ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Entrevista amb Bernat Vivancos


CARME MIRÓ

La personalitat musical de Bernat Vivancos s’ha forjat al Monestir benedictí Santa Maria de Montserrat. Organista, brillant pianista i compositor va acomplir molts dels seus somnis quan va anar a estudiar al Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de Paris, i a la Norwegian Academy of Music. Les seves obres compositives s’emmarquen en un idioma estilístic tradicional: es manté fidel als seus ideals espirituals i musicals. Actualment és professor de composició i orquestració a l’Escola Superior de Música de Catalunya i el proper vint-i-quatre de juny deixarà de ser director del cor de nens de l’Escolania de Montserrat.
Vàrem tenir ocasió de parlar amb ell arran dels concerts celebrats a l’idíl·lic marc artístic del Festival de Música Antiga dels Pirineus que obrirà el festival d’enguany amb l’Escolania de Montserrat, dirigits per darrera vegada per Bernat Vivancos, amb un repertori de tradició musical catalana; una música que fa vibrar l’ànima del nostre país.

Bernat Vivancos

Bernat Vivancos

Carme Miró: En aquests moments podem dir que comenceu una nova etapa de la vostra carrera professional?
Bernat Vivancos: Sí. He dirigit durant set anys el cor de nens de l’Escolania de Montserrat amb enorme satisfacció. Han estat uns anys molt intensos. El proper dia de Sant Joan deixo el càrrec i posarem fi a aquesta entranyable relació professional. I també s’haurà acabat la meva etapa com a director de cor. Ara tinc un nou repte, desenvolupar la meva faceta de compositor i per això necessito temps i tranquil·litat.


CM: Com es desenvolupà la seva formació?
BV:
Vaig iniciar els meus estudis a l’Escolania de Montserrat. Ser escolà durant quatre anys, amb tot el que representa aquesta formació, és una experiència que queda per sempre. És bo saber que a Montserrat estem cantat cada dia, dues vegades al dia per ser més exactes, música molt bona, i l’escolta musical, vulguis o no, forneix el caràcter musical dels infants.
A continuació, vaig rebre classes de piano amb Maria Canals i de composició amb David Padrós. Posteriorment, vaig anar a París, on hi vaig romandre cinc anys, i més tard vaig rebre formació musical a Oslo.
Al Conservatori de París, hi vaig anar per un motiu. Durant la meva adolescència, jo era molt crític amb alguns estils de la música actual. Quan dic crític em refereixo a que no l’acabava d’entendre. Insisteixo, no dic que no m’agradés, sinó que no l’acabava d’entendre. Això és molt importat, i sempre ho explico als meus alumnes de composició: no hem de dir mai, això no m’agrada, sobretot quan es tracta de compositors consagrats.
Si un vol tenir un esperit crític s’ha d’esforçar per conèixer a fons les coses. Per això, veient el panorama europeu, vaig escollir anar a París perquè allà es feia, segons el meu parer, la música que no acabava d’entendre.
Pensava que calia anar allà per conèixer els nous estils en profunditat i si al sortir d’allà tenia la mateixa impressió de que no entenia aquest tipus de música, si més no, ho hauria provat i en podria parlar des de la meva pròpia experiència. En aquella època, al Conservatori de París hi havia una certa obertura de pensament, amb una estètica particular, això sí, i sobretot, com en qualsevol centre d’aquesta envergadura, oferien la possibilitat de conèixer molta música de molts compositors, cosa cabdal per formar-se professionalment.
Quan vaig acabar els meus estudis a París, molta música que no entenia abans potser tampoc la vaig entendre-la després, però molta d’altra sí que la vaig comprendre. Un dels compositors que escoltàvem sovint era Lasse Thoresen, totalment desconegut per a mi. Quan el vaig escoltar per primera vegada, vaig pensar: això és el que m’agrada, aquesta és la música amb la qual m’hi sento identificat. Just en aquell moment, se’m va obrir una finestra d’aire fresc, vaig veure la llum.
Les meves composicions van començar, doncs, en aquest estil nòrdic, espectral i modal. Tant va ser així, (jo sóc d’idees fixes) que vaig fer els tràmits necessaris per anar estudiar amb aquest compositor. Era professor al conservatori d’Oslo; Thoresen acabava de complir cinquanta anys.
La meva estada a Oslo va significar un enriquiment de tal calibre, que l’estil de la meva música, sense ser una imitació, té una gran influència del procediment compositiu de Lasse Thoresen.

