ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Entrevista amb Dolors Udina


CARME MIRÓ

La traducció, per a Dolors Udina, s’ha convertit en la manera més fructífera de llegir, en la millor manera de viure la literatura (i la vida).
Udina, professora a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, ha traduït a la llengua catalana moltes veus femenines com Jane Austen, Virginia Woolf, Nadine Gordimer i Alice Munro. El seu repte fou, apassionada per la llengua i la cultura angleses com ella mateixa confessa, aconseguir que l’escriptora Jean Rhys, una figura literària rellevant, fos coneguda pel lector català.
Generosa i acurada amb el tracte, Dolors Udina ens va rebre a casa seva, on vàrem mantenir una conversa a l’entorn de la literatura i la llengua. “Traduir, per a mi, és llegir en profunditat. És un procés lent, que parteix de la lectura d’un llibre en una llengua determinada per reescriure’l en la teva. Implica, doncs, adaptar i gairebé sempre “anostrar” el que diu l’original per fer que una obra entri a formar de la tradició literària de la llengua pròpia. Això significa tornar a dir el que has llegit i, per reproduir-ho en una llengua diferent, has d’anar fins al fons de cada frase i sospesar la idoneïtat de cada paraula que utilitzes. Traduir, doncs, és treballar la llengua pròpia, donar-li l’elasticitat necessària perquè et permeti dir el mateix que ha dit l’autor original, amb un ritme i una música equivalents”.

Dolors Udina ©Maria Ivanova

Dolors Udina ©Maria Ivanova

Carme Miró: Som prou conscients que la traducció és una eina de transmissió del coneixement?
Dolors Udina: Crec que la societat en general, no. És veritat que cada vegada hi ha més consciència que la base de la cultura occidental és la traducció, començant per la Bíblia i seguint per Dante, Shakespeare, etc. Si no hi hagués traducció, no hi hauria literatura universal. Tota la tradició literària parteix de la traducció. Normalment, però, el lector no s’adona si un llibre està traduït, perquè quan llegeix vol oblidar-se que hi ha una figura interposada entre l’autor i ell. Diria que el lector no vol intermediaris:vol llegir Tolstoi o qui sigui sense intermediaris i en aquest aspecte molesta una mica la figura del traductor.

CM: Què caldria fer per crear més consciència?
DU:
La societat hauria de ser més culta. Malauradament no hi ha gaire cultura literària, molt especialment ara, que no cal llegir per estar informat. Què s’hauria de fer per crear més consciència? Llegir, llegir i llegir.

CM: Creu que és un problema local o global?
DU:
Crec que estem en una deriva general. Vivim en un món en el qual predomina més el que és visual que no pas el que és literari. Hi ha països més afortunats: França és un exemple de cultura. Veus pobles petits amb una llibreria (i una biblioteca) perquè la gent llegeix molt més. És evident que aquí no som excessivament lectors. La rapidesa amb la qual vivim ens fa molt difícil dedicar estones llargues a llegir. Hi ha moltes coses que ens demanen atenció en un món que va massa de pressa. Fins i tot arribo a pensar que estem desenvolupant un nou sentit per viure de pressa, que compta més anar de pressa que cap altra cosa. Si no vas pel món atabalada sembla que no facis res i que la vida ja no és vida. Tinc la impressió que és un situació accelerada a la qual ens porta tot plegat.

CM: Per què té tan poca visibilitat el traductor?
DU:
Un lector vol llegir un autor, i el traductor, que està entremig d’aquesta relació, crea una mica de suspicàcia. Segur que ha traduït exactament el que deia l’original?, es pot preguntar el lector. És obvi que l’autor arriba al lector a través del traductor, a través de la seva llengua, la seva experiència, les seves vivències…A vegades, la crítica posa l’accent en el traductor. Si per exemple hi ha alguna frase malsonant o estranya, el crític pot decidir que és un problema de traducció, però no sap com és l’original, no sap quin és el procés que ha hagut de fer el traductor per arribar a escriure el que ha escrit.

Em ve a la memòria una entrevista que li van fer a l’escriptor txec Milan Kundera. Parlaven d’un llibre seu traduït al francès. El periodista li preguntava sobre la seva manera “barroca”d’escriure. Kundera va quedar astorat i li va respondre, barroc jo?Es va mirar la traducció i va veure que on ell deia, per exemple, “va sortir el sol”, el traductor havia posat una cosa com ara “quan els raigs daurats del sol apareixien rere l’horitzó…”A partir d’aquell moment va començar la malfiança de Kundera envers els traductors. Sempre li sembla que no l’han traduït prou bé, que el traductor no ha estat prou fidel amb el seu estil…

CM: L’exigència del traductor quina és: ser fidel a l’original o fer-lo entenedor en la llengua de la traducció?
DU:
Totes dues. El que no pot fer un traductor és canviar l’estil de l’autor.
Quan és l’hora de traduir, com a traductora he de escriure allò que l’autor em va dictant. He de reproduir el seu estil, i això és difícil de teoritzar. S’ha de reproduir el to, la veu, el ritme, el registre de l’autor. De fet és una mena de transsubstanciació amb l’autor. Se’m fa difícil d’explicar, però no és gaire allunyat de l’experiència de llegir. Quan llegeixes, t’adones que l’autor té un estil determinat, que t’agrada o no t’agrada, que t’arriba o no, però no és tan fàcil reproduir-lo. Quan tradueixes, “imites”l’estil que estàs llegint.

CM: Com es resolen els refranys i les locucions específiques de cada cultura?
DU:
És una de les coses complicades de la traducció. T’ho has de plantejar cada vegada, a cada nou llibre has de reflexionar i decidir què fas. No pots escriure unes expressions massa naturalitzadores, sempre s’ha de notar que el llibre original està escrit en una altra llengua, però és evident que si tradueixes del txec, per exemple, les dites populars de Txèquia les has d’adaptar amb molta cura a la llengua de destí, que semblin naturals en català però que alhora traslladin part de la cultura d’origen. Sí, és un aspecte molt delicat.

