ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Lee Hyla, “In Memoriam”


VICENT MINGUET

Solia vagarejar per la ciutat tot pensant que aquells bulevards estrets havien estat potser freqüentats pels grans creadors, pels poetes antics, que havien buscat la ressonància de la paraula, el seu so pur i la suggeridora sensació que les consonants provocaven en la fina oïda d’aquells qui, com Verlaine, buscaven la música abans que cap altra cosa. No eren els mateixos escenaris, ni l’aire dels grans espais abandonats presentava la mateixa flaire de l’època dels excedents. Tot i així, el grau de contaminació, controlat en bona mesura gràcies a les noves tècniques de purificació de l’aire als recintes oberts, permetia encara imaginar les condicions de vida d’aquell passat ja remot, única herència d’un temps governat pels alts i baixos de les explotacions petrolíferes. Aquella tarda, centrat a analitzar les condicions musicals de l’antiguitat —afer d’una gran importància si se’l comparava amb el de l’estudi de la robòtica assistencial—, no parava de donar voltes i més voltes a la mateixa idea: la coherència del discurs musical residia en la capacitat d’integració de tot tipus de materials i no pas en el major o menor grau de la seva adequació textual. En efecte, la idea d’un canemàs a base d’elements heterogenis no era ben mirat tan forassenyada. Calia que s’ho rumiés encara amb més deteniment.

Lee Hyla©-Mark-Wilson

Lee Hyla © Mark Wilson

Aquell temps havia estat marcat per una gran cohabitació de sorolls. Des del reduccionisme més purità dels anuncis de transports hidràulics fins a la saturació extrema de les sales d’esplai, el so de l’època era al cap i a la fi un so saturat. Un so que es confonia i que confonia. La capacitat per produir-lo era evident. No presentava gaires dificultats sempre que es disposés d’una sèrie d’eines elèctriques —eines que es podien adquirir a un preu raonable en qualsevol establiment comercial dels afores de la metròpolis. Hi bastava amb la formació relativament senzilla que calia per a manejar els conductors sonors d’última generació. Contràriament al que pensava quan es trobava en l’etapa de formació, l’estudi dels arquetips del rock, del free jazz, del funk, i fins i tot de la desapareguda improvisació lliure —matèries totes dignes de la més alta estima dels etnomusicòlegs, que dedicaven llavors la seva atenció a la redacció de la història de la música de les societats preunificades—, hi va resultar finalment d’una gran utilitat. La gran quantitat de dades acumulades al llarg de la seva recerca permetia extreure nombroses evidències. Tot plegat presentava unes evidències si fa no fa determinants en el marc dels estudis de vibracions sonores. Era un fet que la distància que separava l’homorrítmia d’aquelles músiques de la voluntat extremament transgressora del seu esperit s’emmirallava en l’immens aïllament a què restaven sotmesos alguns d’aquells creadors dins la societat de la informació. Escrivien el que escoltaven, el que existia. Si més no, això era el que es podia llegir encara en alguns dels arxius que s’havien conservat amb les publicacions d’aquell segle.

La profunda contradicció amb què la recepció d’aquelles creacions havia hagut d’amidar-se -amb tot un rerefons pseudofilosòfic d’un regust àcid-, era la mostra més evident de la decadència en què es va instal·lar aquella civilització. Privada tant de temps de la velocitat escaient a unes connexions que avui ens farien tornar a l’obscuritat més espantosa, el seu estat era quasi letàrgic. La deformació, que aplicaven a les creacions sonores —encara confiades a la reproducció subjectiva i aventurada dels instrumentistes d’escola—, era l’exigència que, gràcies a la influència de tots aquells llenguatges afavorits per la conducció de l’electricitat, permetia donar a tot allò una aparença heterogènia. Tanmateix, l’aïllament inenarrable a què tots es trobaven sotmesos, juntament amb unes condicions míseres de producció, no els va mai permetre d’anar més enllà dels estrets límits que el seu temps els imposà, tal com havien profetitzat alguns creadors, com l’alemany Karlheinz Stockhausen. En aquest sentit, hom podia considerar la figura de Lee Hyla com una mena de referència a destacar enmig d’aquell panorama d’ignorància vanitosa. El músic nord-americà havia romàs actiu en l’època de la societat administrada, un moment complex, caracteritzat paradoxalment per les grans desigualtats en la distribució i l’aprofitament dels recursos. En morir Hyla, pocs gestors de la informació van pensar que aquella desaparició era digna d’atenció. No amagarem al lector que més tard es van organitzar alguns concerts puntuals. Els arxius en donen fe. Fet i fet, miraven de recordar al públic que també hi havia uns creadors que escrivien obres situades més enllà dels seus criteris expeditius (aleshores encara s’imprimia, la música, i s’escoltava en els grans espais destinats a l’entreteniment, que encara anomenaven «cultura»). Tot plegat (aquells concerts, els obituaris oblidats, etc.) fou considerat per no pocs com una mena d’extravagància. La producció sonora en suport físic, que en aquell moment encara existia amb independència dels seus aspectes visual i psicomotriu, havia fins i tot arribat a fer circular amb més pena que glòria algunes de les seves creacions enregistrades. Els que les havien escoltades no eren més partidaris dels sons d’aquell moment que de la producció anterior, però tot i així n’havien gaudit sense donar-hi la més mínima importància.

Sigui com vulgui, la màquina econòmica havia engegat tot un procés irreversible que trigaria poc a esborrar les poques empremtes que aquelles actituds titllades de transgressores podien haver deixat. Tot allò era el testimoni més clar d’un moment tremendament decebedor. En efecte, els sons d’aquelles obres, d’una gran heterogeneïtat, prefiguraven la idea que ara l’impedia de centrar-se en altres afers més urgents: la coherència residia en la cohabitació de l’heterogeni. Encara no havia arribat a l’apartament quan el record d’aquells sons antics, esborrat per un silenci esterilitzador, el va sumir en un ensopiment total. L’extremisme meritocràtic es pagava car. Potser havia estat tan sols un error, una divagació. Calia descartar aquella hipòtesi i tornar a començar de nou. Aquells creadors, impulsats per la necessitat de subsistir enmig d’un sistema que no trigaria gaire a extingir-se, s’havien adaptat amb relativa facilitat a la precarietat de l’aleshores novell micromecenatge privat. La saba dels temps no trigaria gaire a vessar. El degoteig era continu, ininterromput. Al capdavall, obres com My Life On the Plains o Lives of the Saints, que reflectien aquell esperit d’obertura, de coherència, havien restat en la memòria d’alguns, molt pocs, com un dels testimonis sonors de la desfeta. Situades al bell mig d’un panorama sonor governat per la indiferència i l’apatia a què la fi d’aquell període els havia de condemnar, el seu seria un temps més enllà dels temps.

*  *  *