ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Alceste


SECCIÓ A CÀRREC de CARLES GUINOVART I RUBIELLA

Alceste
Christoph Willibald v. Gluck
1714 – 1787

ESCENA DE L’ORACLE, ACTE I
El gran Sacerdot al peu de l’estàtua d’Apolo, arengant al poble.

Llegir l’article en català
Leer el artículo en castellano
Partitura Alceste de Ch. W. Gluck
Text en català, castellà i francès d’Alceste

Presentació

El món de l’òpera ens ofereix els millors exemples de com la música articula el dramatisme del text. De quins mitjans es val el compositor, per bé que sigui només un recitatiu, com en l’exemple d’avui, per sostenir l’interès de les emfàtiques paraules de El Gran Sacerdot, al costat de l’estàtua del déu Apolo, en el primer acte de l’òpera Alceste.

fotografia ©Maria Ivanova

fotografia ©Maria Ivanova

Christoph Willibald v. Gluck va neixer l’any 1714, ara fa exactament 300 anys (2 de Juliol). Revaloritzant avui la seva memoria, amb motiu d’admiració en el seu tricentenari, m’ha semblat necessari, ni que sigui només un breu record, a través de l’Anàlisi Musical. Sabem que la seva reforma consistí bàsicament, entre altres aspectes, en musicalitzar els sovint tediosos recitatius (“recitativo secco”) on la veu era simplement acompanyada pel clavecí. La seva aportació, que figura com a manifest precisament en el prefaci de l’òpera “Alceste”(1767), acaba per donar continuitat musical a l’evolució del drama que, d’aquesta manera, no decau ni s’interromp d’Aria en Aria, com era propi de l’òpera barroca. És per aquest motiu que em plau tractar d’aquet recitatiu amb orquestra per tenir un model i detectar l’elaboració i progressió del text veient com s’intensifica per la incidència de la música a cada estrofa. Per això es dóna d’antuvi el text del seu estret col·laborador, el llibretista R. Calsabigi, perquè a l’igual que en el Lied de Schubert anterior (sonograma nº 22) la música neix de la paraula, la intensifica i arriba a donar-li força i nova dimensió. En dir que, d’aquesta manera, la música intervé en la intensificacio progressiva del drama ens referim a que ho fa a través de recursos harmònics molt simples, només de 7ª de Dominant i Tònica, com a representants del principi actiu, inestable per definició i passiu, de partença, d’arribada o, en definitiva, de repòs. Reconeixent doncs aquesta simple dicotomia podem observar que a cada final de motiu es presenta una sensació oberta de 7ª de Dominant, un acord per tant en suspensió, i és sobre aquesta mateixa suspensió que sol declamar, abans de resoldre la funció inestable, el Gran Sacerdot. Això afavoreix el seu missatge inquietant que només resol per retroactivar-se i acumular nou neguit fins al gran espant del clímax. Però el mitjans són, com diem, d’una extrema senzillesa i fa que s’entengui millor el sentit de les funcions harmòniques que, obrint i tancant en progressió, condueixen el discurs.

*  *  *