ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Entrevista a Jaume Vallcorba


CARME MIRÓ

El filòleg i editor Jaume Vallcorba, fill del lingüista Jaume Vallcorba i Rocosa, ha exercit la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat de Bordeus III (França), a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Doctors de Catalunya.
L’any 1979 fundà l’editorial Edicions dels Quaderns Crema i l’any 1999 va crear l’editorial El Acantilado, que edita en castellà; ell mateix va fer el logotip d’Acantilado, un home que es llença daltabaix. Una bona metàfora. A part, cal dir que amb un logotip vertical no es desmereix si el llom d’un llibre és prim.
El 2010 rebé el Reconeixement al Mèrit Editorial, guardó atorgat per la Fira Internacional de Guadalajara (Mèxic).
Havia treballat en el món de la gràfica. Als anys setanta tenia una taller, Aigua de vidre, de serigrafia i disseny gràfic. Gustau Gili li va obrir les portes al món dels llibres, li va ensenyar exemplars antics i li va permetre aprendre de prop com estaven fets; va beure de la font dels manuals dels tipògrafs més importants centreeuropeus.
Vallcorba creu que un llibre imprès amb tipografia és diferent a un llibre imprès amb òfset. L’editor utilitza un paper de PH neutre amb un cert to grogós perquè no impacti la visió del lector.
És un home coratjós i, per damunt de tot, un apassionat per la paraula.

Jaume Vallcorba. Fotografia ©Sandra Ollo

Jaume Vallcorba. Fotografia ©Sandra Ollo

Carme Miró (CM) Quin és el paper essencial d’un editor en mig de la nostra societat?
Jaume Vallcorba (JV):
Jo tinc la sensació que l’editor, tal com a mi m’agrada entendre la feina que fa, no ha variat de paper al llarg dels segles; és a dir, té exactament el mateix model de comportament avui que el que tenia al segle XV. Crec que un editor és algú que es mou, com ja he dit algunes vegades, en un subtilíssim equilibri entre allò que és empresarial, una editorial finalment és una empresa amb una voluntat d’intervenció cultural. Jo crec que els editors històricament han contribuït a crear un pòsit intel·lectual a Europa a base d’oferir als lectors alguns llibres que potser encara no sabien que volien. És a dir, hi ha dues maneres de fer d’editor: per una banda, aquell que ofereix els llibres que creu que el públic vol, i per l’altra, aquell, en el qual a mi m’agrada incloure’m, que ofereix aquells llibres que els lectors potser encara no saben que volen.
Això sembla que avui hagi canviat una mica, però no crec que substancialment s’hagi de produir cap canvi. El que sí que s’ha produït potser és un nombre inferior de lectors degut a la tossuderia escolar o pedagògica de voler creure que allò important és la imatge, més que no pas la paraula, i de fer tanta insistència i d’incidir tan profundament en la imatge, com si a través de la imatge és pogués veritablement aprendre.

CM: Un editor incideix en la cultura?
JV:
Jo crec que sí. Penso que és algú que té voluntat d’intervenció cultural.
Publicar en un moment com l’actual Stuart Mill, el llibre sobre la llibertat de Stuart Mill, crec que té una certa substància, potser fins i tot una certa malícia, o publicar un llibre com el de Marc Fumaroli sobre l’art contemporani i el paper de les dones en la transmissió de la cultura occidental. Si no incideix en la cultura, com a mínim desperta, fa obrir els ulls, desvetlla pensaments… Fins i tot desperta perplexitats, si aquestes perplexitats després es poden resoldre en solucions personals. Un editor ha de ser, com a mínim, un agitador cultural.

