers aïllats, una tasca tediosa i fal·lible. Una base de dades relacional ens permet traçar la presència d’una entitat a través de diverses bases de dades a priori aïllades.
[5] Posselius, E.J. “Technology´s place in ethnomusicological fieldwork”, Scribd, 2010, consultat el 31/08/14, http://www.scribd.com/doc/50920466/Technology-s-Place-in-Ethnomusicological-Fieldwork-2010
[6] Schreibman, Susan, Ray Siemens i John Unsworth, editors. A companion to Digital Humanities. Oxford: Blackwell, 2004, part 1:8, consultat el 31/08/14, http://digitalhumanities.org/companion/view?docId=blackwell/9781405103213/9781405103213.xml&chunk.id=ss1-2-9. Aquest article conté un interessant llistat d’eines i projectes informàtics d’investigació musical.
[7] Per una introducció al concepte d’Humanitats Digitals, vegeu “A guide to Digital Humanities”, Northwestern University Library, (2013?), consultat el 01/09/14, http://sites.library.northwestern.edu/dh/. La majoria de col·lectius especialitzats en Humanitats Digitals tenen fòrums de comunicació a Twitter. Per a tenir una idea de l’abast d’aquesta disciplina en la xarxa social, vegeu aquesta cerca per “Digital Humanities” — https://twitter.com/search?q=digital%20humanities
[8] Swafford, Joanna. “Music and digital humanities”, Nines: Nineteenth-century scholarship online. 27 d’Abril de 2011, consultat el 31/08/14, http://www.nines.org/news/?p=1183
[9] Vegeu igualment la web de Cecilia, una guia en línia que cobreix nombroses col·leccions arxivístiques musicals, biblioteques i museus del Regne Unit i d’Irlanda. http://www.cecilia-uk.org/
[10]Enllaç a aquest projecte: http://www.dance-archives.ac.uk/ Per altres projectes d’Humanitats Digitals aplicades a la música i promocionades per MIT, vegeu http://hyperstudio.mit.edu/projects/
[11] RILM (Repertoire International de Litterature Musicale) és una col·lecció de mig milió d’articles acadèmics sobre música, mentre que DDM conté unes 12.000 tesis en teoria musical, musicologia, etnomusicologia, etc.
[12] Edge, Dexter. “The digital imaging of watermarks”. Computers in Musicology, v. 12, 2001, article no. 18, http://www.ccarh.org/publications/cm/12/18/. Del mateix autor, destaquem la presentació ”The study of 18th century music paper: problems and prospects”, un resum de la qual està disponible a http://www.gravell.org/watermarks/program/edge.html
[13] Pensem que l’ordinador “percep” una partitura digitalitzada només en tat que arxiu gràfic, gens diferent d’una fotografia d’un paisatge. Per a què la informació que conté una partitura sigui recercable i localitzable mitjançant un cercador, cal que les notes i altres detalls estiguin codificats en un estàndard que qualsevol ordinador pugui comprendre. En un procés semblant al pas de simples arxius html a metadades en xtml (i la seva elaboració com a web semàntica), la creació d’un llenguatge marcat estandarditzat per a música obre les portes a tot tipus d’aplicacions. Més informació sobre Musicxml a http://www.musicxml.com/. Per una breu introducció al concepte de Web Semàntica, vegeu “Web semàntic”, Viquipèdia: l’enciclopèdia lliure, consultat el 31/08/14, http://ca.wikipedia.org/wiki/Web_sem%C3%A0ntic; i el més extens i detallat article en anglès “Semantic web”, Wikipedia, consultat el 31/08/14, http://en.wikipedia.org/wiki/Semantic_Web
[14] Per a que un text en pdf sigui recercable, primer cal analitzar-lo a través de reconeixement òptic de caràcters (OCR) i després afegir metadades que enllacin cadascuna de les paraules extretes de l’OCR amb el punt específic de la imatge on es troba aquesta paraula.
[15] Sun, Yiming i altres, “Architecture to enable large scale computational analysis of millions of volumes”, Journal of digital humanities, Estiu 2013, vol. 2 no. 3, consultat el 01/09/14, http://journalofdigitalhumanities.org/2-3/architecture-to-enable-large-scale-computational-analysis-of-millions-of-volumes/
[16] Lam, Margaret, “Beyond the score: music visualization and Digital Humanities”, Bulletin of the American Society for Information Science and Tecchnology, Abril-Maig 2012, vol. 38 no. 4, consultat el 31/08/14, https://www.asis.org/Bulletin/Apr-12/AprMay12_Lam.pdf
[17] Zelewicz, Lee. A study of ethnomusicology and the influence of Western cultural ideas on the realm of Native American music. Williamsport, PA: Lycoming College (tesi), 2006, consultat el 31/08/14, http://www.lycoming.edu/library/archives/honorspdfs/lee_zelewicz.pdf