ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Música en l’Era Digital: navegant pels nous corrents del streaming


NEIL MANEL FRAU-CORTÈS

En el passat article analitzàvem la tendència entre els consumidors a posseir cada cop menys còpies físiques de la música que escolten i a fer servir més tecnologies de streaming[1] serveis pels quals normalment es paguen reduïdes quotes mensuals. Particularment, les noves generacions semblen més disposades a escoltar la seva música a Spotify o YouTube que a comprar la descàrrega d’un àlbum, per no parlar d’adquirir un CD físic. És la més recent encarnació de la idea de “música com aigua” a la qual ens hem referit en anteriors ocasions,[2] potenciada per un canvi tecnològic transcendental: la connexió a internet des d’aparells mòbils.

Tot sembla indicar –al menys amb la relativa seguretat d’un entorn sempre canviant– que el futur de la indústria musical passa per l’adopció massiva del streaming. El pressupòsit és que, si l’accés a la música és ubic i il·limitat, a través del nostre mòbil, minvarà la necessitat de descarregar fitxers mp3, legalment o il·legal. Això hauria de ser beneficiós per a totes les parts, però en la pràctica la situació és una mica més complexa. L’allau de dades contradictòries dificulta l’extrapolació de quines seran les conseqüències del streaming per a consumidors, artistes i indústria discogràfica.

©Sonograma Magazine

©Sonograma Magazine

En un interessant article publicat fa poques setmanes,[3] Mark Mulligan analitza com aquesta tecnologia està transformant dos mercats molt diferents (el suec i l’americà). Suècia –pàtria del Spotify– presenta un model de mercat en el qual el streaming suposa el 95% dels ingressos de música digital, front a només el 4% d’ingressos per descàrregues[4] i una baixada d’un 51% en la venda de CDs físics. Ha esta el streaming el que ha fet que el mercat suec hagi crescut considerablement en els darrers dos anys. Per contrast, en el mercat americà el streaming directe només representa el 23% dels ingressos per música digital i el 14% del total de despesa en música (incloent la venda de CDs, sempre en caiguda lliure). La gran diferència entre ambdós països s’explica pel domini dels productes Apple en el mercat americà i la innegable servitud d’aquests aparells a iTunes.[5]

Les dades semblen demostrar que, mentre a Suècia el streaming ha accelerat la transició del CD cap a sistemes de flux de dades, a EUA paradoxalment el streaming sembla estar menjant terreny a la venda de descàrregues però menys a la venda de CDs físics. Les conseqüències per als artistes americans són negatives, atès que els rèdits per drets rebuts en la venda de descàrregues són molt menors als ingressos per streaming. Per a Mulligan la clau està en l’altrament predictible augment de subscriptors a serveis de streaming i un progressiu abandonament de les descàrregues i, particularment, d’esquemes pre-Era Digital que demanden pagar un euro per cançó.[6]

L’experiència sueca demostra que l’augment del nombre de subscriptors ocasiona un major cabal de beneficis i drets d’autor a repartir, en una manera similar a com la implantació de la televisió per cable a EUA redundà en la diversificació i abaratiment del servei.

No disposem de dades sobre la implantació real del streaming en el mercat català però només podem suposar que l’adopció d’aquesta tecnologia està en una pujada imparable que de ben segur canviarà el complicat balanç entre l’omnipresent pirateria i la regularització de la venda legal de música digital. En tot cas, caldrà analitzar com evoluciona el mercat català de les comunicacions: la banda ampla a l’estat espanyol és quasi un 20% més cara que a la resta d’Europa;[7] la velocitat de descàrrega situa l’estat en el 20è lloc entre els 27 països europeus;[8] el mòbil intel·ligent té una implantació similar a altres països desenvolupats, però el preu d’internet mòbil és tres vegades més alt que a EUA, nou vegades més que a França i unes quaranta vegades més que a a Japó.[9]

Lluny de fer lleis més restrictives i taxes de drets d’autors més altes, sembla que la indústria musical catalana es beneficiaria molt més a través d’accions legislatives reguladores dels abusos de les companyies de comunicacions. La literatura sobre la viabilitat comercial del streaming és tan controvertida com extensa,[10] tant per part de la indústria com dels artistes. Des del punt de vista dels músics, no tot és positiu en l’auge del streaming. Fa pocs dies Spotify revelava, per primer cop, com calcula i paga els drets d’autor, i obria l’accés a eines analítiques per als autors.[11]

