ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Preses i estanys: neutralitat de la xarxa i el futur de la música


NEIL MANEL FRAU-CORTÈS

En les passades setmanes, la Comissió Federal de Comunicacions dels EUA, coneguda per les seves sigles FCC, ha pres una decisió que sense dubte afectarà el futur d’Internet i, de retruc, el futur de l’escena musical en l’Era Digital. Aquesta comissió, independent però creada pel Congrés en 1934, té la missió de regular les comunicacions nacionals i internacionals de ràdio, televisió, cable i satèl·lit.[1] Amb aquest dictamen –precedit d’un aferrissat debat— es posa final, en la pràctica, al concepte de neutralitat de la xarxa. L’allau d’informació al respecte és tan notable que fora adient explicar-ne les raons i les potencials conseqüències, i més quan bona part de la literatura produïda és escrita en llenguatge legal, si no intencionalment obtusa i tendenciosa.

fotografia ©Maria Ivanova

fotografia ©Maria Ivanova

En un llenguatge planer, la pèrdua de la neutralitat de xarxa implica que els proveïdors de serveis d’internet (ISPs) podran trencar un dels principis fundacionals d’Internet: que tot el tràfic web ha de ser tractat igual. Aquesta és una de les pedres angulars de la Revolució Digital, un principi anivellador i democratitzador que permet que tothom tingui una veu i opinió, i que totes aquestes opinions siguin igualment accessibles sense filtres ni preferències.[2] Per quina raó aquest valor hauria de canviar ara? Un cop més, el pretext és que la mesura combat la pirateria, defensa els drets dels autors i garanteix connexions ràpides i fluïdes a través del finançament de noves infraestructures de xarxa de dades.[3] La realitat, això no obstant, és força més complexa. En el panorama sempre fluït de l’Era Digital hi ha factors que dibuixen un futur comercial complex per als ISPs. L’innegable increment d’ús de la tecnologia mòbil i la popularització del streaming de vídeo i àudio estan començant a revelar les mancances d’una infraestructura antiquada i assedegada d’ample de banda.[4] A mesura que es generalitza la connexió rapida a les llars (ADSL, cable, fibra òptica, etc.), el tràfic de dades creix en proporció aritmètica. Als EUA l’ús de serveis d’àudio com Spotify i de vídeo a la carta com Netflix ja ha esdevingut tan popular que un gran nombre d’usuaris consumeix televisió únicament a través de streaming i simplement cancel·la la seva subscripció a la televisió per cable.[5] En hores punta com les vesprades de dissabte, comencen a ser comuns els símptomes de la fatiga de les xarxes de cable: el streaming de vídeo deixa de funcionar fluidament i s’aprecien pèrdues de sincronització entre la imatge i el so, o simplement el sistema es deté contínuament per recuperar buffer de dades. Algunes associacions de consumidors, blocaires i usuaris adverteixen que aquestes dificultats podrien no ser encara degudes a saturació de la xarxa sinó a filtratge encobert –i fins ara il·legal— per part dels proveïdors d’internet.[6]

Un altre factor a destacar és la progressiva creació de gegants dels mass-media. Grans companyies com Comcast, Verizon i Time-Warner estan absorbint-ne altres de més petites i intenten adquirir la competència o al menys forjar-hi aliances comercials. Com a resultat, les grans empreses resultants no només posseeixen la infraestructura de telèfon, cable coaxial o fibra òptica, sinó que també són propietaris del contingut, dels canals de televisió i els seus programes, de productores de pel·lícules i de segells discogràfics.[7]

Per l’altra banda, altres grans companyies com Netflix, YouTube o Google generen un allau de tràfic i contingut, però en lloc de posseir les xarxes físiques, simplement hi lloguen espai, protegits per la neutralitat. L’usuari final no només deixa de fer servir el contingut televisiu del seu paquet de canals de cable, sinó que a més col·lapsa la mateixa xarxa de cable amb serveis de vídeo d’altres empreses. La present ofensiva contra la neutralitat en la xarxa, per tant, ha de ser interpretada com una lluita entre titans en la qual l’usuari final té molt poc a dir.

La “solució” oferta pels proveïdors d’accés a internet és simple: volen crear dos nivells de connexió en línia, on determinats serveis tindran prioritat i aniran per la via ràpida, mentre que el tràfic de dades d’altres companyies aniran per una via més lenta, per molt que això és totalment contrari al principi de neutralitat de xarxa. Amb la recent decisió legal, els ISPs estan aconseguint el seu objectiu. Tot i que encara no sabem quins mecanismes s’implementaran en un futur immediat, és evident que una companyia de telèfon i cable com Verizon podrà legalment alentir el streaming de vídeo del popular Netflix mentre dóna prioritat al streaming d’una de les moltes emissores de TV que posseeix, o d’un servei de vídeo a la carta propi que pot crear. El lector perspicaç en deduirà el perill ràpidament: amb el suport de la nova reglamentació no és impensable que un proveïdor d’Internet que també posseís tot o part del New York Times pogués decidir alentir l’accés a la web del Washington Post o fins i tot bloquejar l’accés al Herald Tribune si això serveix als seus interessos, tot arribant a alentir webs que no siguin del seu color polític. Amb l’actual aglutinament dels medis de comunicació, els medis més modests o minoritaris es podrien veure relegats a la pràctica desaparició de la seva presència en línia. Fins i tot en el cas que aquests excessos no es materialitzessin, el més probable és que es consagri l’existència de dos tipus d’usuaris d’internet, aquells que poden pagar un accés ràpid i els que no, o aquelles empreses que poden permetre’s comprar un ample de banda més gran i les que no poden. El cost, al cap i a la fi, sempre acaba revertint en l’usuari final, sigui a través de quotes més altes o d’una restricció en els serveis als quals pot optar.