CM: Vostè va ser l’editor de Josep Vicenç Foix, i voldria preguntar-li que hi ha de vigent en la seva obra, i també com va ser la relació amb aquest poeta tan cabdal per Catalunya.
JV:
La relació que vaig tenir amb Foix va ser per una casualitat: un fotògraf amic meu, Humberto Rivas, em va demanar si podia fer una foto a Foix.
Per aquella època, jo no coneixia a Foix, l’havia vist passar per Sarrià; vaig preguntar-li si podíem fer la foto, i ell, que va ser amabilíssim, va dir que sí.
A partir d’aquell dia ens vam tractar una mica.
Com que ell havia estat amic de Josep Maria Junoy, de qui jo estava començant a escriure la meva tesi doctoral, ens vam veure més sovint i vàrem parlar sobre la poesia, en general, i de la seva poesia, en particular.
En una de les nostres trobades vaig sotmetre a consideració una sèrie de perplexitats que se’m feien visibles llegint l’edició de Nauta, que era l’edició que hi havia a casa del meu pare. A partir dels meus comentaris, Foix em va dir: “Escolteu, vos em voldríeu publicar l’obra?”. Aleshores li vaig preguntar si no estava content amb el seu editor, em va dir que no, i em va tornar a preguntar si jo estaria disposat a fer-ho. Esmenant naturalment tot el que calgués de les edicions anteriors.
Va ser curiós perquè, és clar, ell no volia embolics, i va mirar de resoldre-ho de la manera següent, i em va dir: “Vos sortiu com a editor…” En aquell moment s’acabava de publicar una edició de Jorge Guillen que havia preparat Blecua, el pare, i va trobar que aquella era una solució fantàstica.
Però què volia dir? Quin paper hi tenia allà?
Llavors Foix em va donar una llista que Gabriel Ferrater li havia fet amb les errates que havia trobat en l’edició de Nauta, i les respostes que el mateix Ferrater havia fet.
En principi semblava que tot ja ho teníem solucionat; vam fer Gertrudis, KRTU, després vam fer Onze Nadals i un Cap d’Any, simplement perquè s’apropava el Nadal. Fou llavors que en un poema, Hi vam anar pel call de la Segrera (ho recordo perfectament) que està compost per octaves, hi havia una octava que tenia set versos, i li vaig dir: «Foix això no pot ser, aquí n’hi falta un». «No pot ser», és posava nerviós, «no pot ser». Vaig replicar, «oh, i tant que pot ser».
Vam anar a mirar la primera edició que havia fet ell mateix i, en efecte, hi faltava un vers. I aleshores li vaig dir:
«Escolteu Foix, aquí no havíeu recollit les felicitacions de Nadal que havíeu enviat als amics, acompanyades amb una il·lustració d’un pintor contemporani. Perquè no les veiem?» I ell, «Anem a veure-les».
Allà vàrem trobar el vers que faltava. A partir d’aquí vam dir «Bé, no n’hi ha prou, no les havíem trobades totes, n’hi ha moltes més». I llavors Foix em va dir: «Busqueu-me-les». I sí, sí, faltaven dos versos a Les irreals omegues, hi havia ultracorreccions, muntanyes de coses. També li vaig suggerir: «Escolteu, com pot ser que en un poema tot ple d’alexandrins hi hagi un vers heptasil·làbic; no hi va, oi?». «No ens deixa veure la llum» era el vers del cas, ho recordo, ho tinc perfectament gravat. «Ens amaga la llum». «Ara sí que és un hexasíl·lab, ara sí». Ell anava solucionant coses a mesura que avençàvem en la publicació de la seva obra. Malauradament no la va poder veure completa.
Desgraciadament Foix anava perdent la visió; tenia una esclerosi en el nervi òptic i no hi veia pràcticament res, la qual cosa l’impedia escriure.
No obstant això, se li acudien molts poemes; aquells van ser els últims poemes que va fer, que van ser els que després es van recollir a Cròniques de l’ultrason. Ell les dictava a una persona que li anava a llegir els diaris; els tenia pràcticament tots al cap. Ens va demanar, a en Pere Gimferrer i a mi, que anéssim a casa seva per tal de que li assenyaléssim qualsevol repetició de paraula, qualsevol incongruència. I va ser una cosa fantàstica, perquè si li deia «Foix, em sembla que aquí hi ha una repetició» immediatament canviava la paraula. I se’l veia, com movia els llavis, com recordant perfectament el poema. Van ser unes sessions veritablement extraordinàries. Inspirat en les Cròniques de l’ultrason, Antoni Tàpies va crear l’Estació, cinc aiguaforts en tonalitats en blanc i negre. Aquella experiència que aportà Tàpies l’esperonà a tornar a escriure, perquè ell ja donava per tancada l’obra. Aquest va ser veritablement l’últim llibre de Foix.

