ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Sintonies i soroll de fons: futur de la ràdio musical en l’Era Digital


NEIL MANEL FRAU-CORTÈS

“El vídeo matà l’estrella de la ràdio”, proclamava amb certa ironia una cançó britànica de 1979.[1] La suposada caducitat i mort de la ràdio ha estat preconitzada en nombroses ocasions. La ràdio suposadament acabaria morint degut a l’aparició de la televisió, a la invenció del vídeo, a la popularització del walkman o del videoclip i, finalment, a l’aparició d’internet. Malgrat tot, la ràdio sembla estar resistint l’embat del canvi. Diversos autors i figures mediàtiques que han parlat de la mort de la ràdio sovint l’han lligada a canvis inexorables –quasi sempre escenaris apocalíptics– en el mercat musical. L’arribada de l’Era Digital i la popularització de la ràdio per internet (en les seves variacions), encara han exacerbat més aquest pensament. Quan considerem quin és el futur de la industria musical en l’Era Digital, és adient que analitzem igualment quin és el futur de la ràdio musical.

Delta de l'Ebre ©Maria Ivanova

Delta de l’Ebre ©Maria Ivanova

John Donham, director executiu de TuneIn <http://www.tunein.com/> escrivia recentment que la ràdio tradicional fou potser la primera xarxa social de la història, en el sentit que permet l’oïdor de connectar amb persones i idees properes i allunyades de franc.[2] Aquesta seria la clau de la longevitat d’aquest medi i la raó per la qual, en lloc de minvar, la presència de la ràdio al panorama mediàtic sembla encara estar en alça. Un recent informe de Nielsen[3] revela que, malgrat la creixent popularitat de la ràdio per satèl·lit i les diverses opcions de streaming, la majoria d’oïdors encara accedeixen a la ràdio a través del dial tradicional. Segons l’informe, un 63% d’enquestats afirmen que la seva principal font per descobrir nous grups musicals és la ràdio aèria (és a dir, tradicional, per antena). Certament, tot indica que les noves generacions esdevenen seguidores d’un artista determinat degut a les xarxes socials, a partir de la música que ja escolten els seus amics, però en contrast el percentatge d’estatunidencs que escolta ràdio d’AM i FM s’ha mantingut inalterat des de 2002 a 2012. El 92% d’americans majors de 12 anys escolten la ràdio tradicional al menys un cop a la setmana.[4] Això no obstant, el mateix informe revela que paral·lelament l’escolta de ràdio en línia està creixent de manera exponencial –del 12 al 39% en els darrers deu anys–, i que el gran increment en aquest segment es deu a l’escolta per part d’usuaris de dispositius mòbils.

A Europa, el Digital Radio Report de 2013[5] conclou que, malgrat la implantació de la ràdio digital i la pujada de vendes de receptors digitals, la ràdio analògica encara representa dos terços del total de mercat. Analistes britànics opinen que això es deu al fet que la ràdio digital aèria no ha sabut oferir al consumidor valors afegits que l’ajudessin a adoptar el nou format, com fou el cas de la televisió digital, que oferia major definició i nombre de canals que l’analògica. A més, només un terç dels cotxes venuts al Regne Unit està equipat amb ràdio digital aèria. Als EUA, la implantació de la ràdio digital aèria és avui un experiment fallit: exceptuant grans ciutats, la resta del territori té molt poca recepció d’emissores digitals que, en la majoria de casos, són simples còpies d’estacions que es poden escoltar igual o millor en analògic. La ràdio digital per subscripció és encara molt marginal i tot sembla indicar que el seu creixement serà limitat, atès que el cost mensual és sovint sis o set vegades superior a la subscripció estàndard a plataformes de ràdio per xarxa com Pandora.

En tot cas, la majoria d’experts coincideixen en pensar que aquesta aparent bona salut de la ràdio analògica es deu només a factors externs i que el canvi –probablement acompanyat per la desfeta de l’AM i la FM com les coneixem avui– simplement s’està retardant, que no evitant. El procés de substitució es veu influït per tendències que també es donen en el camp de la televisió en xarxa: les noves generacions volen escoltar o veure emissores personalitzades i asíncrones. És a dir, volen tenir a l’abast ràdios que només emetin la música que els agrada i en el horari de la seva pròpia elecció. En el cas de la televisió, el nou usuari prefereix mirar un streaming del seu programa favorit a meitat de la nit que adaptar el seu horari a mirar el mateix programa a l’hora en la qual s’emet, amb la molèstia d’anuncis, canvis de programació i reposicions no anunciades.

Finalment, a fi d’entendre com s’està configurant aquesta naixent ràdio de l’època digital, potser caldrà redefinir què és ràdio pròpiament dita, i què és simplement emissió asíncrona, amb pocs elements en comú amb la ràdio tradicional. Proposem al lector la següent reflexió: fa vint anys, no hi havia cap dubte que una cosa era escoltar música en CD (o cinta, o vinil) i una altra molt diferent escoltar la ràdio musical. Ambdues experiències d’escolta es diferenciaven pel contingut (només música, o amb elements addicionals com anuncis i entrevistes), la seqüència (alterable o no), i la selecció (limitació per la possessió o no d’una còpia de la música). Si un oïdor de 1980 fos transportat a la nostra època, li costaria molt etiquetar accions com l’escolta de Spotify o Pandora, plataformes en les quals podem alterar l’ordre de les cançons, limitar els artistes i estils i escoltar a qualsevol hora. Podria l’esmentat oïdor definir aquesta tecnologia com a “ràdio” o l’equipararia més aviat a l’escolta de vinils?

