ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

ECM, un segell de referència


DAVID RONDÁN

El segell discogràfic alemany ECM, Edition of Contemporary Music, fou fundat pel productor Manfred Eicher el 1969.

Al voltant de la seva personalitat, persuasiva i brillant, hi gira tot. Ell és el productor, ell és el que supervisa les gravacions, ell és el que decideix l’ordre de sortides, ell és la persona que assumeix els riscos.
El director del segell alemany és una persona que li agrada escoltar el que succeeix a cada moment; ell sempre demana que els seus distribuïdors tinguin una presència activa, que tinguin el dit al pols del que passa musicalment al país, perquè ell està interessat en sentir noves propostes. Té, bàsicament, dues línies de producció: la música improvisada i la música escrita.

"Luego viene el período que alterna la eficacia de los hechos con el descanso debido." Técnica: mixta s/tela arpillera,  80x80 cm,   Año: 2012

“Luego viene el período que alterna la eficacia de los hechos con el descanso debido.”
Técnica: mixta s/tela arpillera, 80×80 cm,
Año: 2012

L’essència és la qualitat. Una vegada una persona va descriure la seva producció com el millor so després del silenci. Tot i que és difícil de traduir, en realitat podem afirmar que no és el millor so després del silenci, sinó que és el millor so al costat del silenci. La frase ben traduïda seria aquesta.

Quan Eicher va viatjar a Islàndia, un cop va arribar al país pròxim a la regió polar, va mirar aquella meravellosa terra volcànica i se li va acudir la idea de connectar Jan Garbarek amb el Hilliard Ensemble en un treball conjunt. El resultat va ser fantàstic. L’Officium Novum és, en efecte, una de les seves històries d’èxit. Han treballat en quatre discos dels qual n’han venut més d’un milió de còpies. Concretament, l’àlbum « The Köln Concert » de Keith Jarrett, que es va publicar el 1975, té una història molt important al darrera. Keith Jarrett havia de fer un concert a l’Òpera de Colònia i estava irritat perquè no li agradava la qualitat del piano, deia que no sonava bé (tenia raó, era un piano que estava en males condicions). Manfred Eicher, posant-se al costat del jove músic (Jarret tenia 29 anys) el va convèncer i li va dir: “fem el millor del que puguem amb el que tenim, endavant!”

Aquell va ser un concert històric; amb les seves improvisacions – perquè com a improvisador és un dels millors del món, potser el millor- va aconseguir un disc fantàstic. «The Köln Concert» és intemporal, és un disc que es continua venent moltíssim, és una referència, fins i tot per a molta gent és el disc introductori del segell.

L’estructura d’ECM és senzilla, afable, on molta gent fa de tot. Les oficines estan al costat de l’autopista, als afores de Munic, en un lloc força gris, sense cap tipus d’ostentació.

És, més aviat, un lloc funcional. Començant pel director, en Manfred Eicher, que té un gust gairebé espartà; moltes vegades, quan tenim reunions, ell diu «demanem unes pizzes i oblidem-nos de sortir a menjar perquè perdem molt de temps», un temps de qualitat. A ell li agrada estar tancat, parlar de música, concentrar-se en la música; en definitiva, en tot el que es pot fer. Aquest home, intel·ligent, amb un gran sentit de la innovació, i sobretot un excel·lent músic, té un equip de persones que porten molts anys amb ell, persones amb una gran capacitat per gestionar la feina de forma eficaç, que saben prou bé com funciona tot plegat. L’any passat vàrem fer una reunió a Munic (era la reunió de distribuïdors) que normalment se celebra a St. Gerold, un monestir a Àustria on tots passem llargues estones escoltant música. Va ser a l’octubre, i aquesta reunió de distribuïdors va coincidir amb un llançament espectacular, l’estrena mundial de l’últim disc de l’Arvo Pärt, Adam’s Lament, una de les produccions més ambicioses d’ECM perquè va acompanyat de 70 músics, instrumentistes i cor, i en termes de producció sabem que s’ha fet una inversió considerable; Manfred Eicher hi creu molt en aquest projecte.

Com us deia abans, vàrem fer la reunió de distribuïdors; de tant en tant venia a la sala i ens posava música i després coordinaven tota la logística de l’estrena del concert de l’Arvo Pärt. S’havia de fer la promoció a la radio, s’havia de fer la venta de les entrades, s’havien d’allotjar tots el músics, etc.