Jaume Vallcorba. Fotografia ©Sandra Ollo

Jaume Vallcorba. Fotografia ©Sandra Ollo

CM: Canviem una mica de registre. Volem saber la determinació de programar llibres d’autors de països de l’Est.
JV:
És una mica fer de la necessitat una virtut. Durant molts anys, la gent que vivia en aquells països feia una manera de resistència a la barbàrie comunista, i per tant, a la cultura en general. A mi em parlaven que anar a un concert era com anar a una manifestació, perquè, és clar, de manifestacions era impossible fer-ne. Llegir uns determinats llibres era un acte de resistència; pensem en els llibres que a Rússia es van copiar a mà, i que van circular d’amagatotis. O, per exemple, a Polònia, els llibres es passaven en plecs posats dintre d’un altre llibre, perquè si la policia política et trobaven El meu segle d’Aleksander Wat, et podies morir en un gulag. Bé, el poble va mantenir la cultura; va prestar a la cultura una atenció especial, perquè, és clar, allà hi havia un munt d’autors d’una qualitat extraordinària que per motius molt diversos eren molt poc coneguts en el món occidental. De literatura polonesa, en aquell moment, sí, es parlava de Witold Gombrowicz, o es podia parlar de Milosz, però, hi havia molts autors dels quals no se’n sabia res. A Hongria va passar el mateix; a la Unió Soviètica igual, i a Romania.
Clar, quan jo vaig començar amb Acantilado, el que pretenia fer, com ja vaig dir en el seu moment, era un espai de reflexió transversal en el temps i en els gèneres, i per tant s’havia de poder publicar tan un assaig com una novel·la, però una novel·la. Falta una altra premissa: quan jo vaig començar ja hi havia moltes editorials de qualitat que estaven publicant autors del món anglosaxó. La producció literària dels països de l’est havia estat generalment desatesa. Se’m va acudir que estaria bé treballar en un camp que no està tan explorat amb l’objectiu d’oferir als lectors una sèrie d’autors importants. Però no va ser solament el món de l’est el que vaig fer al començament, ja que també hi ha Fernando Pessoa; Portugal està molt deixat de la mà de Déu.

CM: Abans de parlar de música, què pensa sobre els últims corrents filosòfics?
JV:
Miri, jo tinc la sensació que estem canviant; aquí sí que hi ha uns canvis i jo crec que per bé. Entenc que l’autèntica filosofia contemporània és la física quàntica. La matemàtica sempre ha mantingut aquest frec a frec amb la filosofia; sempre l’ha mantingut fins a èpoques molt recents. Però en canvi la filosofia s’ha desentès en gran mesura de la ciència. I ara, en els últims anys, hem vist aparèixer una quantitat enorme de perplexitats en el món científic que naturalment es donen la mà amb les perplexitats del món filosòfic, i que jo crec que la filosofia contemporània real és aquesta filosofia que està lligada a la ciència. És per tot això, que cal repensar l’educació reglada.
Per una banda, als joves els faria llegir clàssics, que els ha de servir primer per l’aprenentatge de la llengua, que això vol dir tenir a disposició una bona quantitat de termes, per tant morfologia, i també que siguin capaços d’usar estructures sintàctiques complexes. Si aquest estudiant ha de fer una redacció, és probable que després sàpiga apreciar les coses.
I per l’altra, ni que sigui per una qüestió estrictament personal, de supervivència personal, és importantíssim treballar la paraula. Perquè, em deia una amiga metge que es troba amb problemes amb la gent més jove perquè no saben explicar el dolor que tenen, quina mena de dolor és. Per tant, a l’hora de fer la diagnosi la cosa es complica. No tenir paraules per explicar coses és una autèntica catàstrofe.

CM: Sí, absolutament d’acord. Precisament un professor d’universitat em va comentar que un alumne l’hi havia dit: “jo ja no llegeixo novel·les; prefereixo més veure’n les adaptacions cinematogràfiques que no pas llegir-les”.
JV:
Això és la imatge una altra vegada. Com si la novel·la, com si l’argument d’una novel·la, com si l’argument fos veritablement allò que importa d’una novel·la. Com si allò que importés de Guerra i pau només fos l’argument.
Això indica el menyspreu per la paraula. I el cinema que té més èxit cada vegada més, té menys paraula; salten més pels aires, hi ha més violència, però no hi ha paraula. Em ve a la memòria la pel·lícula Bringing up Baby, amb el Cary Grant i la Katharine Hepburn, que tot és paraula. Es clar, allò era una altra cosa.

