ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Josep Calvo, concertino de l’Orquestra de Joan Massià


GERARD CLARET

He de confessar que quan la Núria Calvo, professora de violoncel de L’OBC, es va posar en contacte amb mi per proposar-me un escrit sobre els seus pares, immediatament van aparèixer a la meva memòria tot un seguit de moments inoblidables que pertanyen a una de les millors èpoques de la meva vida.

Ens hem de situar a finals de la dècada dels seixanta quan, arribat d’Andorra, vaig tenir la sort de conèixer i treballar amb el gran mestre Joan Massià. He tingut molts professors al llarg de la meva vida i lògicament tots m’han aportat molts coneixements, però si algú em va ensenyar a estimar i a gaudir de l’estudi del violí, a estones àrid, va ser sense cap mena de dubte Joan Massià i això m’ha servit i encara em serveix.

Va ser llavors, amb motiu de poder formar part de l’orquestra que reunia als deixebles de Massià, quan vaig tenir l’oportunitat i el goig de coincidir amb en Josep Calvo i amb la seva esposa Núria Turull que molt sovint assistia a l’assaig setmanal que es feia a la Via Laietana, a casa d’en Vicens Perelló, així com també, als concerts del Casal de Metge.

Crec que no tothom sap que en aquesta orquestra de cordes que dirigia el mateix Massià, en Josep Calvo n’era el concertino; també hi havia el violinista Gonçal Comellas, el meu germà violoncel·lista Lluís i altres excel·lents professionals, membres de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, que compartien faristol amb uns quants estudiants. Era molt important la presència i l’aportació inestimable dels instrumentistes aficionats que per res del món no volien perdre el contacte amb Massià. A més del nostre concertino Josep Calvo, recordo les trobades amb Vicens Perelló, al violoncel; Santiago Vila-Puig, a la viola, i el violoncel·lista Toni Figueras, pare de la cantant Montserrat Figueras recentment desapareguda.

Puc assegurar que tots els que formàvem part de l’orquestra ens hi dedicaven amb cor i ànima i esperàvem aquella cita setmanal amb gran il·lusió.

A títol personal no puc deixar de recordar amb molt d’afecte que en aquella mateixa època vaig conèixer la meva esposa Mercè, que malauradament ens va deixar fa uns anys. Quan jo arribava a l’assaig, pel fet de festejar, mai no m’escapava de les brometes dels companys de l’orquestra.

Josep Calvo i Núria Turull eren unes persones d’una discreció i un gust exquisit amb un respecte escrupolós per a tothom; els agraeixo el seu art.

 

* * *