ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Josep Calvo i Núria Turull, els meus avis


ARTUR FRIEDHOFF CALVO

En Josep Calvo i la Núria Turull eren per a mi «els avis». El seu record des del meu punt de vista és un quadre calidoscòpic, de records i emocions, molt difícil de posar-lo en paraules. Aquí puc fer-ne un petit esbós que de cap manera arribarà a tocar la punta de l’iceberg del que van representar per a mi.

Un dels records més preciosos que guardo dels avis és d’una tarda d’estiu al Bruc, quan jo era sols un infant, i els avis prenien cafè al menjador, amb els raigs de sol entrant pels vitralls. L’àvia posava cullerades i cullerades de sucre a la seva tassa. L’avi, mirant-la, li va dir que s’estava posant massa sucre, i, com a bon químic, li va fer la observació quesi n’hi seguia posant més el sucre es precipitaria. En aquell moment no vaig entendre el doble significat de precipitar, però recordo amb quina despreocupació i joia es van posar a riure, i l’àvia li deia «…que el sucre es precipita? No siguis pepet!» evidentment imaginant-se tocant a tempo accelerat. Recordo el moment tan tendre i íntim que van compartir, rient d’una ximpleria tan simple. Tan feliços. Jo era molt petit, però el record em va quedar gravat.

S’estimaven genuïnament i compartien la passió per la música, l’art i, evidentment, l’humor. Eren persones amables de gran senzillesa i molta humilitat, amb poques necessitats. Sabien donar més del que rebien i no esperaven res a canvi. Eren generosos i tenien principis i valors ètics.

L’àvia

A l’àvia la recordo com una persona d’extrema tendresa i amb una immensa estima per a la seva família. Celebràrem totes les festes; per Sant Josep feia la crema catalana, de l’antiga escola, amb una quarantena d’ous, i la feia amb tant d’amor que sempre quedava boníssima, encara que a alguns ens fes mal de panxa.

Tenia una vessant artística que no vaig saber apreciar fins al cap de força temps. L’escoltava tocar el piano però amb el pas dels anys es queixava dels seus dits, deia que estaven rovellats; així vaig entendre perquè moltes vegades deixava de tocar amb un sospir. La malaltia que va patir li devia fer molt de mal, li portà una frustració que va aguantar amb un estoïcisme admirable.
El seu talent no era només musical. Encara recordo amb quin orgull l’àvia em va explicar com va decidir de regalar-li un faristol de fusta a l’avi, per no sé quina ocasió. Però en comptes de comprar-ne un qualsevol, el va dissenyar ella sobre paper i se’l va fer construir pel fuster del barri.

Va ser l’àvia qui, quan jo era petit, em va ensenyar què era un pirogravador (semblant a un soldador d’estany). I la il·lusió que em va fer aquell Nadal quan els reis me’n van portar un! També recordo que tenia una petita talla de fusta amb un parenostre o una benedicció, al menjador, adornada amb gravats de pirogravador i pintura que havia fet quan era petita. Quan me la va ensenyar em vaig adonar de la versatilitat dels talents de l’àvia, sobretot quan vaig descobrir que també havia pintat a l’oli.

I quan ja estava força malament de la seva malaltia, encara preservava l’energia artística de la joventut. En una ocasió vaig veure com volia decorar-li una caixeta de fusta per al meu germà. Era un dia que jo era a casa seva per fer classe de violí amb l’avi. L’àvia intentava fer un gravat a la fusta però les mans no li funcionaven, i l’avi va seure al seu costat i vaig deixar-los fent-ho plegats. Quan vaig veure el resultat l’estómac se’m va fer un nus, ja que aquelles línies desdibuixades estaven carregades d’amor però indicaven ja el gran declivi de salut que s’enduria de forma silenciosa i cruel a l’àvia que, malauradament, no vaig tenir prou temps per conèixer-la.

Els invents de l’avi

L’avi era una autèntica persona del Renaixement, per qui la música, la ciència i l’humanisme fluïen amb naturalitat, amb una curiositat inesgotable i un esperit exemplar, d’un intel·lecte admirable i un cor encara més gran.

Des que jo era ben menut, l’avi i jo  fèiem experiments i invents que sovint prenien més el to de trapelleries i acabàvem fent mig d’amagatotis, patint pel que poguessin pensar la mare i l’àvia sobre el risc que comportaven per a la nostra salut. Quan el meu avi em va revelar les seves formulacions de pólvores i vàrem experimentar amb petits coets de paper d’alumini i fonts de colors, va ser amb la màxima discreció i amb una complicitat que em feia sentir verdaderament estimat.

