ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Henri Dutilleux: un món no tan llunyà


VICENT MINGUET

Són certament pocs els que han escrit sobre la música o la persona d’Henri Dutilleux, compositor francès nascut a Angers en plena guerra del catorze. Ara, amb motiu de la seva mort, esdevinguda el darrer 22 de maig, potser seran uns quants més els qui tractaran d’oferir una síntesi de l’obra i de la trajectòria d’aquest home. Ja se sap: el temps de l’home s’acaba, el de l’obra comença. La mort d’Henri Dutilleux, esdevinguda als seus 97 anys, significa probablement la desaparició d’un dels músics més interessants que França i el continent europeu van donar al món en el segle XX. Ben mirat, en la nostra cultura del tuit, no significa res de tot això, és clar.

Le compositeur Henri Dutilleux ©Jean Pierre Martin

Le compositeur Henri Dutilleux ©Jean Pierre Martin

Fins i tot França, un país que s’estima la seva cultura i la protegeix com pocs ja no ho fan, es pot permetre el luxe de menystenir una tal absència, tal com ho confirma la poca atenció que la premsa quotidiana o els informatius públics van donar al fet. Només ens cal fer recompte de les autoritats oficials del govern presents en la cerimònia de comiat que se celebrà en ple cor de París, el passat 27 de maig a l’església de Saint-Louis-en-l’Ile: poques o gairebé ninguna. Misses dites. I és que cal ser un enfant terrible, com va demostrar una vegada Pierre Boulez, o un home de fermes creences catòliques, com ho fou Messiaen, per a rebre plens honors —polítics, religiosos i institucionals, va de soi. I és que Dutilleux va passar sempre à coté, com se sol dir; a la vora de tot allò considerat realment i oficialment important. Va ensenyar un any al Conservatori de París, sense cap ressò extraordinari. Sovint fou buscat per algun esperit inquiet, com Gérard Grisey, que visità la seva classe quan era professor a l’École Normale. Fou sol·licitat durant anys com a docent dels prestigiosos cursos de Tanglewood. Però res de tot això i de moltes altres coses sembla importar la classe dirigent, els homes de la cultura o fins i tot els anomenats «intel·lectuals» entre els nostres veïns. Dutilleux esposà —com Messiaen, com Marcel Mihalovici— una pianista virtuosa, Geneviève Joy, i va escriure diverses obres per a piano sol, entre les quals hi destaca la que el compositor considerà el seu opus 1, la Sonate del 1946-48, una obra d’una bellesa única escrita l’endemà de la gran guerra, en què s’hi mostra un allunyament definitiu de la tonalitat.

"Las diversas especies de hormigas  aladas  han propiciado grandes cosechas, bajo el manto azul.", Mixta s/t de lino, 80x80 cm, Año: 2012

“Las diversas especies de hormigas aladas han propiciado grandes cosechas, bajo el manto azul.”, Mixta s/t de lino, 80×80 cm, Año: 2012

