ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Josep Calvo, deixeble de Joan Massià


SANTIAGO VILA-PUIG

Josep Calvo i Núria Turull eren, a més d’una parella exquisida, músics amb una sensibilitat poc freqüent.
Els vaig conèixer -encara eren solters- sovintejant la casa del violinista Joan Massià, del qual tots dos –com jo mateix- n’érem deixebles. En la recordada torre del carrer de Babilònia, en la qual vivia el mestre Massià amb la seva muller -la pianista Maria Carbonell- i els seus tres fills, ens hi trobàvem un grup de joves que compartíem les classes de dos excepcionals professors i al seu redós ens formàvem tècnica i emocionalment.

 Jo hi vaig anar a raure l’any 1949: vol dir que l’amistat amb Josep Calvo i Núria Turull s’inicià en un dolç moment de joventut del qual ja han passat més de seixanta-quatre anys.

El mestre Massià no era excessivament rigorós amb els seus horaris; els deixebles esperàvem a la saleta –des d’on podíem escoltar clarament el so del violí i del piano- el final de la classe del company que et precedia i que generalment s’allargava més del previst. I és que el mestre, finalitzada la lliçó, encenia una cigarreta i encetava amb l’alumne una conversa que, a parer meu, era tan interessant com les indicacions que t’havia donat violí en mà. La xerradeta permetia analitzar amb el mestre Massià algun fet musical, comentar una partitura o parlar dels darrers esdeveniments a Barcelona; el mestre coneixia molt bé els protagonistes de la vida cultural i artística de la ciutat.

Mentre m’esperava, escoltava algun estudi de Fiorillo, Rode o Kreutzer que el deixeble de torn interpretava amb més o menys agilitat, acompanyat magistralment al piano pel mestre. Un autèntic regal, ja que la majoria n’oferien digníssimes versions.
Josep Calvo treballà sempre amb Joan Massià; fou un dels seus deixebles predilectes de qui n’heretà el rigor, la finor interpretativa i un equilibrat discurs sonor.

Entre en Josep i jo s’establí ben aviat una bona amistat, fonamentada en la nostra relació musical i reforçada també pel fet curiós que el seu avi –Josep Calvo Verdonces- fou professor de perspectiva del meu pare-el pintor Joan Vila Puig-a la Llotja, l’any 1915, tal com ell m’havia explicat. Les nostres ocasionals trobades s’anaren sovintejant gràcies a la iniciativa del mestre de formar una orquestra de cambra amb els seus deixebles, orquestra de la qual en Josep Calvo va ser el concertino. El goig que tots plegats sentíem al reunir-nos setmanalment per assajar no té fi.

Ja sabem què passa quan es tracta de música: mai no n’hi ha mai prou. Al cap de poc temps, vàrem formar un quartet. Assajàvem al pis del violoncel·lista Antoni Figueras; a més de Figueras com a violoncel·lista, hi prengueren part Josep Calvo, al violí, jo com a viola i l’Enric Sunyer al piano. Aquestes sessions van durar més de quaranta anys.

A tot aquests records memorables he d’afegir-hi els vincles amb Núria Turull, com he dit, la promesa de Josep Calvo i més tard la seva muller i la mare dels seus fills. La Núria va estudiar piano amb Maria Carbonell, amb qui aprengué la personal i sensible tècnica pianística de la genial Blanca Selva, pianista occitana que compartí protagonisme amb Joan Massià. Val la pena recordar les sessions de la integral de les Sonates per a violí i piano de Beethoven que tingueren lloc a la Sala Parés l’any 1927, per commemorar el centenari de la mort del compositor.

Amb la Núria intimarem, com no podia ésser d’altra manera. Conservo una viva imatge d’aquelles estances assolellades de la casa familiar, curulles de coses boniques, entre les qual hi destacava una bona col·lecció de pintura catalana i aquarel·les de Josep Calvo Verdonces, catedràtic de perspectiva a Llotja des del 1896. En Josep, químic de professió, treballava en una empresa amb seu a Cerdanyola, ben a prop de Bellaterra, lloc on jo he viscut sempre. Més d’una vegada m’havia explicat que aprofitant el recés del migdia i utilitzant un esquemàtic violí –sols tenia mànec i cordes-que portava sempre al cotxe, practicava escales i arpegis en els terrenys on, anys més tard, s’hi va construir la Universitat Autònoma. Situació molt d’acord amb l’entranyable manera de fer del Josep, que aprofitava qualsevol moment per dedicar-lo al seu violí.

Josep Calvo fou un dels primers violins de l’Orquestra Municipal de Barcelona, que en aquells anys magres es reorganitzà sota la direcció d’Eduard Toldrà.
Com a integrant de l’orquestra, en Josep va ésser testimoni -el mes de novembre de 1945-del desplegament d’una senyera al Palau de la Música, fet que causà un autèntic rebombori entre els assistents al concert i un seguit de represàlies per part de les autoritats del règim franquista que reprimien durament les manifestacions catalanistes. Arran d’aquells fets, tota l’orquestra va ser expedientada i els músics hagueren d’anar periòdicament, durant una bona temporada, al temible edifici de Via Laietana, la comissaria.

Com a bons deixebles dels mestres Massià i Carbonell, Josep Calvo i Núria Turull aconseguien amb el violí i el piano un diàleg perfecte, impregnat sempre de delicada finor i tendresa. Faig meu l’acudit d’un amic que deia: “Per tocar així s’ha de dormir al mateix llit”

 

* * *