fotografia ©Maria Ivanova

fotografia ©Maria Ivanova

No manquen les veus que opinen[8] que aquesta batalla legal no és més que una cortina de fum, una maniobra de distracció que pot estar amagant un altre perill igualment preocupant. A ningú no se li escapa que els interessos creats són tan importants que fins i tot toquen el propi cor del FCC, l’entitat que teòricament hauria de vetllar per la neutralitat.[9] Hom pot preveure que, en aquest joc d’escacs entre les grans companyies, podria fàcilment sorgir un rebuig popular tan acusat que el govern americà “es veiés forçat” a fer una aparent marxa endarrere i regular els proveïdors d’internet a través del propi FCC. Així és consolidaria un problema tant o més greu atès que, per primera vegada, un govern tindria la clau de la regulació del contingut d’Internet. Bona part del tràfic mundial d’internet encara passa pels Estats Units,[10] de manera que la legislació americana pot tenir impacte global.

Ara bé, per què aquests dilemes haurien de preocupar el músic o ocupar espai en una revista musical com aquesta? No és casualitat que una sèrie de músics famosos i de segells discogràfics hagin estat els primers en fer sonar la veu d’alarma i esperonar la reacció contra aquests canvis en la xarxa.[11] Com hem parlat en anteriors edicions, ha estat principalment l’efecte anivellador i democratitzador d’internet i la neutralitat de la xarxa el que ha permès la revolució musical de l’Era Digital. Les xarxes embrionàries que hi havia abans de la World Wide Web eren universos tancats i regulats pels seus propietaris. Amb l’advent de la web el creador i intèrpret musical va veure esborrades les barreres físiques per a la difusió de la seva obra. La seva audiència potencials ara és arreu del món i ja no li cal el recolzament dels mass-media per a fer-se conèixer. Amb les lògiques limitacions de pressupost i esforç invertit, en teoria un músic independent pot competir amb peu d’igualtat amb qualsevol altre artista precisament perquè l’ecosistema d’internet és neutral i fins el moment no hi havia manera d’atorgar prioritat al major postor. Si es destrueix aquest efecte democratitzador i equalitzador de la xarxa, no es podrà garantir que els proveïdors d’internet no afavoreixin el contingut que posseeixen, promocionin exclusivament músics determinats o que es faci cada cop més difícil escoltar la música feta per artistes “no consagrats”. Això suposaria una tornada al model econòmic pre-internet, on només un grapat de productes musicals tenien l’àmplia difusió atorgada per ràdios i televisions que actuaven com un pretès filtre de talents i decidien quina seria la llista d’èxits de l’any per a consum de les masses d’oïdors. Si, com hem parlat en altres ocasions, internet ha permès que ja no hi hagi una elit de músics universalment populars sinó una multiplicitat de nínxols de popularitat, la destrucció de la neutralitat de la xarxa pot fer oscil·lar el pèndul en el sentit contrari.

Alguns dels blocaires que especulen sobre les possibles implicacions d’aquests canvis addueixen que és molt poc probable que els músics independents es vegin afectats per una potencial reducció dels seus canals de difusió. El nivell de popularitat dels independents mai no generarà un tràfic de dades tan important com per importunar el gran proveïdor d’internet, que mai els consideraria prou importants com per a alentir-ne o bloquejar-ne la difusió.[12] Aquesta aproximació, emperò, potser peca d’excessiva candidesa. És certament impossible que un gegant com Comcast decideixi que cal reduir l’accés a la música accedida a la web d’un artista català amb un nombre força discret de seguidors, però si que podria filtrar plataformes com SoundCloud o ReverbNation,[13] autèntics motors de la difusió de música independent, i posar impediments a serveis que estan tenint una gran influència en el descobriment de nova música com Pandora o CDBaby.

En tot cas, és difícil de preveure la transcendència d’aquesta fita en la història de l’Era Digital. Resta la certesa que la pèrdua de neutralitat de xarxa definitivament suposa construir preses i estanys per a controlar el flux lliure del riu de la informació i el coneixement. L’art, però, sempre sap trobar com florir entre els esbarzers i de ben segur no n’hem sentit la última paraula.

