ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Editorial núm. 024


 © Sonograma Magazine

© Sonograma Magazine

Publiquem aquesta nova edició amb una gran nostàlgia per tot allò que vàrem viure en els primers temps en què Sonograma Magazine anava prenent forma.
Final d’estiu i començament de tardor. Ens rep el destí inevitable: la mort de la Carme Barba, una amiga, una col·laboradora (de fons) amb qui vàrem compartir inacabables converses i nombrosos projectes, alguns només van quedar embastats. Sens dubte, vàrem ser molt afortunats de comptar amb la seva aguda intel·ligència. Aquesta irreversible pèrdua no ens impedirà de seguir treballant per a la música, l’educació i la cultura.
Des d’aquesta petita talaia, observem amb preocupació les noves pràctiques que alguns navegants de la divulgació cultural i del món acadèmic posen en marxa en un espai, internet, on sembla que tot sigui permissible: s’apropien d’imatges, comentaris, textos i idees sense dir-ne la procedència; plagiar material a la xarxa no és nou, en efecte, tot i que es creen aplicacions gratuïtes per a detectar aquesta pràctica plagiària des del món de la cultura i la universitat (Plagiarism Detection Tools).
Contradiccions humanes.

No ens toca cap mes remei que informar als nostres lectors i lectores d’una nova discriminació per ser una revista digital (això diuen). A partir del mes d’octubre, Sonograma Magazine no podrà fer ressenyes de les novetats en DVD i discos que comercialitza una de les distribuïdores de Madrid. En un correu electrònic ens han comunicat que “han restringit l’enviament de les novetats només a mitjans escrits (no internet) i a les emissores de ràdio especialitzades en música clàssica”.
Malauradament, el nostre país segueix estant a la cua de la competència digital.

I per últim, volem fer un breu comentari sobre la malparada Llei de Mecenatge. És una altra mala notícia. En certa mesura, les associacions del món de la cultura teníem enormes dubtes que des del govern central s’afavorís un nou marc jurídic i fiscal per aconseguir que les activitats culturals promoguin la qualitat cultural de la societat. Efectivament, hem constatat una vegada més que la cultura no és cap objectiu prioritari de l’acció política actual.
Es va trencant, així, la relació, en una llarga agonia, entre les elits culturals, econòmiques i socials, i el conjunt de ciutadans. Una crisi agreujada per la poca fiabilitat que mostren alguns representants de la política.

Com diria Thomas Bernhard: mediocritat, mediocritat, mediocritat.

 

 

 

 

 

 

*  *  *