Els blogaires i públic en general saludaven aquesta iniciativa de transparència com un pas en la direcció correcta, i expressaven la seva esperança que l’actitud de Spotify s’estengui a altres plataformes similars. Això no obstant, altres veus han estat més crítiques i han advertit que la major transparència només corrobora el fet que la majoria d’artistes reben un tracte molt poc avantatjós.[12]

Kristin Thomson analitza la situació i augura que les plataformes de streaming que sobreviuran seran aquelles que satisfacin tan els usuaris com els músics.[13] Un cop més, les solucions proposades per Thomson apunten cap al valor afegit com a estratègia comercial: una major presència de metadades recercables;[14] possibilitat que l’artista configuri els enllaços exteriors (links a la web de l’artista, compra amb un sol clic) i que tingui accés a més dades sobre els seus oïdors (ubicació); etc.

Els serveis de música per subscripció poden ser interactius (com Spotify, Rhapsody o Slacker), no interactius (com Pandora) o híbrids (com iTunes Radio). La problemàtica legal de cadascun d’aquests tres gèneres és diferent. Quan un servei és interactiu, li cal obtenir llicències per a tota la música que transmet en streaming, mentre que les plataformes que creen “emissores” motllades a les preferències de l’usuari es poden acollir a les lleis de radiodifusió, amb preus determinats per la llei i liquidació a través de circuits establerts (com és el cas de SoundExchange als EUA). Resta per veure quin serà el futur de iTunes Radio i les seves potencials seqüeles comercials, atès que aquest model es basa en la ràdio en línia entesa com a aparador de productes lligat a una tenda de descàrregues.

Un altre important factor en joc està representat pel gran gegant competidor d’Apple, Google i el seu subsidiari YouTube. En opinió de Mark Mulligan,[15] sorprèn que els que critiquen els baixos rèdits que Spotify paga als artistes, es mantinguin silenciosos davant els preus molt inferiors i la manca de control de YouTube, que acaba d’anunciar el llançament del seu propi producte de subscripció. En termes de copyright, Google demostra una gran habilitat per a mantenir bones relacions amb els propietaris dels drets en general, mentre empeny els límits legals contínuament,[xvi] i fa el mínim per a no ser denunciat. És coneguda, per exemple, la seva política de fer els ulls grossos davant la multiplicació d’usuaris que pengen àlbums complets a YouTube, per no parlar de la ubiqüitat dels clips de cançons pujats sense permís. L’argument de Mulligan és que quan les grans discogràfiques callen és perquè se n’adonen que el benefici de la difusió oferta per YouTube compensa la marginal pèrdua de rèdits en concepte de drets.

En suma, el futur immediat que ja s’albira passa per subscripcions mòdiques a serveis de streaming que ofereixin accés remot, ubic i il·limitat a la música que vulguem. La supervivència de l’ecosistema musical dependrà de l’habilitat d’artistes i indústria de saber aprofitar les noves tecnologies i de no nedar contra el corrent del progrés.