*  *  *

[1] “What we do”, Federal Communications Commission, consultat 30/05/14, <http://www.fcc.gov/what-we-do>. “Federal Communications Comission”, Wikipedia, consultat 30/05/14, <http://en.wikipedia.org/wiki/Federal_Communications_Commission>.
[2] Val a dir que en règims totalitaris el poder ha exercit censura en la xarxa amb més o menys èxit, una poderosa arma per a amagar o frenar tota dissidència en una època en la qual les revolucions són articulades i atiades des de Twitter. Kalathil, S. i Taylor Boas, “The Internet and state control in authoritatian regimes: China, Cuba and the counterrevolution”, First Monday, v. 6, nº 8 Agost 2001; consultat 30/05/14; <http://www.firstmonday.dk/ojs/index.php/fm/article/view/876>.
[3] Els arguments són fal·laços, atès que la regulació no té cap provisió sobre rèdits econòmics destinats a drets d’autor. La pirateria mitjançant tecnologies de torrent –un altre dels llocs comuns i excuses de la indústria—bé pot ser frenada amb mètodes alternatius, incloent la detecció d’IPs d’infractors.
[4] L’ample de banda és la mesura de dades a l’abast en un temps determinat. El símil seria la quantitat d’aigua que pot passar per una canonada depenent del seu gruix. Una xarxa de fil de telèfon permet un flux de dades menor que una de cable coaxial i encara menys que una de fibra òptica.
[5] Pensem que la implantació de la televisió per cable als Estats Units ha esdevingut la norma des dels 1970s, tot i que les primeres xarxes ja començaren en 1948, a fi de cobrir extenses àrees del país on no hi havia repetidors. Més tard, les companyies de cable començaren a oferir servei d’internet. L’ús de cable és tan generalitzat que l’apagada de la televisió terrestre analògica en 2009 ha tingut un impacte negligible, certament menys que a Catalunya, on les emissores terrestres eren l’opció de preferència fins recentment. “Cable’s story”, National Cable and Telecommunications Association, consultat 30/05/14, <https://www.ncta.com/who-we-are/our-story
>
[6] Anthony, Sebastian, “Why Netflix streaming is getting slower and probably won´t get better any time soon”, Extreme Tech, 23/02/14, consultat 30/05/14, <http://www.extremetech.com/computing/177073-why-netflix-streaming-is-getting-slower-and-probably-wont-get-better-any-time-soon>. Abbruzzese, Jason, “Ïs Verizon really slowing down Netflix”, Mashable, consultat 30/05/14, <http://mashable.com/2014/02/21/netflix-verizon-speed-battle/>
[7] A tall d’exemple vegeu la llista d’empreses que formen part de Time Warner en l’article de la Wikipedia catalana i la versió anglesa, encara més detallada. “Time Warner”, Wikipedia, consultat 30/05/14,<http://ca.wikipedia.org/wiki/Time_Warner> — <http://en.wikipedia.org/wiki/Time_Warner>
[8] “What you need to know about net neutrality”, YouTube, 25/01/14, consultat 30/05/14, https://www.youtube.com/watch?v=_z6gducXB_U
[9] Abans de presidir el FCC, Tom Wheeler fou president de la National Cable Television Association i un conegut lobbista de la indústria del cable i la telefonia sense fils. Brodkin, John, “New FCC chaiman is ‘former lobbyist for cable and wireless industries”, Ars Technica, 30/04/13, consultat 30/05/14,  http://arstechnica.com/tech-policy/2013/04/new-fcc-chairman-is-former-lobbyist-for-cable-and-wireless-industries/
[10] Tot i que Internet no té un node central de control, durant les tres primers dècades de la xarxa la majoria de les dades passava per EUA, on es va crear la xarxa i on hi havia els majors servidors. Aquesta tendència està passant a la història, però pensem que gent de tot el món encara fa servir serveis com Google o Facebook, les centrals dels quals estan als Estats Units. Vegeu: Markoff, John, “Internet traffic begins to bypass the U.S.” New York Times, 29/08/2008, consultat 30/05/14, <http://www.nytimes.com/2008/08/30/business/30pipes.html?pagewanted=all&_r=0
>
[11] A més de material explicatiu, aquesta pàgina conté un enllaç al manifest dels músics sencer, en pdf: “Rock the Net: artist voices”, Future of music coalition, 2010, consultat 30/05/14.<http://futureofmusic.org/issues/campaigns/rock-net>
[12] Lucey, Blaise, “Net neutrality’s meaning for bloggers, writers, and musicians”, BlaiseLucey.com: a creative resource for creative people trying to figure out what the heck is going on, 01/24/14, consultat 30/05/14, http://blaiselucey.com/2014/01/24/net-neutrality-meaning/
[xiii]Aquest article compara tota una sèrie de plataformes per a músics independents. “A guide to digital music platforms”, SOCAN:music people connected, sense data, consultat 30/05/14, <http://www.socan.ca/content/guide-digital-music-platforms>