ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Beethoven i Casals: la trena de la memòria


JAUME AYATS · Director del Museu de la Música, Barcelona

English version

La música és memòria. La música crea memòria. I ho fa com una trena que reforça el record sonor del passat més personal; alhora que fa la descoberta sonora del present i que obre les possibilitats del futur que creem/recordem. No és cap secret que la música és memòria del gest: de les situacions alhora socials i físiques, i de la percepció de tots els sentits mesclats en la dansa del temps (aquella anguila inaferrable dels sons).

Tot preparant l’exposició Les músiques dels 1714s (que aprofito per dir que serà al Museu de la Música de Barcelona del 15 de maig a finals de novembre del 2014), el record musical se’ns ha presentat en forma de pedra. Diversos col·laboradors (Oriol Pérez-Treviño i Joaquim Rabaseda) han “topat” amb la trena del temps feta pedra a Viena i al Vendrell. La cosa va, més o menys, així.

L’any 1708, a Viena es crea el monestir de Sancta Maria von Monserrate, que fins llavors era priorat. El rei Carles III d’Espanya, pretendent Habsburg durant la guerra de Successió, és coronat emperador d’Àustria el 1711 i, des d’aquest monestir montserratí, protegeix els exiliats que s’hi van acollint quan arriben a la capital imperial en la retirada dels aliats de 1713 i després de la desfeta de Barcelona el setembre de 1714. Els de Montserrat eren denominats Schwarzspanier pel color negre de l’hàbit, que contrastava amb el color clar dels frares catalans de la Mercè. Al 1730, la capella de la cort imperial a l’església dels Agustins Descalços era presidida per una imatge de la marededéu negra catalana, en una devoció que es va divulgar popularment per l’Europa central.

L’any 1779, amb la secularització impulsada per Josep II, els monjos deixaren el monestir. Amb l’abandó, es perd el rastre documental de molts exiliats catalans que hi estaven enterrats. L’edifici va ser privatitzat i va tenir usos militars.

Delta de l'Ebre ©Carme Miró

Delta de l’Ebre ©Carme Miró

El desembre de 1826, la salut de Ludwig van Beethoven es va deteriorar ràpidament. El músic es va allotjar a la residència amb què s’havia convertit l’antic monestir vienès de Montserrat. En una cambra d’aquest edifici va morir el dia 26 de març de 1827.

Pau Casals va saber, en les seves vistes a Viena, la coincidència entre el monestir i l’habitació de mort de Beethoven. Sembla que va intentar, ajuntant-se a la Gesellschaft der Musikfreunde (WienerMusikverein <http://de.wikipedia.org/wiki/Wiener_Musikverein>), salvar l’edifici de l’enderrocament, però la casa va ser aterrada cap a la segona dècada del segle XX. Com relata la Revista Musical Catalana (Homenatge a Pau Casals, juliol de 1934: 268-273), en la deconstrucció els devots de Beethoven varen quedar-se les pedres de la cambra, i el comerciant Schütz, amic de Casals, li’n va regalar dues pedres de la finestra, amb unainscripció de record i l’escultura en relleu de la màscara del músic. Casals va situar aquesta pedra a la Sala del Sentiment de la seva casa de Sant Salvador (el Vendrell), juntament a fotografies de la família i a d’altres objectes estimats, com ens explica Núria Ballester, directora del Museu Pau Casals que actualment conserva la pedra.

Pau Casals va deixar la pedra a Sant Salvador quan va haver d’emprendre el camí de l’exili. Vivia en primera persona l’experiència dels exiliats catalans del 1714, a través de la figura d’un dels músics que més admirava. La trena de la memòria, de la història personal i col·lectiva, de les músiques i dels gestos prenia una forma inesborrable.

Prou sabem que cada música crea memòria i es lliga amb la nostra memòria més personal. I ho fa arrelada als gestos i als sentiments, sovint d’una manera difícil d’explicar. Probablement aquesta –i no pas la dels llibres— és la “història de veritat”, la que portem en cadascun de nosaltres.

*  *  *

Beethoven and Casals: the weave of memory

JAUME AYATS · Museu de la Música, Barcelona

Catalan version

Music is memory. Music creates memory. And it does so by interweaving, strengthening the past, very personal, memory of music, while laying out that of the present and opening up the possibilities of the future we will create. It is no secret that music triggers memory. Memory of both physical and emotional situations, and of perceptions by all our senses, mixed together in the passage of time (that slippery, uncatchable quality of sounds).

While preparing the Les músiques dels 1714s (Musics of 1714s) exhibition at the Barcelona Museu de la Música (let me just mention that this will be on from 15 May to the end of October 2014), I experienced musical memory in the form of a stone. Two collaborators, Oriol Pérez-Treviño and Joaquim Rabaseda, had felt the same in Vienna and in Vendrell. This is why.

In 1708, the monastery of Sancta Maria von Monserrate was created in Vienna, which had been a priory until then. The Habsburg pretender to the Spanish throne during the War of the Spanish Succession was Charles III, who became Crown Prince of Austria in 1711. At this monastery, he protected the Catalan exiles who went to Vienna after the withdrawal of the allies in 1713 and the fall of Barcelona in September 1714. The monks at the Montserrat monastery were called Schwarzspanier, because of the black habit they wore, contrasting with the white habits of the Catalan Mercè friars. In 1730, the chapel of the imperial court at the church of the Discalced Augustinians was presided over by an image of the Catalan, black Virgin Mary, a devotion which spread throughout central Europe.

After the 1779 expropriation of church lands by Joseph II, the monks left the monastery. As a result, the trail of documentation on the many Catalan exiles buried there was lost. The building was privatised and also used for military purposes.

The old monastery of Montserrat was converted into a residence. We know that, in December 1826, Ludwig van Beethoven was there. The composer’s health had been rapidly deteriorating, and he died in the residence on 26 March1827.

On his visits to Vienna, Pau Casals knew of the relationship between the monastery and the room where Beethoven had died. It appears that he joined the Gesellschaft der Musikfreunde (Society of Friends of Music in Vienna, at the Wiener Musikverein <http://de.wikipedia.org/wiki/Wiener_Musikverein>), who tried to save the building, but it was demolished around the second decade of the 20th century. As told in the Revista Musical Catalana magazine (Homenatge a Pau Casals, July 1934: 268-273), when this occurred, the devotees of Beethoven wanted the stones from the room where he had died. A businessman and friend of Casals, Gustav Schütz gave him a stone, from the window frame, with an inscription, and a relief sculpture from Beethoven’s life mask. We were told by Núria Ballester that Casals put this stone in the Sala del Sentiment (Room of Emotions) at his home in Sant Salvador (El Vendrell, Catalonia), together with photos of his family and other loved objects. Núria is the director of the Pau Casals Museum, where the stone is kept.

Pau Casals left the stone at Sant Salvador when he was forced to go into exile. He personally lived through the same experience as the Catalans exiled in 1714, through the figure of one of the composers he most admired. The weave of memory, of personal and collective history, of music and events, took on an indelible form.

We know well that every piece of music creates memories which fuse with our most cherished recollections. And this fusion is rooted in gestures and feelings, often in a way difficult to explain. This – and not books — is probably the ‘real history’ that we all carry with us.

*  *  *