ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

El so de la llum, Mompou i Gaudí


ADOLF PLA

Recordo les primeres vegades que tocava alguna peça de Frederic Mompou, un dels planys de les Impressions íntimes. Però la música de Mompou era poc frecuent durant tota l’etapa d’estudiant. A voltes pianistes magnífics com en Miquel Farré, Antoni Besses o Albert Jiménez Atenelle ens descobrien els seus secrets esporàdicament. No sabia per quina raó, quan escoltava aquesta música venien al meu cap imatges amb les formes i els colors de l’arquitectura d’Antoni Gaudí. Al girar l’any 2000 vaig sentir l’impuls d’intentar construir un diàleg entre aquells sons i aquelles formes, però no trobava les imatges adequades.

Boxes of sillence Nº 2. Fotografia intervinguda. Any 2012 ©Norberto Sayegh.

Boxes of sillence Nº 2. Fotografia intervinguda. Any 2012 ©Norberto Sayegh.

Em va arribar a les mans el llibre Antoni Gaudí, l’home i l’obra, amb fotografies i textos d’en Marc Llimargas i Joan Bergós, La mirada d’aquell fotògraf anava més enllà de la forma que observaba. Durant quatre mesos vaig intentar localitzar-lo sense èxit, però la providència va fer que a l’any 2001, durant una videoconferència i després de la meva intervenció sobre la relació de Gaudí amb la música, el Marc, que era allà sense jo saber-ho, em demanà de col·laborar en algun projecte que relacionés els dos artistes. Es va quedar ben parat quan li vaig explicar que feia mesos que intentava localitzar-lo per fer justament el mateix.

Aquest projecte va néixer així, a partir d’una intuïció, sense cap plantejament apriorístic. El vam poder iniciar a Perú l’any 2004, tot aprofitant la inauguració d’un edifici colonial que el Ministeri de AAEE d’Espanya havia rehabilitat a la Universidad de San Marcos de Lima. Vàrem presentar l’exposició, el concert multimèdia i una conferència a l’entorn de la nostra experiència artística amb aquests dos genis de l’art català. Durant nou anys s’ha presentat en una vintena de països. Ha estat sorprenent viure l’interès que la música de Mompou ha suscitat en públics tan diversos. Mompou ha generat igual o més interés que la figura de Gaudí. Aquesta circumstància, que vam començar a detectar en les primeres presentacions, va intensificar la meva curiositat pel que fa al sentit d’aquesta música. Volia trobar respostes al perquè és una música tan màgica com va escriure Emile Vuillermoz[1]  o com i perquè aquesta música expresa la “ipseitat”  anomenada per  Vladimir Jánkélévitch[2]. Aquesta experiència ha donat com a fruits l’enregistrament de l’obra per a piano en quatre CDs i l’edició del llibre Frederic Mompou, l’etern recomençar, edició en català i castellà. Per altra banda, el resultat de posar en diàleg l’arquitectura de Gaudí amb la música de Mompou dona la possibilitat d’experimentar la dimensió efímera i immaterial d’aquesta arquitectura. En aquest diàleg, la llum de la Mediterrània i la llum de l’esperit són aspectes comuns i bàsics que els agermana. Aquesta llum és la que el Marc i jo hem volgut fer sonar.

A primer cop d’ull, Frederic Mompou (1893-1987) i Antoni Gaudí (1852-1926) poden semblar-nos distants per la seva estètica. Però quan observem l´obra de l´arquitecte i a la vegada escoltem composicions del músic, hi podem reconèixer quelcom intangible que fa un tot i en aquesta combinació ens arriba una profunda sensació de goig.

Si només percebem la creació de Gaudí com una arquitectura voluptuosa del modernisme i la creació de Mompou com una música senzilla del noucentisme,  tot i que considerem la diversitat de matisos d’aquestes estètiques oposades, ens perdrem en una anàlisi incomplet, útil pels enciclopedistes però no tant pels artistes i menys per la gent poc entesa que encara amb naturalitat, té la capacitat de sorprendre´s i emocionar-se amb l´art més autèntic.

Podem sentir més lligams entre els interiors de la Cripta de la Colònia Güell amb la Música callada o el sostre de la porteria de la Casa Milà amb els encanteris de les Charmes que amb qualsevol de les músiques compostes pels contemporanis d’en Gaudí o pels gustos de l´època: Granados, Morera, Strauss, Wagner…..  

Boxes of sillence Nº 5. Fotografia intervinguda. Any 2012 ©Norberto Sayegh.

Boxes of sillence Nº 5. Fotografia intervinguda. Any 2012 ©Norberto Sayegh.

