ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

El blau aspriu


JORDI BADIELLA

espriu-776504-pAny literari Salvador Espriu 1913-2013

No és cap secret que allò millor dels poetes és la seva prosa. Tal vegada per això, quan penso en Salvador Espriu, el veig envoltat de roques, de mar i de blau.

Em fa l’efecte que aquest és un indret tan real com el cementiri de Sinera. En arribar-hi hi llegim: “Als closos ulls, aquest mar tan antic”.

El lloc on viu, al meu veure, Salvador Espriu, comença amb aquest decasíl·lab cesurat amb un accent a la quarta síl·laba que, tal i com l’autor remarca a les notes, subratlla i completa el títol del llibre, un llibre que comença amb el metre per excel·lència de la poesia catalana culta i que es clou amb un dístic: “Una llunyana claror de dofins. / I en aquest son, desvetllada, la por”. El primer vers del dístic, un decasíl·lab a la italiana, no cesurat, i el segon, novament un decasíl·lab cesurat a minore. Amb l’ajut del vers, el poeta emmarca un centenar de proses mitològiques que formen un tot que no per fragmentari és menys complet. Salvador Espriu utilitza en aquesta obra el mite de Sinera per emmarcar un objecte literari. Així aconsegueix incloure en una estructura temporal permanent, formada alhora pel passat, el present i el futur, uns esdeveniments que es desenvoluparen en un moment determinat del temps. Al poeta, però, no el trobarem sol, en aquest indret on conflueixen dos punts diferents del temps i de l’espai. D’una banda, Arístocles, un pescador grec coneixedor de Plató, fa al seu fill una explicació irracional i total de l’univers, de l’home i de la civilització en la qual les forces naturals són personificades i els fenòmens que s’hi produeixen són arbitraris, en una realitat que canvia capriciosament. De l’altra, a Sinera, en ple segle XX, Pulcre Trompel·li i Magadalena Blasi assajen comentaris suscitats per les estampes d’un llibre de mitologia. Amb aquesta estructura té lloc una desfilada de mites que s’inicia quan el Caos, un espai il·limitat, obert i buit, i Gea, la matèria terrestre, impel·lits per Eros, donen lloc, moltes vegades per procediments incestuosos, a una munió de divinitats subjugades als imperatius de la Llei, que trobarem en majúscules sovint, i que ordena aquest univers mitològic.

 

Em dic Arístocles

“Em dic Arístocles, però no sóc, és evident, Plató”. Aquestes paraules que encapçalen l’obra, —anava a dir el lloc—, en contenen la clau, i llegir-les desconcerta.

I del desconcert, sorgeix la interrogació: Arístocles no és Plató perquè no és un filòsof sinó que, com l’autor ens dirà després, és un pescador? O potser no és Plató perquè el seu discurs s’organitzarà al voltant de la mitologia, els antípodes del platonisme? O potser Arístocles allò que fa es confondre’ns de bell antuvi, perquè en realitat sí que és Plató, en la mesura que tots ho som? M’inclino per aquesta darrera possibilitat i afegeixo que no només Arístocles és Plató, sinó que Salvador Espriu també és Plató en el sentit que és sota l’influx del filòsof que ens explica, des de la gènesi fins els nostres dies, les qualitats de l’existència, els diferents aspectes que formen l’inconscient col·lectiu mediterrani. Així, la teoria de les idees platònica, segons la qual el món que percebem pels sentits és una còpia d’un altre món, dit el món de les Idees, on hi ha els models perfectes, serveix a Salvador Espriu quan els utilitza per donar existència i intel·ligibilitat al món modern. Com a fons d’aquest indret literari, el poeta esbossa una sèrie d’elements que perfilen la llatinitat del paisatge: dracs, serpents, escurçons, orenetes, oques, àguiles, ases, someres, gossos, cavalls, ocells, rossinyols, puputs… Oliveres, narcisos, jacints, joncs, nogueres, vinyes, magraners, grejols, roses, violes boscanes, asfòdels, blat, userda, llessamins… En la seva creació, el poeta tampoc estalvia el nombre de llengües: el castellà, l’italià, l’anglès, el francès, l’euskera, el caló, el llatí, el venecià… Totes elles sota el patronatge del rosalbacavà, nom que li agrada utilitzar per designar poèticament el català —o bé bacavà o bacavès, aquella “petita llengua inconeguda” que com diu al començament, proposaria un esperit conciliador.

Els personatges secundaris que habiten aquest lloc confirmen que aquest no escapa a la inclusió d’elements grotescos, tan característics de l’obra narrativa de Salvador Espriu: Saurimonda, Estengre, Tecleta Marigó, Lluís Castelló, Conxita Pentinadora, Maria Castelló, Teresiana Cacao, Erasme Caballé, Ignasieta, Mimí Pitosforos, Tianet, Herr Docktor Herbert Johannes, Dinkelhauser, el cardenal Annibale della Genga, mossèn Silví Saperes, Upupa Epops, Ludovicus Baronet, Estanislau Forns, Aurembiaix Sorabis, Sperata Perdasdefogu, Crisant Baptista Mestres, Efrem Pedagog. Són uns personatges absurds, que donen vida a un dels millors llocs en prosa dels seu autor. La majoria d’aquests personatges grotescos els trobem també en el conjunt narratiu Els contes de “Les ombres”. La seva presència relaciona Les roques i el mar, el blau amb la resta de l’obra de l’autor. També són una forma d’apaivagament de la transcendència de l’home en el món espriuà, un mitjà de desmitificació del destí tràgic de l’ésser humà.

Salvador Espriu fixa la cronologia de l’elaboració de Les roques i el mar, el blau entre el maig de 1975 i l’abril de 1981, època en la qual començà també un conjunt de poemes “en ratlles curtes” titulat Ombres de mites, que deixà córrer i que hauria destruït si no fos perquè “per desgràcia els va publicar”. Malgrat aquest comentari de l’autor, tres d’aquells poemes, també habiten a Les roques i el mar, el blau: Graiai, Orfeu i Ariadna.

Pel que fa a l’ús de la “dama” el “titellaire” —així anomena simbòlicament la llengua i l’escriptor respectivament—, ens adverteix que escriu mots com és ara “nit, necessitat, ciclops, titans, etcètera, unes vegades així i unes altres en majúscula, segons el context o segons unes subtilíssimes raons estètiques o intencionals que ell veu o sent, però no sap expressar”. També assabenta el visitant que no hi trobarà ni un sol “llur” en tot el recull, ni tampoc un “per a” seguit d’infinitiu, ni cap signe d’interrogació al començament d’una proposició interrogativa. Pel que fa als verbs, aclareix que per a l’edició del llibre dins l’obra completa, va decidir “suprimir tots els perfets simples i canviar-los per imperfets o per pretèrits perifràstics” tot i que considerava que amb aquesta provatura “no passaria res”. De fet, i al marge de consideracions tècniques, allò que passa amb les “provatures” del poeta és que, amb impecabilitat lingüística fa aparèixer damunt el paper fins i tot el que no escriu i que hem de descobrir en un pla temporal i espacial inconstant per sentir pregonament allò que forma el nucli de la nostra cultura.

No puc abandonar l’indret sense rebre el convit de l’autor a llegir els clàssics de l’antiguitat, cloenda que diu tant de la modèstia com de la saviesa d’algú que m’acaba d’oferir un passeig tan intens per les mateixes roques, el mateix mar, i el mateix blau que inspiraren aquells mestres que el poeta, humil, recomana. Unes roques, un mar i un blau asprius.

* * *