ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Eudald Puig


Secció a càrrec de JORDI BADIELLA

© Carles Mercader Fulquet

© Carles Mercader Fulquet

Abans que la nit estrenyi el nus, abans que el vermell deixi de surar en l’aigua tèrbola de tots els dies i l’ocre de les parets es despinti. Abans que un núvol lleuger empereseixi les retines febrils dels estadants, el fum transportarà la breu aroma de les coses que un dia foren vistes.

Text: Jordi Badiella


 

Seqüències II

A l’hora calda del dia, la verge
adolescent crida enmig d’un bladar;
el domador del circ la sodomitza
damunt espines d’arços blancs.

Caminant, tots dos junts, es redimeixen
mirant l’Arc de Sant Martí adormit
sobre les dunes.

A la tarda, el silenci es deformava,
mentre els teus pits marxaven sense rastre;
dalt del turó, negres núvols de foc.

Al capvespre, l’empresonat refila,
les dues cuixes rosa s’eixarranquen.

Al clar de lluna, sento el so d’una trompeta,
m’arriba entre els carrers i les maresmes;
la noia avorta sobre el marbre blanc.

Beneït sigues Tu, que sondeges abismes.

 


Clarícies

Al capvespre, han trobat l’eremita,
ple de sarna i paparres.

A la fonda, escoltem cançons antigues,
acompanyades per una guitarra,
veus de dolces noietes.

Enverats, han entrat els tafurs joves,
mentre m’arriba el teu alè adormit
entre la mareselva als meus llavis.

Desfullat, ha caigut un astre negre.

 


Solstici

Els cortinatges deformen la casa;
no tenim res ocult.

Tot allò que brilla tan sols és seny;
però digueu tan sols una paraula
i ens vestim de cavall.

Elmón ressona amb un eco vermell;
és l’atmosfera
de les flors del palau.

I tot ens porta a la música,
a cada arpegi divinal.

 


XIII

Quan tots tres érem a l’ombra del roure
i tu miraves les formigues negres,
i la mare i jo pelàvem patates
i tu les esbandies a la font
i miraves altre cop les formigues,
i una música llunyana alegrava el sol,
i uns celebraven una festa
amb cridadissa d’ocells i veus vives,
mai no havíem estat tan junts.

 


XVIII

La posta aiguabat cristalls escarlates
en el corrent del riu.
Hi ha espadelles tendríssimes en un bancal rocós
i ànecs salvatges que neden en l’aigua lenta, dins la boga.
Jo m’adormo sobre una roca viva
que engendra un sortint al voltant de la ribera.

Quan em desperto, sento el soroll de les canyes seques
com llances esquerdades per la pluja i el vent tardoral,
i la fosca m’envolta.

M’alço de la roca vivent. Trobo un camí que puja,
puja molt. Miro el cel. La lluna encara no ha sortit,
i tot el buit camina per l’espai
amb la giràndola muda de les estrelles.

Faug passes ràpides i vaig a casa, senda amunt;
un vent de recordança em rosega la cara,
com si encara fos l’estimat d’algú.

Quan arribo, m’assereno escoltant els cants dels monjos.

Encenc la llar,
                               m’assec a la butaca i bec absenta.

* * *

Seqüències II, dins Parc de gessamins. Barcelona, 1987.
Clarícies, dins Parc de gessamins. Barcelona, 1987.
Solstici, dins Parc de gessamins. Barcelona, 1987.
XIII, dins Poemes per a Clara. Barcelona, 1998.
XVIII, dins La vida entredita. Barcelona, 2006.