ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

La barítona un nou company de la tenora i el tible dissenyat científicament


JOAQUIM AGULLÓ I BATLLE

No és freqüent el disseny científic d’instruments musicals no electrònics. Els instruments de l’orquestra, amb gran nombre de constructors i una producció elevada, han viscut una llarga evolució que ha permès que els mètodes tradicionals de disseny els portessin a un elevat grau de perfecció. No és aquest el cas dels instruments tradicionals, que es construeixen en molta menys quantitat i en mans de pocs constructors. En aquests, el disseny científic pot ser de gran ajut.

La barítona, el nou instrument impulsat per un programa de recerca de l’Institut d’Estudis Catalans

La barítona, el nou instrument impulsat per l’IEC

La barítona, el nou instrument impulsat per un programa de recerca de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), resol la manca d’un instrument greu en el grup de xeremies de la cobla —sona una quarta per sota de la tenora i una octava per sota del tible—, mancança àmpliament reconeguda des de l’època de Lamote de Grignon, qui el va proposar el 1948. Aleshores es preveia per a ampliar la cobla. Ara, però, es preveu més aviat per a potenciar l’ús d’aquestes xeremies precisament fora de la cobla. Els constructors es van sumar al consens favorable a aquest instrument però cap no va gosar emprendre’n el desenvolupament. I no els mancava raó perquè, en aquests instruments, qualsevol retoc afecta totes les notes. En la manera de fer artesanal, els retocs són suggerits per a ajustar, un a un, aspectes concrets (com ara l’afinació d’una nota), però en afectar aquests retocs totes les notes, això porta a un llarg procés d’ajustaments iteratius.

Aquest era un cas clar de com el disseny científic permetia fer drecera. El seu gran avantatge és que, abans de construir un prototip, tots els canvis són considerats alhora. D’aquesta manera n’hi ha prou amb uns pocs prototips per a arribar a l’instrument desitjat. Però el disseny científic, propi de l’enginyeria, demana disposar dels models matemàtics de la realitat física implicada i d’un coneixement precís de què cal fer. Sortosament, tot i no ser el disseny d’instruments musicals un àmbit de treball usual en l’enginyeria, es va poder disposar de les dues coses.

Els integrants del Grup de Recerca en Mecànica Aplicada i Acústica de l’ETSEIB havíem iniciat en la dècada dels setanta l’estudi de l’acústica de la tenora. Ens hi va portar la notícia apareguda a la premsa del risc imminent que la tenora es quedés sense constructors, i el primer pas va consistir a fer el que se’n podria dir un document d’identitat científica de la tenora per tal de poder ajudar algú que, després d’haver desaparegut els constructors, volgués recomençar l’ofici. Després ens va intrigar conèixer el funcionament físic precís de la tenora i la seva modelització matemàtica. A poc a poc ens vam anar engrescant fins que, després de trenta anys de treballar-hi i amb cinc tesis doctorals fetes i nombrosos articles i ponències a congressos internacionals, ja només ens mancava, com a grup d’una escola d’enginyeria, passar a aplicar el que havíem après. I va ser aleshores que el nostre camí es va creuar amb el de l’IEC.

Jordi Campos, Joandomènech Ros, Joaquim Argulló

Jordi Campos, Joandomènech Ros, Joaquim Argulló

L’IEC va donar suport el 2005 a un programa de recerca per a redissenyar la tenora, d’acord amb les directrius senyalades per instrumentistes amb motiu del cent cinquantè aniversari d’aquest instrument. El bon resultat obtingut el va portar el 2008 a impulsar el programa que ha conduït a la barítona. L’experiència i les eines de treball, tant de càlcul com d’experimentació, posades a punt per al redisseny de la tenora permetien abordar amb garantia el disseny d’aquest nou instrument.

Teníem les eines per a fer-lo, només calia precisar exactament què calia fer. El gran repte era aconseguir un instrument que, pel seu timbre, fos acceptat com de la família del tible i la tenora. Aquest és el punt on va fracassar l’intent de Lamote de Grignon d’emprar un sarrussòfon, instrument de la mateixa tessitura que la barítona però d’una família ben diferent. El factor decisiu en el timbre és el perfil intern de l’instrument —els forats sempre es poden situar de manera que es garanteixi l’afinació precisa. En tots els instruments, el timbre es fa menys estrident a mesura que els instruments són més greus. A partir de l’estudi de l’evolució tímbrica i del perfil interior de les xeremies de l’orquestra —oboè, corn anglès i fagot— i també del pas del tible a la tenora, vam determinar el perfil per a la barítona, perfil que va ser un encert.

En aquest projecte he tingut la gran sort de treballar amb un equip de persones extraordinari. En la modelització matemàtica ha estat decisiva la intervenció de la Dra. Ana Barjau, qui, en els anys vuitanta, havia fet la tesi doctoral sobre el funcionament físic de la tenora. Han format part de l’equip tècnics acústics i remarcables constructors d’instruments i músics, sense la participació dels quals no s’hauria pogut arribar a la realitat tangible d’una barítona que sona i és ben valorada en l’àmbit dels instruments i de la música de la cobla. Entre els participants ha tingut un paper clau en Jordi Campos, que, en la seva doble condició de tècnic acústic i tenora, ha estat un bon enllaç en la comunicació entre els dos àmbits, científic i musical. És ell qui va participar amb la barítona en el concert de Cap d’Any de TV3.

La barítona ja ha nascut i va fent camí, i ara és el torn dels mateixos instrumentistes i constructors de fer-la evolucionar d’acord amb el que se n’espera, com va ser el cas de la tenora de Turon, cent seixanta anys enrere, punt de partida de les tenores actuals.

Com a enginyer, empordanès i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, ha estat un goig participar en aquest projecte, que clou quaranta anys de recerca en acústica dels instruments musicals.

 * * *