* * *

[1] A manca d’un terme català més difós, fem servir la paraula anglesa streaming (derivat de stream, “corrent, doll”) per a designar el flux de dades multimèdia en les seves diverses modalitats. En aquesta tecnologia, a mesura que les dades són rebudes, l’usuari les pot reproduir sense esperar a tenir una còpia sencera del conjunt de l’arxiu, en una mena de servei de ràdio a-la-carta més o menys interactiu. Atès que no existeix mai una còpia sencera i re-distribuïble de l’arxiu, aquesta tècnica presenta l’avantatge de limitar la pirateria, al mateix temps que posa a disposició de l’usuari una quantitat il·limitada de música. Per a més detalls vegeu l’article corresponent a la Viquipèdia, “Flux de dades multimèdia” (consultat 6/12/13), <http://ca.wikipedia.org/wiki/Flux_de_dades_multim%C3%A8dia>
[2] El terme s’origina en un llibre de gran influència i referència obligada: Leonhard, Gerd i David Kusek. The future of music: manifesto for the digital music revolution. Berklee: Berklee Press, 2005.
[3] Mulligan, Mark, “A tale of two cities: what Sweden and the US tell us about the outlook for streaming”, Music industry blog, 5 de novembre de 2013 (consultat 6/12/13), <http://musicindustryblog.wordpress.com/2013/11/05/a-tale-of-two-cities-what-sweden-and-the-us-tell-us-about-the-outlook-for-streaming/>
[4]
És a dir, venda directa de fitxers musicals en mp3 i altres formats de compressió, a través de plataformes com iTunes, Amazon, etc.
[5] L’evolució immediata d’aquesta tendència es veurà probablement reforçada pel llançament del nou iTunes Radio.
[6] En altres ocasions ens hem referit a la inviabilitat econòmica de pretendre omplir un reproductor de mp3s mitjà (amb capacitat per 3.000 cançons) amb descàrregues pagades a un euro per peça.
[7] Vegeu “Comparativa ADSL, cable y fibra por países”, ADSL Zone, (consultat 6/12/13), <http://www.adslzone.net/comparativa-adsl-paises.html>.
[8] Barreiro Solano, José, “Internet en España”, Hoja de router, 14 d’octubre de 2013 (consultat 6/12/13). <http://www.hojaderouter.com/internet/internet-espana-precio-penetracion-conexion/6976>
[9] Vegeu “El precio de conectarse a 4G en España”, Xataka;apasionados por la tecnología, 19 de juny de 2013 (consultat 6/12/13), <http://www.xataka.com/moviles/el-precio-de-conectarse-a-4g-en-espana-todos-los-detalles>
[10] Cal esmentar els diversos blogs de David Byrne, Dave Allen, Jay Frank, Fast Company o Bob Lefsetz.
[11] Williamson, Mark. “Spotify and next big sound artist analytics” Spotify Artists, 2 de desembre de 2013 (consultat 6/12/13). <http://www.spotifyartists.com/spotify-next-big-sound-artist-analytics/>
[12] En la majoria de casos l’artista rep entre $0.01 i $0.002 (és a dir, d’un cèntim a 2/10 de cèntim de dòlar!) per cançó escoltada, preus pactats entre les plataformes digitals i les grans discogràfiques. Thomson, Kristin. “Music and how the money flows”. Future of music coalition, 18 de juny de 2013 (consultat 6/12/13). <http://futureofmusic.org/article/article/music-and-how-money-flows>
[13] Thomson, Kristin. “Value added streaming”. Music Think Tank: where the music industry thinks out loud, 25 d’octubre de 2013 (consultat 6/12/13). <http://www.musicthinktank.com/blog/value-added-streaming.html>
[14] Quan escoltem quelcom a Spotify, la web mostra el títol, l’artista i el nom d’àlbum, però no el compositor, director, segell discogràfic o intèrprets. Això comporta la virtual invisibilitat de la música clàssica o del jazz en aquestes plataformes. Tampoc no permet enllaçar fàcilment amb altres bandes que hagin fet versions de cançons determinades, rastrejar la producció d’instrumentistes determinats, etc. Vegeu: Cook, Jean, “Invisible genres and metadata: how digital services fail classical and jazz musicians, composers and fans”, Future of music coalition, 16 d’octubre de 2013 (consultat 6/12/13). <http://futureofmusic.org/article/article/invisible-genres-metadata>
[xv]Mulligan, Mark, “Why full albums need to go from YouTube right away”. Music industry blog, 6 de desembre de 2013 (consultat 6/12/13). <http://musicindustryblog.wordpress.com/2013/12/06/why-full-albums-need-to-go-from-youtube-right-away/>
[15] YouTube no n’és l’únic cas, i val a dir que de vegades els resultats d’aquesta dinàmica han estat molt positius. Darrerament els tribunals han donat la raó a Google per sobre dels gremis d’editors, que havien demandat l’empresa arran de Google Books. Google argumentava que es tracta d’un ús just que no afecta les vendes de llibres. Aquesta decisió legal ha estat molt benvinguda per part de les xarxes de biblioteques acadèmiques americanes, massa sovint denunciades per digitalització dels seus propis fons. Vegeu: Lee, Timothy, “Google Books ruling is a huge victory for online innovation”, Washington Post, 14 de Novembre de 2013 (consultat 6/12/13). <http://www.washingtonpost.com/blogs/the-switch/wp/2013/11/14/google-books-ruling-is-a-huge-victory-for-online-innovation/>