La ràdio aèria (rebuda per antena) sigui digital o analògica, és encara fàcilment reconeixible com a ràdio, amb la seva linealitat temporal i unilateralitat de contingut més o menys acusada. Ara bé, la xarxa ens ofereix tota una sèrie de “ràdios” les característiques de les quals són la interactivitat. Aquesta interactivitat no és un factor binari. En alguns casos, com quan escoltem RAC105 en línia, podem decidir quan escoltar l’emissora, però el flux de la programació és lineal i inalterable. En altres casos, com en el podcast, el flux és fragmentari i unívoc, permetent-nos escoltar un sol programa a qualsevol hora, però sense poder fer canvis en aquest programa. Els serveis de subscripció com Rdio o Spotify ofereixen accés il·limitat mitjançant el pagament d’una quota mòdica. En alguns casos només ens permeten fer una llista de música que ja coneixem (i per tant, no serien tant diferents de confeccionar un CD de barreges, tret de la qüestió de la possessió física de la còpia); però en altres casos, simplement seleccionem una sèrie d’estils i grups, i el software escull música que s’adapti als nostres gustos, com en el cas de Pandora. En el cas de SoundCloud, la plataforma no només ens deixa fer una llista d’escolta, sinó que també podem pujar-hi la nostra pròpia música, feta al nostre ordinador. És potser el darrer pas cap a la interactivitat, de la democratització de la radiodifusió. És difícil saber fins a quin punt el nostre oïdor de 1980 diria que tot això és “ràdio”.

Dit això, cal analitzar en quina mesura la presumpta mort de la ràdio –o la seva reencarnació en quelcom de diferent– pot influir en el futur de la música, en particular en la difusió, preservació i popularització del producte cultural musical. Des de la nostra cultura tecnològica, ens costa entendre que en el seu dia l’aparició de la radiodifusió suposà una revolució comparable a la de l’Era Digital. Per primer cop, l’escolta de música passava d’acte gregari a acció personal o de grup reduït. La ràdio portà les millors sales de concerts a tots els menjadors, tot donant a conèixer les millors composicions i interpretacions a un gran públic que difícilment hauria pogut veure aquests artistes en viu. La seva aparició, fins i tot, fou combatuda per part dels editors de partitures, perquè suposava l’augment d’oïdors passius i amenaçava l’existència de les vetllades musicals d’intèrprets afeccionats per les cases. De la mateixa manera que la invenció del disc fonogràfic dictà canvis en el format de les cançons populars (des d’aleshores reduïdes a menys de 4 minuts, capacitat màxima d’una cara d’un disc de gramòfon), també la ràdio va influir en el format i característiques comercials i estilístiques de la música de consum. La clau de volta d’aquesta influència fou la seva acció de filtre i altaveu: la ràdio –progressivament sindicada en grans corporacions nacionals– actuava de filtre, dient quins productes musicals eren “bons” o quins “estaven de moda” i els feia ressò com un altaveu virtual, popularitzant-los fins a graus desconeguts fins al moment. En aquest procés, la radiodifusió creava una desigualtat entre músics basada no tant en la qualitat sinó en l’interès comercial, procés que l’arribada de la televisió encara va reforçar i fiançar.

Entrant en l’Era Digital, les regles del joc canvien ràpidament. Els grans segells discogràfics i les ràdios analògiques comercials sovint han escollit aferrar-se a antics models i han optat per jugar sobre segur, els primers promocionant només un reduït escull de grups musicals, i els altres optant per productes de molt baix risc com les FMs per adults que només emeten èxits del 1970 al 1990, per exemple. A la Internet no existeix el prime time. No hi ha un sol programa musical de dissabte vespre que miri tothom. El cabal de músics “consagrats” creix exponencialment, perquè augmenten el nombre de nínxols de mercat. Qualsevol músic pot produir un enregistrament i difondre’l amb molt poc pressupost. La democratització que ha portat la xarxa també ha creat un autèntic allau de productes musicals de qualitat desigual que lluiten per fer-se escoltar. Tot fa pensar que la nova “ràdio” musical en línia –si és que encara podrà rebre aquest nom sensu strictu–, convenientment simbiotitzada amb les xarxes socials, està cridada a construir un nou paisatge que doni forma a l’escena musical del nostres temps. Fora bo que la seva acció de filtratge aprengués dels errors del passat.

*  *  *

[1] “Video killed the radio star lyrics”, Youtube, 7 de maig de 2009. <http://www.youtube.com/watch?v=Wd_pU80mGXk>, consultat el 17/03/14
[2] Sawers, Paul. ¨The future of radio”, The Next Web, 27 de novembre de 2013. <http://thenextweb.com/insider/2013/11/27/the-future-of-radio/#!AbadF>, consultat el 17/03/14.
[3] “Extra-terrestrial: consumers still tuning in to traditional radio despite out-of-this-world competition”, Nielsen, 12 de novembre de 2013. <http://www.nielsen.com/us/en/newswire/2013/extra-terrestrial-consumers-still-tuning-in-to-traditional-radio.html>, consultat el 17/03/14.
[4] Santhanam, Laura et alt. “The state of the news media 2013: and annual report on American journalism”, State of the News, <http://stateofthemedia.org/2013/audio-digital-drives-listener-experience/audio-by-the-numbers/>, consultat el 17/03/14.
[5] “Offcom publishes Digital Radio Report 2013”, Offcom: independent regulator and competion authority for the UK communication industries, 25 de setembre de 2013. <http://media.ofcom.org.uk/2013/09/25/ofcom-publishes-digital-radio-report-2013/>, consultat el 17/03/14.