ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Josep Calvo, un músic de vocació


PERE CARBONELL RIERA

L’any 1963 vaig instal·lar-me a Barcelona per tal de treballar com a violinista a l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Em vaig matricular al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, amb el catedràtic Joan Massià. Ser admès com a deixeble de violí a la classe del mestre Massià fou un regal, un privilegi, un fet que em va canviar la vida.

Va ser cabdal per a la meva formació musical i humana, i em va obrir de retruc un món nou i desconegut que em permeté descobrir l’existència d’un cercle familiar intern, obert, culte, intel·lectual. Tot plegat era el reflex d’un conjunt de valors artístics que teixiren l’estructura social barcelonina.

El mestre i la seva esposa, l’excel·lent pianista Maria Carbonell, per tal d’estimular els seus deixebles amb actuacions públiques puntuals, fundaren «l’Associació d’amics i deixebles de Joan Massià i Maria Carbonell». En aquella època, disposaven d’una orquestra formada per deixebles, amics i afeccionats i es distingia per la sensibilitat, l’entusiasme i per un immens amor a la música. És en aquest context obert, excels i apassionat, on vaig coincidir, contactar, conèixer i fer amistat amb en Josep Calvo, primer violí i concertino de l’orquestra de l’associació.

Recordo amb enyorança aquells assajos a Via Laietana amb Gonçal Comellas, Joan Olivé, Xavier Montes, Gerard i Lluis Claret. Recordo molt bé el tarannà del senyor Calvo sempre comprensiu amb nosaltres, uns joves gallets sortits del Conservatori, que per demostrar que estàvem en dits, fèiem el fatxenda lluint la nostre superior habilitat tècnica. Posaré un exemple. En una ocasió vàrem sortir de la sala mentre tocava un col·lega, a qui consideràvem inferior i, amb fermesa, en Josep ens va cridar l’atenció per dir-nos que calia respectar i escoltar de la mateixa manera a qualsevol músic, tant si ho feia bé com malament, perquè cal ser humil i aprendre d’allò que no se sap.

Em va sorprendre de seguida les seves bones maneres de violinista. Anys més tard, vaig saber que el Sr. Calvo havia estat un dels fundadors de l’O.M. l’any 1943, quan guanyà meritòriament, per oposició, la plaça de primer violí. Per tenir una idea de l’esforç que això representava, sols cal donar una ullada als violinistes que juntament amb ell en foren guanyadors: Eduard Bocquet, Adrià Sardó, Eduardo Arguedas, Lluís Benajam, Mercè Wirth, Enric Ribó, Joan Alfonso, Joan Farrarons, Joan Xapellí, Antoni Casulleras o Josep Solsona, dels quals sols resta en vida l’Adrià Sardó, de 95 anys d’edat.

Una vessant destacable de Josep Calvo fou la seva dedicació a l’ensenyament del violí a l’escola Sant Gregori, a Barcelona. Tal vegada fou la seva esposa, l’excel·lent pianista i deixeble de Maria Carbonell, la persona que va estimular el seu sentit pedagògic.
Recordo, com si fos avui, l’any dels Jocs Olímpics a Barcelona(1992), una sorprenent trobada amb en Josep; va ser a una convocatòria d’exàmens al Conservatori de Música de Granollers, on hi presentava, com no, una munió d’alumnes. Aquesta voluntat d’entrega als demés, característica d’en Josep Calvo, es va manifestar al llarg de la seva vida. Va ser un home íntegre, honest i valent, un músic de vocació, un violinista excel·lent que donà molt a canvi de ben poc, un artista i una gran persona. Per a ell, el més afectuós record.