ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Creativitat, silenci i espiritualitat


DANIEL GABARRÓ

El procés de creació és un repte. No només pel full en blanc o per la partitura buida que tenim davant nostre, sinó perquè ens obliga a connectar amb la força de la creativitat. No es tracta d’omplir el pentagrama o el llenç amb la tècnica de les nostres pinzellades, sinó amb el nostre esperit, amb la pura creativitat.

Crear art és quelcom que està molt més enllà del pensament lògic, de la capacitat cognitiva i dels coneixements que, des d’un nivell de consciència habitual, hi tenim accés. És clar que ens cal una preparació tècnica i uns coneixements que són condició necessària, però no són una condició suficient. No n’hi ha prou amb dominar un instrument, o la tècnica de l’escriptura o de la pintura: és necessari, però és no suficient per crear i tocar l’ànima de les persones que ens envolten.

L’artista que crea pressuposa el domini de la tècnica, però l’ha de superar necessàriament o no hi haurà veritable creació, sinó exercici tècnic. Crear  implica situar-se en un espai que està més enllà del pensament lògic i, des d’allà, generar coneixements realment nous i capaços de fer vibrar a les persones que hi entrin en contacte.

El quid de la qüestió està en entendre que l’únic espai que permet la veritable creació és aquell que està més enllà del pensament lògic, el que està a la base mateixa del pensament, però en el moment en que aquest encara no té forma, quan aquest pensament encara no ha aparegut. Existeix un espai de potencialitat pura, un espai on tot l’increat hi és amatent, un espai on el caos es troba en espera de néixer i on, en entrar, ens sentim envaïts per la una força creativa que ens posseeix. No es tracta d’obligar-nos a crear, sinó de deixar-nos ser utilitzats per l’esperit, pel silenci i convertir-nos en les seves mans creatives. Es tracta d’entrar en aquest espai i deixar que la creació es faci al nostre través.

Només així les creacions són veritables creacions. Només així la tècnica deixa de ser un exercici mort per convertir-se en una expressió viva de quelcom totalment nou i inesperat. Només així, allò creat és artesà i artístic i no fill d’una indústria productora tècnicament poderosa, però sense vida.

Si parlo d’aquest espai de silenci i de misteri amb el que connectar i des del que crear de forma verídica, és perquè cal entendre que la creació només és possible si ens vivim més enllà de la ment racional, més enllà de tot allò que sabem i hem après. Només podrem crear si entrem en un espai de potencialitat pura, és a dir, un espai on la coses volen néixer i, en entrar-hi, ens salten a les mans, en entrar-hi vénen a nosaltres i elles mateixes prenen forma davant nostre. La creació requereix constància, requereix esforç per estar oberts a aquest espai, però un cop som en aquest espai la creació es genera a ella mateixa, es produeix de forma natural i inevitable. D’alguna manera és com entréssim en un espai on les coses volen néixer i, en entrar, fóssim el canal que estaven esperant per aparèixer al món. No les creem nosaltres, som el vehicle que el silenci utilitza per donar forma a tot el que la potencialitat increada conté. Per crear des de l’esperit, l’esforç real no està en la creació pròpiament dita, sinó en deixar-nos posseir per les forces creatives que habiten aquest espai de silenci després d’haver-nos preparat tècnicament per tal de ser uns vehicles prou hàbils per deixar  néixer allò que vol sorgir.

Per tant, la veritable clau del tema està en saber com entrar en aquest espai. Aquest és el secret: com entrar dins l’espai de silenci i presència misteriosa on la creació es realitza al marge de la meva voluntat, però usant-me com a vehicle per expressar-se al món.

Allò fonamental és entendre la manera d’entrar en aquest espai, perquè, com diu Ekart Tolle, la creativitat es produirà inevitablement si som capaços d’oscil·lar, d’entrar i sortir de forma continuada de la ment a la quietud, de la ment i a la no-ment, és a dir, si som capaços d’escoltar el silenci i donar-li una forma amb la nostra preparació tècnica. Com ell diu, la no-ment és la consciència pura, sense pensament i només la no-ment pot pensar creativament perquè és la base de qualsevol realitat i, per tant, forma part de la qualsevol essència que vulguem expressar.