CM: Podria desenvolupar aquesta idea de la música espectral?
BV:
És difícil parlar d’un estil compositiu perquè es va forjant amb els anys. Quan era adolescent em preocupava molt quin estil agafaria la meva música. Em va preocupar molt. Amb els anys he entès que aquella preocupació era innecessària. La meva experiència personal, com a estudiant i després com a compositor, em diu que no cal preocupar-se per tenir un llenguatge personal perquè el capdavall no és allò que vols fer sinó allò per a on et porta la vida. La música espectral és el fonament de la meva visió compositiva.
Dit això, us responc la pregunta: la música espectral es basa principalment en el descobriment de la naturalesa del timbre, les seves estructures basades en els continguts harmònics y enharmònics del so, i en la descomposició de les ones amb l’objectiu de generar nous sons.
Ho concretaré millor. Treballo amb les estructures de timbre, en el treball harmònic del so i en la modalitat; la modalitat és molt present en la meva música perquè l’he treballat des de molt petit. Aquesta barreja de l’horitzontalitat de la música modal que es combina amb la verticalitat de la música espectral és fascinant. Podríem dir que el mode fa referència el que és local i l’espectre sonor a l’universal. Barrejar el que és local amb la llei física de l’universal és una amalgama sonora que em sedueix profundament.

Bernat Vivancos

Foto: Ana Madrid

CM: Quina importància ha tingut la seva formació espiritual?
BV:
Evidentment, a part de tot això que he explicat, hi ha una sinceritat que es basa en una sòlida fe cristiana. És una opció personal; per a mi és un regal de Déu que s’ha de viure amb sinceritat, amb el mateix respecte que un altre compositor ho sent per una altra fe. Sense anar més lluny, Lasse Thoresen pràctica la Bahá’í. Ha compost algunes peces amb textos Bahá’í. En el meu cas, he utilitzat textos de la litúrgia cristiana. Per això puc dir amb certesa que en la meva música hi ha una espiritualitat que és fruit de la lectura i aprofundiment d’aquests textos amb els qual m’hi sento molt a gust.

CM: Parleu de sinceritat?
BV: Sí. El més important és la sinceritat perquè és un tresor per a qui composa i per a qui rep la música. Els compositors oferim el que sabem fer amb la nostra sinceritat. Això m’ho va dir el meu professor d’orquestració al Conservatori de París, Marc-André Dalvabie.
A mesura que passava el temps, creixia la meva inquietud. Pensava en com em desenvoluparia com a compositor. Us explicaré una anècdota que per a mi ha estat transcendental.
Un dia vàrem coincidir a l’ascensor; ell va captar la meva preocupació i quan estàvem al pis quart em va dir unes paraules que em serviran per tota la vida: “Bernat, la gent té set de la teva sinceritat”.
Evidentment, la sinceritat ha d’anar acompanyada per la recerca i la innovació.
Voldria esmentar, també, la importància que el públic té per a mi.
L’art compositiu està fet per a que unes altres persones l’escoltin i el gaudeixin. No tothom ho veu igual. Considero que és un debat important. El creador ha de fer un esforç perquè el seu llenguatge arribi al públic. Mozart ho va dir molt bé: «la meva música us escolta».

CM: Com va anar l’experiència als EEUU amb l’Escolania?
BV: Aquesta gira als EEUU ha estat històrica; ha estat important per a tots, per a l’abadia de Montserrat, per a l’Escolania i per al públic que va assistir als concerts. Molts nord-americans van conèixer en directe (i per primera vegada) la tradició musical catalana mil·lenària, començant per un cant gregorià propi de Montserrat fins a música meva, aquests mil anys de musica els seduïa molt: Montserrat i Catalunya, mil anys d’història. D’aquesta manera vàrem presentar-nos com a país a la Cinquena Avinguda de Nova York, interpretant un repertori de música autòctona. Aquest esdeveniment és molt important perquè no som solament uns músics d’un indret amb molta història sinó que, a més a més, hem donat a conèixer l’obra d’uns compositors, mestres de capella montserratins (que són un gran tresor) d’una qualitat compositiva de demostrat nivell. També vull afegir a aquests comentaris, que he estat molt content de com van respondre els nois davant d’uns concerts molt exigents a llocs molt importants.

CM: Els tres concerts que celebrareu a La Seu d’Urgell, Esterri d’Àneu i La Pobla de Segur que obren la IV edició del FeMAP, posen punt final a una època que ha estat fascinant?
BV:
Sí; el proper dia vint-i-quatre de juny deixaré de ser el director de l’Escolania de Montserrat. Seran, doncs, uns moments molt emotius.
Per a aquests tres recitals que farem dins el marc del Festival de Música Antiga dels Pirineus, hem seleccionat un repertori de música antiga de mestres de l’escolania amb obres més actuals amb el títol Mil anys de música a Montserrat. Uns concerts que seran molt emocionants per a tots.

*  *  *