ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Andreu Vidal


Secció a càrrec de JORDI BADIELLA

© Aelc

© Aelc

Quiti de por i de desassossec. Les cendres no saben el sofriment; volen com aus, s’allunyen com vaixells. Quan la llum breu s’apaga i els éssers senten el so de la pau inaudita, l’angoixa és una bella metàfora.

 

Text: Jordi Badiella


(Homenatge a O. W. de Lubicz Milosz)

 Que ningú no miri
les aigües mortes del vell pou,
que ningú no escruti, insensat,
l’aire enrarit ni la densa
                         obscuritat del fons
                         i, sobretot,
que ningú no cregui haver vist ni imagini,
si fou el seu pipellejar o, tal vegada,
el reflex fugaç d’algun ocell:
res no es movia,
                 allà baix.
I que ningú recordi
l’olor estranya del vell pou,
ni la dolça música
que pujava dèbilment des de la seva
entranya fètida,
                 car allò mort
produeix estranyes fascinacions,
àdhuc als esperits més simples, i desperta
en la ment de l’animal
vells records endormits, que s’esperava
que restassin per sempre endormits,
perillosos
        per l’animal i el seu déu. 


EL MISANTROP

Mai no he begut
l’alcohol dels justs dins polsoses tavernes,
mentre sonava
entre els plecs de la llum una música freda.
Mai no he dit, sem i inebriat,
mirant una ombra que passava:
“Heus ací l’ornament de la tempesta,
el veritable déu gronxant-se entre dos blaus.”
Mai no he cregut
sentir dellà els llindars un fressejar luxós
ni he imaginat    
fulgents casoris de tenebres
ni els funerals d’un príncep
ni el turmell maltrencat d’una princesa.
Els meus records són pedra:
ni un fil de lava
serpentejant dins els congosts
de la memòria,
ni un sol muriac ajupit dins la fosca.
Ara, algú se’n va deixant la porta oberta
i entra un celistre fred, que a penes sent.
Quiet i buit, contempl el que m’envolta:
per sobre del meu front
no s’hi enlairen sis llunes
ni al meu costat abeura
la fràgil verge un àliga gegant.
Un cansament rosat ha enquistat els meus membres.
Jo no dic res. En somnis
                         els ossos em floreixen.


Ua dona amb un sol ull
canta una ària i desafina.
Som als alts
del puig Frogony –un luxe estrany
entre els miners de Pàdua.


Passen, ingràvids, espectres sobre el mar.
El món s’acaba
en cada extrem de roca, cada còdol
beu l’aigua negra de l’Oblit,
i res no es queixa.
Trement, en la fondària,
la cega fauna s’arrombolla
al voltant dels defallents,
pro res no esquinça: intactes,
els membres disgregats
dins el silenci vaguen com uns rés,
amb dòcil gest badant la pau obscura.
Amb freda dansa,
algues i serps celebren un desfici:
els déus traginen
amb gran desassossec, la seva llengua blana
baveja sang d’ocell.
La porta segellada s’ha entreobert,
la pedra alena.
I aquells que en somnis veuen dunes, barrs,
llunys i costures,
per cada buit de carn supuren
una aspra sal roent, afollat crúor.
I així que algú, desobtadament, canta.
I els salzes morts, dins el desclòs espai,
cobren membrança
i el nom d’un antic vent murmuren,
entremesclant gemecs.


Un tap de xampany suspès del sòtil. Cartró

Quan m’aixec en remolc
dins les cendres del somni i la música
se’m perd entre les dents.
Metamorfosi:
els ocells travessen els murs de la cambra
i em ratllen els pits amb llurs ales metàl·liques.
Ràbia,
surt al carrer i ompl l’asfalt de
plàtans podrits.
Els cotxes lleneguen i trenquen
els fanals.
Jo me’ls mir de rere la cama
d’una cadira coixa.

La llum penetra dins l’hexàgon cristal·lí
d’un ull de morta, bella dama.


Un gran estremiment sacsejava els inferns;
els bocs urpejaven, cecs,
els llindars celestes
i els diables, esperitats, escorxaven els difunts
entre estàtues d’or i sal
                 i llunes esqueixades.

Llurs xiscles agudíssims
eren la veu imprecisa
que creu sentir aquell que els boscssojorna
i es gira i veu el bosc
                 i el seu nom com s’esborra
entre els poblats silencis que la nit congria.

Lentament, els inferns s’alçaven i la terra
tremia estranyament,
                 immòbil, callada…

Pútrides cançons mortes
emmudien els ocels, els cels,
tenyits de mal, s’ennegrien,
i una basarda freda,
                 voluptuosa i eterna,
ofegava el cor blanc de la núvia estremida:

“L’aigua s’és tornat sang
i bull i s’escampa!
                 I jo no sé què fer!
                 I els meus cans lladren!
La lluma m’ha entrada dins dels ulls
i no me la gos treure”.


Aleshores vam haver de partir cap a extensions més vastes,
car allà on érem tot ja havia finit.

A trenc d’alba, carregant caixes, les obreres somriuen sense cap motiu.
Durant molt temps ens sorprengué aquell somrure,
els pares ho digueren als fills
i els fills als néts i els néts als seus besavis, i en algunes contrades,
des del calitjós mar fins a l’ombrosa serra,
a poc a poc es congriava l’inici d’un cant:
A trenc d’alba, carregant caixes, les obreres somriuren sense cap motiu.
Fins que alguns, ben bé sense voler,
entengueren aquella fràgil simplesa i el seu conhort,
i encara que foren pocs i entre ells mateixos a penes s’ho digueren,
a poc a poc es deixà d’escoltar aquella antiga tonada
i aquell estrany somriure esdevingué a penes un oblit,
que algun orat només, perdut per les garrigues, de tant en tant siulava sense esment.

*  *  *

  • Que ningú no miri. Necròpsia. Edicions del Mall. Sant Boi de Llobregat, 1984.
  • El misantrop. Els dies tranquils. Gregal llibres. València, 1988.
  • Una dona amb un sol ull. Obra poètica i altres escrits. Edicions del salobre. Port de Pollença, 2008.
  • Passen, ingràvids. Lanimal que no existeix. Editorial Proa. Barcelona, 1993.
  • Nocturn per a una bella dama. Obra poètica i altres escrits. Edicions del salobre. Port de Pollença, 2008.
  • Un gran estremiment. Obra poètica i altres escrits. Edicions del salobre. Port de Pollença, 2008.
  • Aleshores vam haver de partir. Obra poètica i altres escrits. Edicions del salobre. Port de Pollença, 2008.