CM: Quan podem dir que el text que tenim entre mans és una bona traducció?
DU:
Hi ha traduccions bones i traduccions brillants (no parlem de les dolentes). Traduir és llegir profundament, activament. Quan traduïm un text, en fem una lectura a fons. Un cop hem entès què ens diu l’original, hem d’anar més al fons de les paraules. Hem de treure a la superfície tot allò que hi ha sota el text. No és el mateix dir bonic que preciós i  quan tradueixes has de tenir clar per què dius una cosa i no l’altra. Per això has de pouar fins al fons. La traducció ha de ser un mirall de l’original (i en el mirall es pot veure el fons…).

Dolors Udina ©Maria Ivanova

Dolors Udina ©Maria Ivanova

CM: Hi ha punts en comú entre el traductor i un intèrpret de música?
DU:
Sí, tots dos comparteixen la tasca de fer arribar als altres un original, un text o una partitura, tot i que l’intèrpret no ha de canviar el llenguatge de signes. Un aspecte de la traducció que sempre em fa pensar i que em sembla que té un caire filosòfic molt interessant és que el canvi de llengua significa una intervenció molt profunda, absoluta, diria. Si la literatura és llengua i el traductor canvia la llengua, és evident que el canvi que sofreix un original quan es tradueix és absolut.

CM: En el cas dels intèrprets però, contràriament al cas dels traductors, a vegades són més importants que el mateix autor. Tenen molta visibilitat social.
DU: Sí, és clar. Si vas a un concert veus l’intèrpret (l’intermediari), fet que no passa si llegeixes un llibre. En un concert, l’intèrpret té molta presència.

CM: Perquè no us ha donat més presència l’editor? El nom del traductor sempre està en lletra molt petita…
DU:
Doncs no ho sé. És interessant preguntar-s’ho i la veritat és que no s’entén gaire. Tot i el paper principal del traductor d’un llibre, és dels menys considerats en la cadena de producció. De vegades he arribat a pensar que som una molèstia per a l’editor, sembla que els fem nosa i no sé ben bé per què. Val a dir que es percep un cert canvi d’actitud per part d’alguns editors.

CM: El nivell cultural d’un país fixa les obres que es tradueixen?
DU: Segurament sí, el nivell cultural i les vendes, és clar. Fins ara s’ha traduït molta literatura de l’anglès perquè ha estat i és la llengua majoritària, però això no deixa de crear una certa dictadura del gust. És molt difícil generalitzar, sobretot ara que hi ha editorials molt petites que busquen obres especials. Cada editor té els seus criteris.

CM: El traductor ha d’estar al marge de les modes? Els mitjans de comunicació fan servir expressions incorrectes tot i que tenen correctors qualificats. Per exemple, aquesta moda de dir sí o sí…
DU: Jo crec que aquestes modes s’han d’evitar tant sí com no… especialment perquè les modes són modes i duren un temps determinat. Si en una novel·la de J.M. Coetzee, per exemple, hi poses el mot “guai”(que fa uns anys es deia molt, ara no tant) pots fer pensar que és una paraula que fa servir l’autor, i denota moltes coses. No, els traductors no podem canviar els registres d’expressió d’un autor. El sí o sí no únicament és lleig sinó que és absurd perquè no vol dir res. Les traduccions caduquen perquè la llengua evoluciona, però també podríem dir que un dels motius pels quals les traduccions “passen de moda” és precisament perquè s’hi han introduït massa paraules del moment.

CM: Suposant que hi hagués editors valents, creu que l’edició de literatura musical seria possible en llengua catalana?
DU: Realment hi hauria d’haver algun editor valent. Ara em ve al cap l’editorial Fragmenta, que només edita llibres de temàtica espiritual, que no podríem dir que sigui molt popular, però és evident que ho estan fent molt bé perquè han aconseguit un nivell excel·lent i editen llibres molt bons. Penso que amb la temàtica musical passaria el mateix. Segur que els llibres de música en llengua catalana, amb un nivell de rigor elevat, trobarien el seu públic.

CM: De quina manera creu que s’hauria de prestigiar el traductor?
DU: En primer lloc, donant-li veu i acostant-lo al públic. Per al públic en general, això del traductor és una “cosa estranya”. Quan vaig començar amb aquest ofici, em vaig adonar del desconeixement general del món de la traducció. Els lectors volen estar prop de l’autor i ben poques vegades s’adonen que ho poden fer gràcies al traductor, que és la persona que posa en contacte l’escriptor i el lector. Fent constar en el llibre d’una manera ben visible el nom del traductor, i animant els escriptors de ressenyes a avaluar la feina del traductor, seria una bona manera de visualitzar que hi ha hagut un “procés”d’intermediació que ha fet possible que el lector pugui llegir en català allò que, inicialment, es va escriure en romanès, per exemple.
En segon lloc, crec que en les presentacions dels llibres afegiria molt valor la presència del traductor, perquè ell ha reescrit el llibre, i pot opinar amb molta propietat sobre el text. Em sembla que seria molt interessant (i necessari) que les editorials restituïssin l’espai que correspon als traductors. Tradicionalment no s’ha valorat prou els coneixements i els estudis que ha de tenir un traductor per exercir la seva feina, ni socialment ni econòmicament. El que sí que puc afirmar és que el traductor es passa moltes, moltes hores dedicat a una feina en general poc o gens reconeguda. La sort és que gran part dels traductors ens sentim afortunats de fer una feina que ens apassiona i que ens permet llegir en profunditat.

*  *  *