ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Vinyoli, el vers que il·lumina


JORDI LLAVINA

“Això és aquesta poesia: una il·luminació on coincideixen miraculosament vocació i ofici, intimitat i selecció”. Manllevo les paraules citades a un dels textos més lúcids que, al meu entendre, s’han escrit mai sobre Joan Vinyoli: les del pròleg del professor i poeta Lluís Izquierdo al llibre Vent d’aram, de l’autor de qui enguany celebrem el centenari del naixement.

La del barceloní, segons el prologuista, és una poesia que no enlluerna, sinó que il·lumina. Hi estic fonamentalment d’acord. La poesia merament enlluernadora s’acaba aviat: l’enlluernament no ens permet de veure-hi amb claredat, com passa amb els miratges del desert, ni tampoc de llegir en profunditat (perquè, de fet, no hi ha gens de profunditat, en la poesia merament enlluernadora). Ara bé, voldria matisar, ni que sigui una mica, les paraules d’Izquierdo. Sóc lector de Vinyoli des de fa trenta anys (el 1984 vaig descobrir-lo amb el seu penúltim títol, Domini màgic, que per a mi va ser com aquella peça dreta de dòmino arrenglerada a l’extrem d’una fila de peces també dretes que, decantada per efecte de l’empenteta d’un dit, fa caure totes les altres). El fet que torni sempre als seus versos —i el fet que la font de la seva lírica no se m’assequi mai, a diferència del que em passa amb altres poetes— deu ser un indicador prou fiable de la qualitat il·luminadora d’aquesta obra (i això mateix m’han assegurat molts altres lectors de poesia). Però, en el cas de la lírica de Vinyoli, hi ha, també, i això em sembla innegable, una capacitat enlluernadora.

Delta de l'Ebre ©Maria Ivanova

Delta de l’Ebre ©Maria Ivanova

Una capacitat que es deriva de la bellesa de les seves imatges, però, encara més, d’aquella qualitat de sorpresa que tenen tan sovint. Quan, en un poema de De vida i somni, afirma “sóc com una balma freda on regolfa un permanent sofrir”, aquí hi ha un potencial enlluernament al servei d’una idea forta: la d’aquest ésser desficiós, que, una vegada i una altra, es qüestiona sobre l’univers i sobre la identitat, que respon al jo poètic de l’autor, i que se sent, com el jo dels grans creadors, essencialment sol, radicalment sol. És un jo poètic, com he demostrat en algun altre lloc, que es metamorfoseja en infinitat de pretextos —tot fent servir amb esplendidesa aquell recurs que T. S. Eliot va anomenar el correlat objectiu—: en una roca, en un insecte, en un pollet, en una bola de billar… Una balma freda: el motiu metafòric és d’una ascendència inequívocament romàntica (que la regolfada del permanent sofrir no fa sinó subratllar). Més endavant, el poeta havia d’escriure “Cisterna”, una poesia inclosa en el llibre Ara que és tard, que podríem relacionar amb aquell pretext de la balma:

         Que plena de dolor
         la teva cisterna
         de pedra fosca.
         La pluja de molts anys
         de soledat
         l’ha omplert.
         Jo ara bec del teu solatge
         l’intent de salvar-nos
         d’aquesta soledat.

Cent anys del naixement d’un dels poetes més rotunds i influents de la poesia catalana de tots els temps. En una ocasió, Gabriel Ferrater i Joan Vinyoli, després d’una nit de gresca i efusió intel·lectual, van aturar un taxi que els havia de tornar a les cases respectives. El lúcid i murri Gabriel va demanar al taxista que deixés, primer, Vinyoli a la seva. Quan el conductor va preguntar-ne l’adreça, l’autor de Da nuces pueris va respondre: “¿Com pot ser que no sàpiga on viu el millor poeta de Catalunya?”

 Ara fa cent anys, va néixer, a Barcelona, un dels poetes més rellevants no sols de la nostra tradició, sinó de l’europea en general (i en fa trenta que va morir, a la mateixa ciutat). Com a comissari de l’Any Vinyoli, m’escarrassaré perquè els lectors d’avui dia, d’aquest país i d’arreu —i no únicament els taxistes—, sàpiguen on és la casa dels seus versos. Per tal que puguin habitar-la sempre més.

*  *  *