ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Josep Calvo, el meu mestre de violí


MARC SANTANDREU I MASSIÀ

Quan un pare escull el professor de violí per al seu fill, això pot acabar tenint una gran transcendència en la vida del nen. I això és el que em va passar a mi, quan la meva mare, filla del mestre Joan Massià, després de donar-me ella mateixa les primeres lliçons de violí, va decidir confiar la meva educació al seu gran amic, en Josep Calvo.

Van ser amics molt propers de la família; ell havia estat alumne del meu avi i ella deixeble de la meva àvia. No seria exagerat dir que el matrimoni d’en Josep i la Núria, i les seves filles, eren les persones a qui més afecte tenia la meva mare.

Recordant en Josep com a mestre de violí, com a pedagog, m’agradaria destacar dos aspectes: l’entusiasme i la transmissió del coneixement.
No era un mestre dels que fan la feina de forma rutinària; realment l’apassionava el què feia i m’atreviria a dir que aquesta passió era un tret característic de la seva personalitat. No li vaig sentir mai un retret ni una mala paraula, fins i tot quan jo no havia estudiat. No ho necessitava, el seu ànim era el que t’empenyia a treballar, a estudiar, a tornar-ho a provar.
Per altra banda, també vull destacar que Josep Calvo transmetia a l’alumne amb molta nitidesa ell lligam entre el passat i el futur, un graó en el camí etern de la transmissió del coneixement. Coneixement que li havia arribat a través del seu mestre, Joan Massià, i a través de les seves pròpies experiències com a músic.
 A la classe no es limitava a solucionar un problema tècnic o expressiu de la meva interpretació sinó que deia: això s’ha de tocar d’aquesta manera o d’aquesta altra. Quan no ho feia prou bé, en Josep agafava el violí i em mostrava com s’havia de fer i m’explicava el perquè. Ens transmetia l’origen d’aquest coneixement; m’ho explicava tal com el mestre del seu mestre li havia ensenyat. Així, parlava sovint de com Ysaye, Marchot, Crickboom ensenyaven i tocaven el violí. D’aquesta manera en Josep es convertia en una font valuosíssima del coneixement de l’escola franco-belga de violí, de l’escola catalana de Massià i, com no, de les seves pròpies experiències. Cal dir que molt sovint el coneixement venia de les seves experiències a l’Orquestra Municipal de Barcelona amb Xavier Turull com a constant referent.

No cal dir que per a mi, com a nét de Joan Massià, tota aquesta transmissió de coneixement ha sigut vital. Gràcies a les classes d’en Josep he pogut reviure com ensenyava el meu avi i els seus mestres, i això ha tingut per a mi una enorme transcendència que mai no li hauré agraït prou.

Em va marcar, també, el seu entusiasme per l’ensenyament i el violí, i per moltes coses de la vida. Perquè a les classes no només parlava de música. La seva humanitat, la seva curiositat anava molt més enllà: recordo el seu gran interès per la lectura de les memòries de Romain Rolland, el seu amor per la natura, la família, els passeigs al bosc…
En Josep tenia la capacitat, enmig d’una classe de violí, de transmetre tot això.