ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Viure i escriure en català al set-cents


JOAN SANTANACH · Universitat de Barcelona

Als territoris de parla catalana, el segle xviii s’inicia pròpiament amb la promulgació dels Decrets de Nova Planta. Res no va tornar a ser com abans. Els primers que es van aprovar, l’any 1707, van ser els del regne de València, i també els d’Aragó, després que la batalla d’Almansa els deixés desprotegits davant de l’exèrcit borbònic; vuit anys més tard, a final del 1715, va ser el torn de les Illes —amb l’excepció de Menorca, llavors en mans angleses—, i el 1716 es van promulgar els del Principat. Les noves disposicions abolien l’antic règim constitucional i establien una nova organització política i administrativa equiparable, amb pocs matisos, a les lleis i institucions pròpies de Castella.

Tots aquests canvis van tenir, evidentment, importants conseqüències en el dia a dia dels reintegrats súbdits de Felip V, també des del punt de vista lingüístic i literari. No tant per les prohibicions de què era objecte la llengua, tot i que també hi van tenir el seu pes, i més a mesura que avançava el segle, com sobretot per la castellanització que implicava de l’Administració. Cosa que en cap cas no s’ha de confondre amb una castellanització efectiva de la població. Al llarg de tot el Set-cents, i encara més enllà, hi ha testimonis que posen de manifest el desconeixement que bona part de la població tenia de la llengua de la cort, sobretot a l’hora d’emprar-la activament. La majoria de declaracions judicials es feien en català, i s’hi escrivia una part destacada de la documentació notarial, com també els papers privats, els llibres de comptes o la correspondència; continuaven imprimint-se llibres en català, especialment textos pietosos i devocionals, que eren els més consumits per la població, i en molts indrets es predicava encara en la llengua del país, ja fos per hàbit, ja fos per assegurar-se que els fidels comprenien correctament el contingut de les homilies.

Delta de l'Ebre ©Maria Ivanova

Delta de l’Ebre ©Maria Ivanova

La bona salut de la llengua, si jutgem pel percentatge de catalans monolingües, té poc a veure amb la de la literatura culta. Ja feia un parell de segles que en aquest àmbit s’havia iniciat un procés en el qual el català retrocedia, per bé que en cap cas no havia deixat de conrear-se. L’antiga Corona d’Aragó havia perdut protagonisme internacional des que, a començament del xvi, havia passat a formar part de l’imperi dels Habsburg. I la cort, que era el centre de la vida cultural i des d’on s’irradiaven els models literaris i lingüístics, se n’havia allunyat. Per això no és estrany que alguns escriptors adoptessin com a llengua de cultura el castellà, més prestigiós que el vernacle autòcton, i així mateix el llatí, o que d’altres compaginessin en la seva producció la llengua pròpia amb la de la cort. Al cap i a la fi, escrivien per a unes oligarquies que aspiraven a fer seus, fins allà on els fos possible, els costums de la noblesa que envoltava la monarquia castellana. Una monarquia que mai no va mostrar cap interès, sinó tot al contrari, per la diversitat lingüística i cultural present a la península Ibèrica.

Aquesta situació no havia impedit que durant el xvi hi hagués hagut un Renaixement literari en català d’una qualitat més que acceptable, amb noms com Joan Ferrandis d’Herèdia, Cristòfol Despuig, Pere Serafí o Joan Pujol, o bé que un segle més tard el Barroc s’hi manifestés amb una empenta remarcable. Francesc Vicent Garcia, el conegut rector de Vallfogona, va ser un veritable renovador de la poesia catalana, al qual van acompanyar autors com el poeta i canonge Joan Blanc; el barceloní Francesc Fontanella, autor d’una producció poètica i dramàtica personal i ambiciosa, o Josep Romaguera, que amb el seu testimoni, ja a final del segle xvii, va voler posar de manifest que era possible produir una obra escrita en català dins dels paràmetres més exigents del conceptisme barroc.

Amb l’alta noblesa fora del país, seguint la cort o directament absorbida per la castellana, les responsabilitats polítiques i culturals van recaure en la burgesia i la petita noblesa locals. Ells van ser els principals consumidors de poesia, que va esdevenir el gènere més cultivat i amb una circulació més àmplia, encara que ho fes sobretot de forma manuscrita. El català, en canvi, és pràcticament absent de la narrativa i dels repertoris estables de les companyies teatrals, gèneres que requerien infraestructures més complexes i, per tant, més cares. En l’àmbit teatral, el català es va veure reduït a les representacions sacres, vinculades a la litúrgia, o bé a la producció breu —entremesos, col·loquis, lloes—, sovint de contingut burlesc i satíric. Malgrat tot, també hi va haver aspectes positius. La manca d’un mecenatge vinculat a la cort va afavorir, en darrer terme, una democratització del fet literari, que va deixar d’estar exclusivament en mans de la noblesa, i es va fer extensiu a autors d’orígens socials força més diversos.

El model poètic barroc, i sobretot la influència del rector de Vallfogona, no sols es va deixar sentir durant el segle xvii, sinó que es va mantenir vigent al llarg del Set-cents. Joan Bonaventura de Gualbes, defensor de la causa austriacista i mort el mateix any 1714, o bé Agustí Eura, frare i autor d’una producció extensa i variada, escrita abans que fos nomenat bisbe d’Ourense l’any 1736, són poetes encara eminentment barrocs. L’influx vallfogonejant, en el sentit més reduccionista del terme, era encara viu a començament del segle xix. De fet, bona part de l’actitud intransigent que els homes de la Renaixença van mostrar cap a la literatura que els havia precedit, que els feia reclamar la necessitat d’un renaixement de la poesia catalana gairebé com si no hi hagués hagut res de res entre el segle xvi i el seu xix, respon en bona part a l’animadversió que Aribau, Milà i Fontanals i companyia sentien envers el Barroc.

El pes d’aquesta tradició, i la incapacitat per renovar-la, expliquen igualment la migrada presència que la Il·lustració i el Neoclassicisme van tenir a casa nostra, i encara menys en la llengua del país. Tot i que discretes, sí que en trobem algunes mostres, sovint més erudites que literàries, en espanyol. En català, són pocs els noms que es mostren permeables, i no gaire més, als nous corrents estètics. Francesc Tagell, Ignasi Farrera, Pau Puig. Amb una única excepció, per bé que de pes: la del menorquí Joan Ramis, autor d’una extensa obra poètica i dramàtica, plenament incardinada dins del neoclassicisme que s’havia imposat contemporàniament a Europa. Segurament hi va contribuir el fet que escrivís en una illa que durant bona part del xviii va viure al marge dels condicionants lingüístics i ideològics imposats per la monarquia hispànica a la resta del territori.

*  *  *