Qui coneix al director, sap que ell està a l’epicentre de tots aquests diferents temes, ajudat, per descomptat, pel seu equip que està format per Cristian Stolberg, al capdavant de premsa; Nicola Kremer, director de marketing i distribució, i Heino Freiberg que és el director general; Steve Lake és la seva mà dreta en termes de producció. Són un equip molt reduït, però molt ben avinguts i tots fan el que millor saben.

És just dir que Eicher escolta molt als distribuïdors, i segons el què diuen els distribuïdors, grava discos, o classifica; a part del que ell pugui anar buscant.

Cada any ens reunim tots els distribuïdors del món. Altres vegades no poden venir tots, però la gran majoria sí que ens trobem, i són reunions en les que bàsicament ell i el seu l’equip ens mostren les novetats que hi haurà en els propers sis mesos, o projectes nous en els qual s’està treballant. Els escoltem i, després, ens demanen les nostres opinions, i les possibilitats que hi ha de treballar aquests projectes. Moltes vegades es produeix un efecte sinèrgic en el qual allò que un distribuïdor diu en un costat s’extrapola en un altre país perquè ho troba una gran idea, i, d’aquesta manera, conjunta, es decideix el que és més adient per la producció.

A les reunions de St. Gerold, ell s’asseu, es posa davant de l’aparell de música i posa un disc, però no posa una cançó o dues, te’n posa cinc o sis seguides, i tothom escolta en un silenci respectuós i absolut. Tot seguit ve una fase temuda per molts, en la qual el director para el reproductor i diu: “què en penseu?”.
És una persona molt temperamental, i molt apassionada, i qualsevol comentari que facis segurament no estarà a l’altura del que ell ha pogut veure o del que ell ha pogut transmetre. Però vas fent comentaris, i deixes anar la teva idea, i moltes vegades s’encadenen les idees amb molta facilitat. Aconsegueix que entre tots els distribuïdors es creï una relació, i això és molt saludable.

Com ja he dit abans, Eicher és una persona que està a l’epicentre de totes les decisions. Ell és una persona que li agrada decidir. Al meu entendre, té molta influència de la Nouvelle vague francesa; de fet ho podem afirmar perquè té una gran relació amb el Jean-Luc Godard, que és un dels membres més influents de la Nouvelle vague. En certa manera, els dos creadors tenen aquest punt melancòlic, el blanc i el negre, els grisos i les boires; o potser és la visió que estan acostumats a veure des de les seves finestres de les oficines de Munic, que sempre es veu una ciutat grisa en un ambient hivernal. Ell determina el grafisme. Podem trobar les portades d’ECM al llibre Windfall Light: The Visual Language of ECM. Hi ha portades d’art que estan fetes per pintors i fotògrafs.

Una de les coses bàsiques en les que ell creu és que la música és cultura; a l’octubre passat, va estar coordinant una exposició sobre l’art de la música contemporània de Munic.

El nou director del Haus der Kunz és un afroamericà que estava molt interessat en el segell, perquè quan el jazz o la música d’improvisació s’estava estancant en els anys 60 i 70 als Estats Units, ell va ser una de les persones que va importar molts músics americans cap a Europa i els va donar llibertat artística per poder desenvolupar la seva feina. Llavors va haver una diàspora de músics nord-americans, molts d’ells van venir cap a Europa i van crear jazz europeu, una nova escena del jazz.

Va ser molt interessant perquè no solament van fer una retrospectiva de la imatge, del so, de tots els discos que s’havien gravant cronològicament o històricament sinó que també van fer concerts. Va ser impressionant.

Quant a la funció d’un distribuïdor, segons el meu entendre, se centrarà en la promoció. Perquè per Internet, tu pots arribar a tots els països, però tots els països tenen les seves peculiaritats, les seves excepcions, les seves curiositats i necessites una persona in situ perquè t’ajudi a innovar. Jo crec que la feina d’un distribuïdor bàsicament anirà per aquest camí, si és que al final en queden, perquè cada vegada és més difícil. Vaig tenir un professor que deia una frase que a mi em va fer riure molt: «no fer publicitat o no fer promoció d’alguna cosa és com picar l’ullet a una noia en una habitació a les fosques. Tu saps el que fas, però ningú més ho sap».

Suposo que si tingués 70 anys estaria dient «quan jo era jove tot era més fàcil», però encara tinc quaranta i tants, i crec que l’evolució no la pots aturar. El distribuïdor seguirà sent essencial, en el sentit de promoció dels articles dins d’un territori específic. Bàsicament per això. L’economia ens uneix, i la llengua i la cultura ens enriqueix.

A nosaltres ens passa això, coneixem els periodistes, coneixem els mitjans, com en el cas de Sonograma Magazine; sense aquests no arribaríem als consumidors dels bens musicals.

* * *