ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Cesc Aldea


Secció a càrrec de JORDI BADIELLA

Poesia-i-Musica-aldea_cesc

© Miquel Mundet,
Diari de Terrassa, 1977

Com una música líquida, sorgeix la poesia dels badalls de les llambordes, i fa olor de roses silvestres i llaurer. Forma lletres i imatges, i cobreix els ulls d’estupefacció. Aleshores, una abella brunz, tot cercant un rusc de mels impossibles, allí on el traç sembla cansat de suportar el record d’aquells que l’han tingut a la mirada, i on la forma de les coses és només una forma reduïda, solitària i trista; sobretot, trista. Però els poemes també són plens de lletres que somriuen, de lletres que enraonen, de lletres que es desitgen per primera vegada. Els poemes són una idea que no coneix la nostàlgia, que fa memòria, que es capté. I quan la mirada interioritzi el seu esplendor, abans de marxar, mig atordits, somriurem, perquè res no té importància.

Text: Jordi Badiella


 

Jo ploro, pare

L’anònim paranoic que atempta contra el vol franc.
El fantasma d’una besada
amb el cadàver incestuós del fervor espenyat.

Cesc Aldea, 1978


La finestra oberta
a la nit.
L’espectre entra
per la porta:
  és el fàstic!
Ploro.
La música m’endinsa
a la solitud
dels somnis…
i he imaginat
la solitud
besar-me
amb els llavis
de la mort.


Fragment familiar

Vaig agafar-ne diversos,
d’aquells vells i bons llibres de poesia
venuts per algú no massa entès.
Aquells poemaris
no eren més que paper
en el magatzem de l’avi, antany drapaire.

Vaig agafar-ne diversos
els que vaig veure millors:
poemes que la mare cantava
mentre cosia o guisava el menjar.

La mare passava força estona cantant;
donant música a aquells escrits.
No coneixia què era la poesia,
no sabia com es llegien els poemes.
Vaig passar molta estona
donant música a aquells escrits.


Devorament

(i)
Una habitació.
La finestra, esbatanada,
dóna a un jardí frondós.
Les parets nues, pintades de blanc.
El sòcol és d’un vermell intens.
Al bell mig, un llit cobert únicament
per un llençol blanc.
L’atmosfera és agradablement càlida.
Una música suau, com romàntica.
Entren un home i una dona.
Parlen animosament, amb fluidesa.
Els seus moviments engrescats
en una mena de simbologia pròpia,
afrodisíaca.
Ballen. Ell, en veu alta,
recorda un títol de pel·lícula.
El joc avança amb rapidesa.
Es despullen fácilment
dels vestits estiuencs.
El joc és més profund.
La intimitat és intensa.
El llit acull els cossos
assedegats de desig.
El joc és vertigen…

(ii)
Una habitació.
La finestra, esbatanada,
dóna a un jardí frondós.
Les parets nues, pintades de blanc.
El sòcol és d’un vermell intens.
Al bell mig, damunt el llit,
dos cadàvers,
un home i una dona,
devorats per una estranya pruïja…

* * *

Una vida quotidiana. Editorial Fonoll. Juneda, 2010.