Resulta tan difícil explicar aquest procés amb paraules com intentar explicar el gust sucós i dolç d’un préssec a un ésser que mai no hagi tingut la necessitat de menjar. Com diuen molts místics,  ells amb les seves paraules només assenyalen la lluna, però les hem de deixar caure per evitar confondre la lluna amb el dit o el mot que l’assenyala.

Però, a pesar de la dificultat, miraré d’explicar d’una forma concreta la manera d’entrar dins d’aquest espai on la creació és fluïda i real. La millor forma que se m’acut de fer-ho és dir són quatre passos i podrien ser descrits de la següent manera.

Primer de tot, adonar-me’n que sóc el centre de la meva consciència, que sóc un Jo que està aquí i ara i que sempre hi és. Això significa no confondre’m amb els fenòmens que ara visc: ni pensaments, ni emocions, ni percepcions, ni accions… jo sóc al marge dels fenòmens. Si sóc capaç de captar aquest Jo present més enllà de la fenomenologia  m’adonaré de ser quelcom estable i que està sempre al centre de tot el que succeeix.

I a partir d’aquí començarà el segon pas: em podré adonar que la vida entra en mi com un fons sempre present, com un substrat que sempre hi és, que sempre em sosté i que mai no desapareix: la vida i la meva consciència es confonen en una única realitat. Un fons que el sóc, però que, alhora, em sobrepassa.

En adonar-me’n d’aquesta amplitud i d’aquesta realitat podré entrar al tercer pas: mirar aquest fons i reconèixer-me en ell, sentir-me en ell com allò sobre el que em sostinc… i això em facilitarà donar el quart i últim pas: obrir-me a això que intueixo com una amplitud immensa, obrir-me a això que em sosté i que sosté el meu fons individual.

En fer aquests quatre passos és inevitable entrar en el silenci, entrar en aquell espai que els místics denominen el despertar i que és l’espai on la creació passa de ser un exercici tècnic a ser, realment, un expressió artística i espiritual única.

Pensar que la creació artística és quelcom que implica una feina dura i infinita és falsa. El que costa és tenir una bona preparació tècnica i ser capaç d’entrar en l’espai místic del silenci. Però un cop som en aquest espai, la creació és inevitable i s’expressa a través nostre sense més esforç que el necessari per seguir-nos mantenint en aquest espai.

Entrar en aquest espai i mantenir-m’hi és  el secret. Però no és pas difícil de fer conscientment si m’adono que allò que veritablement sóc no és el meu cos i tot allò que conté, sinó la consciència que s’adona i que, curiosament, inclou el cos i el món… i no al revés!

Ser conscient de ser aquesta consciència és adonar-se’n que sóc l’espai on es produeix l’energia, l’amor, el coneixement… i la creació! Sóc aquest espai i puc adonar-me’n que la consciència i la capacitat de crear és una única i mateixa cosa, no són dues coses diferents, sinó una única realitat.

Llavors m’adono que no hi ha diferència entre la música i qui l’escolta, que no hi ha separació entre el ball i el ballarí, que no hi ha espai entre la mirada i allò mirat… i el que cal és habitar de forma voluntària aquesta mirada que observa, aquesta comprensió que entén, aquest cos que es mou… i deixar que la vida mateixa s’expressi a través nostre en la mida en què la nostra preparació tècnica li ho permeti.

Serà en aquest moment quan podrem entrar i sortir de l’espai de la creativitat real i autèntica, espiritual. Llavors descobriré que, en realitat, jo no sóc el creador, sinó que les obres m’han estat dictades, que la vida les crea al meu través quan jo callo la ment i habito el silenci. En viure això, la meva persona es converteix en un punt de trobada inevitable entre la tècnica i la preparació que jo he obtingut amb esforç i la creativitat, la mística, l’espiritualitat, el silenci que s’expressaran fluidament al meu través… i quan més petit em faci jo, més gran i més lliure serà l’expressió de la vida i els fruits de la meva creació.

I llavors, succeiran dues coses fonamentals: la primera és que la creació artística serà real i autèntica a la meva vida i tocarà el cor i l’ànima de les persones que la puguin apreciar; però la segona cosa que encara tindrà més importància,  és que la meva vida serà la veritable obra d’art que estaré construint.

 

* * *