La seva vessant de químic professional sempre aportava un rigor científic a un infant com jo era llavors, que, en aquell moment jo era un infant, em semblava màgic. Un rigor que feia contrapunt amb les limitacions mecàniques del material que tenia a disposició per executar els artefactes.  Tot ho resolia amb gran enginy i, sovint, amb gomes elàstiques i pinces d’estendre o amb  el versàtil «mecanisme del palillo». De cada projecte, jo aprenia una infinitat de coses, des del volum d’una gota d’aigua a saber calcular relacions de politges, i tota mena de solucions pràctiques per arreglar coses. I a mesura que vaig anar creixent, la nostra relació esdevingué cada vegada més estreta perquè compartíem la mateixa passió per crear artefactes; ell em feia partícip de tots els seus invents.

Quan vaig tenir ja una certa edat em va explicar el funcionament del seu aparell per extreure essències. Dissenyat amb l’espígol, el romaní i la farigola en ment, les seves herbes predilectes, es tractava principalment d’un alambí de potència augmentada mitjançant una cambra de vapor sobreescalfat. Malauradament, tot i que el va muntar en la seva totalitat mai no va gosar d’usar-lo pel risc d’explosió que suposava.

La seva bondat era tan gran que quan la Manón, el darrer gos que va tenir, i per qui ja havia inventat un tirador de pinyes fet de canya per jugar al bosc, ja no podia caminar, li va construir un carretó-ascensor per poder anar amunt i avall. Igualment, quan vam haver de fer obres a la casa i va veure els obrers traginant maons d’un lloc a l’altre, es posà de seguida a construir una tirolina amb un contenidor, de buidat i retorn automàtic, amb un seguit de rodes de bicicleta i un contrapès com a mecanisme. Desafortunadament no arribà mai a perfeccionar-la. De fet, molts dels projectes que emprenia no acabaven mai de ser completament acabats perquè els mitjans tècnics dels quals disposava no eren massa sofisticats (em sembla que no tenia ni una eina sense rovellar!) i de seguida sortien nous reptes i idees per realitzar.

Encara guardo les restes d’una caixeta de música que començà a construir pel seu primer nét. Havia de ser un tambor giratori amb pues posicionades sobre una escala de paper mil·limetrat que tocaven un teclat fet amb cable de piano de diferents gruixos i longituds. La melodia que havia de sonar era la de la pel·lícula de Pinocchio (1940), i a sobre del tambor hi havia d’haver un llum amb una pantalla que girava a ritme amb els dibuixos. Un exemple perfecte de la combinació artística i científica que l’avi manifestava d’allò més bé.

I és que tot el que feia era per portar joia i confort a altri, des dels canons de meccano amb els quals els néts disparàvem bales fetes de mànega de butà al passadís de casa, a l’escalfador solar per a la piscina fet amb un radiador de camió (he de confessar que vam assolir resultats no gaire espectaculars).

Les classes de violí

L’avi, a més, es va encarregar de donar-me gran part de la meva educació musical. Quan jo tenia quinze anys vaig començar a anar a classes de violí amb ell. Com a mestre era el que tot alumne podia desitjar. Atent, pacient i amb una capacitat d’anàlisi magnífica. Observava cada moviment, i de seguida trobava com es podia millorar, quins exercicis calia fer i com es podien fer de la manera menys feixuga, i seguidament ho apuntava tot en una petita llibreta per recordar-ho.

Quan les forces van començar a fallar-li es va fer un artefacte que l’ajudava a aguantar el violí, per poder tocar sense haver de suportar tot el pes de l’instrument. Bàsicament consistia d’una sèrie de tubs semirígids verticals, encaixats amb una molla a dins i un pal d’escombra amb un embut a la punta, on hi havia un coixí per recolzar-hi el colze. Com un bastó molt flexible, vaja, que li donava la llibertat de moviments necessària per poder tocar.

Cap al final, les meves visites eren més per estar amb ell que per fer classe, ja que jo no tenia massa temps per estudiar. Sovint arribaria i el veuria assegut a la seva butaca solucionant el problema dels escacs del diari. Però un dia me’l vaig trobar assegut al piano, cosa que mai li havia vist fer, però és que, a més a més, estava tocant un ragtime de la manera més gràcil! I és que la seva passió per la música no tenia límits. Sempre recordaré com em va insistir perquè no deixés mai el violí. No em va insistir amb paraules, sinó amb l’exemple.
La connexió que jo sentia al estar amb ell, un sentiment de gran admiració, respecte i amor, va influir molt en la meva infància i joventut, portant el seu record dins meu i evitant així que mai pugui oblidar la gran persona que va ser en Josep Calvo i Combalia.