El món de Dutilleux es distancia dels grans focus. Potser per aquesta raó, com també pel fet de representar una tendència estètica allunyada de les avantguardes oficials —avantguardes que, com el temps ha demostrat, acabaren esdevenint imperatius institucionals d’estil, almenys en el panorama musical francès dels anys seixanta, setanta i, fins i tot, als inicis dels vuitanta—, Dutilleux ha estat sovint titllat de modernista clàssic. Cal entendre, doncs, aquest adjectiu en el seu sentit més complex, ja que la seva poètica musical no és sinó el fruit d’una reflexió força personal. La inestabilitat de la personalitat humana, tal com es reflecteix en l’obra de Marcel Proust, troba en la música de Dutilleux una expressió evocadora única. En la seva primera simfonia ja s’endevina un procediment temàtic extremament intel·ligent, en què la solució de continuïtat dels moviments contribueix a la gestació progressiva de la forma, de la idea musical, desenvolupada en el temps. Obres com el seu quartet de corda Ainsi la nuit, són un testimoni de primer ordre, on la música opera seguint procediments que podríem atribuir als mecanismes de la memòria. La gestió del temps és, doncs, una de les preocupacions fonamentals de Dutilleux. La musicòloga britànica Caroline Potter és una de les poques persones que han portat a terme estudis i anàlisis magnífiques de l’obra de Dutilleux, sobretot al voltant de la idea de creixement progressiu o de les relacions múltiples —formals, harmòniques, tímbriques— que tenen lloc a l’interior de l’obra. Amb Mystère de l’instant arribà també una nova línia de creació, que incloïa la citació. El fenomen és típic de finals dels anys seixanta i del decenni dels setanta. En obres com les Trois strophes sur le nom de Sacher podem escoltar un breu extracte de la Música per a Cordes, Percussió i Celesta de Bartók; i en Les citations hi desfilen tota una sèrie de motius de Janequin o Britten. Tot i així, l’estil de Dutilleux, ric en autocitacions, no es veu modificat d’una manera substancial. El compositor roman fidel a les seves idees. Malgrat la utilització d’acords de classificació tonal, són constants els moments en què podem parlar d’una polifonia que no s’adscriu a una tècnica o escola específica, concreta, com ara la serial, amb la qual tampoc no comparteix l’ideari estètic. Ara bé, Dutilleux tampoc no basteix un llenguatge musical propi, com ho fa Messiaen, amb les seves eines i els seus recursos explícits. L’estabilitat de la seva harmonia és sovint producte d’una polarització, de vegades modal, de vegades politonal. En la majoria de les ocasions no és més que el resultat d’una exploració sonora, d’un experiment auditiu de difícil classificació, semblant als experiments pictòrics del darrer Van Gogh: el de La nuit étoilée, que inspira la simfonia Timbres, espace, mouvements. Una de les seves darreres obres, Correspondances —un cicle de cançons per a soprano i orquestra— és el resultat d’una comanda de l’Orquestra Filharmònica de Berlin, que l’estrenà el 2003 sota la direcció del seu titular, l’anglès Sit Simon Rattle, després d’un llarg procés de gestació. L’obra, que ha estat enregistrada per l’Orquestra Filharmònica de Radio France sota la direcció del finlandès Esa-Pekka Salonen i la bellíssima veu de la soprano canadenca Barbara Hanningan, i editada en disc per la Deutsche Grammophon, figura ara en el repertori d’un vintena d’orquestres de primera fila. En canvi, un referent com Pierre Boulez no ha dirigit mai ni una sola nota de Dutilleux. En els seus anys de joventut va enregistrar Haendel o fins i tot Carl-Philipp Emmanuel Bach. Després vingueren Messiaen, Varese, Schönberg, Webern, Berg, Debussy, Ravel, Stravinski, Bartók, Scriabin, i fins i tot Falla o Roussel, als quals s’afegiren els compositors de la generació de la postguerra que havien visitat Darmstadt —amb notables excepcions, però—; entre tots aquests, ni un sol Dutilleux en el repertori del gran home de poder de la música a França. En Pierre no podia consentir que l’autor de L’arbre des Songes, bo i havent renegat del serialisme com a única via de salvació, tingués un lloc i una veu en el regne de l’avantguarda musical. Tampoc hi féu res el fet que la Ernest von Siemes Stiftung atorgués el seu gran premi a Dutilleux l’any 2005, un dels premis més importants a nivell internacional, el reconeixement a una contribució de valor incalculable. Ara: poc importen aquestes guerres, si és que importen algú en absolut. En tot cas no a Dutilleux, que passà à coté, com dèiem abans. Geneviève Joy tocava amb gust les obres de piano de Boulez i això no l’inquietava en absolut, ans al contrari. Ell estava immers en el treball de la seva música, en un procés d’escriptura lent i rigorós, extremament minuciós i crític, que l’inscrivia dins una cultura musical de gran volada, atent com estava a tota mena de propostes estètiques que s’escoltava de bon grat per bé que hi tinguessin poc o res a veure amb les seves. Un respecte oficiós? Una actitud políticament correcta? Potser sí. D’altres parlaven d’un modernista moderat, fent servir aquesta al·literació com si al mot li calgués un semblant adjectiu que el diferenciés dels radicals i els extremistes de què la modernitat necessàriament s’havia de nodrir. Un exemple més de beneiteria innocent, de tants com en desfilen per la premsa quan l’afer toca les coses de la música viva d’avui i d’ahir, deixant de banda tot allò que a fi de comptes pesa, el substancial. Le temps de l’horloge, l’última obra escrita per Dutilleux deixa una idea aproximada, una ombra si fa o no fa, una formidable empremta de pes d’aquest silenciós gegant, un dels darrers grans, que ha passat pel món sense provocar grans enrenous. Un món al cap i a la fi, el seu, no tan llunyà.

* * *