La primera idea que em ve al cap és que la connexió entre ells neix de la  personalitat que els va fer homes solitaris de caràcter excepcionalment independent. A contracorrent de moltes pautes de les seves èpoques, no van renunciar mai a la ingenuïtat, a la innocència ni a la frescor d´una infància eterna. Aquesta puresa els va fer artistes de joventut indeclinable, clars i sobretot originals.

Hi han tantes coincidències… la naturalesa mediterrània feta arquiterctura de Gaudí és la naturalesa acústica, en el seu estat més primitiu, feta música. La tradició campanera de l´avi Dencausse que tant influencià a Mompou, ens fa pensar amb la família calderera d’en Gaudí d’on va aprendre la construcció del volum. El volum són les ressonàncies. Cap dels dos es basen en una especulació, simplement detecten el més essencial del que els envolta i tenen la capacitat de síntesi per ser precisos en materialitzar allò que han intuït.

En la música de Mompou, s´hi reconeix clarament l´acord harmònic sense escriure la nota fonamental que el constitueix. Fa el mateix efecte màgic, que els fonaments estructurals de l´arquitectura de Gaudí, els quals hi són sense ser perceptibles. Quan contemplem els seus ocells, arbres i totes les naturaleses amb els seus colors, com si fos un improvisat i genial exercici de dibuix arquitectònic, tenim la mateixa sensació que si escoltem els personatges de carrer que fan música, els sorolls llunyans de festa o els nens que juguen a la platja, perfectament dibuixats amb sonoritats.

Gaudí concep el Temple de La Sagrada Família com un gran instrument, fet que mai s’ha donat en cap cultura. Pel que fa a l’interior va projectar les voltes de superfícies de doble corbatura, perquè de la mateixa manera que no donen concentració de llum, ans al contrari dispersió, tampoc la donen de so. Havia concebut la música a base de grans concentracions de cantaires de totes menes, homes i dones, petits i grans, savis i ignorants. Pel que fa a l’exterior trenca la tradició de la funció de les campanes en la cristiandat: tocar hores, assenyalar festes i tocar a morts.

“La veu del temple haurà de ser escoltada des de tot Barcelona, amb tres sistemes de sons: les campanes tubulars col·locades als campanars de la façana de llevant, les tuberies d’orgue ressonant, orgue enorme, col·locades als campanars de la façana de ponent, i la multitud de campanes a mide, es situen esparses pels campanars de les façanes de migdia. Tot un poema sonor d’incomparable bellesa i emoció. Les campanes tubulars seran 84 aproximadament, penjades a l’interior del campanar; seran fixes, car les seves dimensions els impedeix tot moviment”[3].

Un gran instrument amb 84 campanes tubulars com si fos un enorme teclat de piano. En Frederic Mompou ens va deixar una música on les ressonàncies acampanades del piano són el vehicle de la seva expressió. Els altres timbres que predominen en la seva música són la veu, el cor i l’orgue. La música de cambra i l’orquestra, amb el seu oratori Improperis, són excepcions, com ell mateix diria, obres més circumstancials.

L’interès que Gaudí tenia pel cant gregorià i el comportament de la seva acústica en l’espai i la descripció que Mompou fa de la proximitat entre els organa medievals i la seva manera de construir els acords, pertanyen a una mateixa font, a un estat d’espiritualitat compartit que es manifesta de forma diferent per les diverses estètiques, èpoques i disciplines, però que beuen la mateixa aigua perquè en realitat estan en el mateix camí. Un camí que pertany a una mateixa cultura. Aquest arrelament tan profund en la cultura pròpia, la cultura catalana, els permet arribar a unes alçades inimaginables i experimentar així, l’esperit universal, aquell que es fa difícil d’anomenar o identificar, aquell que és capaç d’expressar el que no s’ha dit i alhora és original perquè té un fil directe amb l’origen.

Dels retorns a la infància agafen camins que solitàriament van cap a l´infinit. Del món natural ens ensenyen a comprendre el sobrenatural. Comparteixen a Sant Joan de la Creu. Els versos del Cántico espiritual donen a Mompou la claredat per definir la seva música i li suggereixen el nom de Música callada; a Gaudí l’ajuden a superar un estat de salut crític en el sanatori de Puigcerdà i estimulat per les seves lectures, apareix la revelació de com ha de projectar la façana de la Passió de la Sagrada Família.

L´arquitectura crea silencis. La música neix en el silenci. Pocs silencis són tan sonors com els de Gaudí. Cap música és la mateixa veu del silenci. Només la de Mompou.
En aquesta relació d´espai i de temps és on es troben, com per encantament, aquests dos prínceps de l´art català i l´art universal.

* * *


[1] Primera crítica Chants magics al diari Le Temps. París, 1921
[2] Vladimir Jankélévitch Le mesage de Mompou. Paris, 1971
[3] Joan B. Serra de Martínez. Gaudí i la música. Edicions de l’Ajuntament de Barcelona, 1976.pag.41