CM: Caldria que la gent entengués que la lectura és un do…
JV:
La lectura ens fa lliures. S’hi ha fixat? No se’n parla enlloc de llibertat, es parla de democràcia constantment. L’única llibertat possible, la interior, només s’obté a base d’una construcció personal. I en aquesta construcció hi contribueix extraordinàriament la lectura.

CM: Sí, però és que la llibertat fa por. I la construcció personal fa mandra.
JV:
Home, perquè la llibertat té un problema: et pots equivocar. I això fa molta por.
Però sense lectura no hi ha construcció d’un ésser, i la imatge mai no ho farà això.
Recordo quan em van donar el premi de Guadalajara, Mèxic, a la fira del llibre de Guadalajara. En el discurs vaig voler clavar una puntada de peu en aquesta idea de que la imatge circula com una moneda de curs legal, i que diu que una imatge val per mil paraules, i jo vaig dir en aquell discurs a Mèxic: jo no soc ni zoòleg ni soc neuròleg, ara bé, estic absolutament convençut que el que veu un ruc i el que veig jo és el mateix, i l’única diferència entre el ruc i jo, és que jo tinc paraules que donen sentit a les imatges que veig. Una imatge en ella mateixa no té cap sentit, si no n’hi ha una paraula a darrera que li doni sentit.

CM: La música és construcció?
JV:
Construcció, estructura. Sí, però estructura creativa, estructura líquida; en cap cas és una estructura pètria. És un cristall líquid. És un cristall perfecte, un cristall líquid. No és una roca pètria que costi moure, que calgui empènyer, no. La idea del cristall líquid m’agrada bastant. I jo crec que Bach és un cristall líquid. Té una estructura implacable, meravellosa; però al seu torn és com si li vingués no imposada, és a dir, com si cap altre forma li fos possible. No troba? Com si tot sortís amb una naturalitat, i amb una falta de, com li diria, amb una lleugeresa i una falta de pesantor total, és a dir, no pesa gens. És tot lleugeresa en el sentit mitjà de lleugeresa. Tot vola.

CM: Sí, però les idees que Bach dóna són molt profundes.
JV:
Oh, i no solament idees. Produeix efectes més enllà dels intel·lectuals. El que vull dir és allunyar-me de la raó. És a dir, allunyats de la raó. No vull dir que la raó no hi jugui un paper important, però hi ha també el sentiment que modera la raó, i la raó i el sentiment lligats fan la intel·ligència, ho podem dir així. I en Bach hi ha aquesta enorme intel·ligència en què la raó i el sentiment estan perfectament lligats.
Jo abans li parlava d’Aleksander Wat. Aleksander Wat va ser un polonès, vaig publicar les seves memòries, que les va recollir Czelaw Milosz (el seu editor), precisament dictades perquè Aleksander Wat estava molt malalt, tenia una malaltia terrible que li produïa uns dolors insofribles, i no podia escriure, no podia sostenir un llapis, l’ajudava el seu amic Milosz, el poeta i escriptor lituà, premi Nobel (1980).Milosz explicava que quan Wat estava presoner, va sentir la “Erbarme dich, mein Gott” de la passió segons san Mateu de Bach, i allò li va canviar la vida; un canvi radical.
Miri el que pot fer la música. A mi em va impressionar molt llegir que Aleksander Wat havia canviat totalment la seva vida en el moment en el que va sentir la “Erbarme dich, mein Gott”, d’aquell lament de… se’n recorda de Sant Pere?

CM: I aquesta tendència que vostè té d’editar llibres de música?
JV:
Sempre m’ha agradat llegir les cròniques de música; sempre havia llegit les cròniques d’Alex Ross al New Yorker. Sempre he escoltat música, sempre m’ha interessat, perquè m’ha semblat que la música és… (silenci)
A mi em va ajudar molt. Quan era petit, em van ensenyar solfeig a l’escola, em van ensenyar a llegir una partitura, i a tocar una mica el piano. I tot això ha contribuït, en moments de gran duresa espiritual, a sobreposar-me, a sortir de les dificultats.
S’ha de tenir temps per escoltar música, s’ha de poder divagar; de les divagacions i de les pèrdues de temps, i d’un cert avorriment han derivat grans idees, en canvi de la distracció mai no se n’ha derivat res.

* * *