ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Tutankhamon. Història d’un descobriment


Exposició: Tutankhamon. Història d’un descobriment
Comissari: Luis Manuel Gonzálvez
Sala: Museu Egipci de Barcelona
Dates: Del 30.11.2012 – 31.05.2013

L’exposició dedicada al descobriment de la tomba de Tutankhamon en motiu del norantè aniversari d’aquesta efemèride, és una mostra que ressegueix les successives campanyes d’excavació i els corresponents treballs arqueològics, els quals van allargar-se pràcticament una dècada per poder documentar i conservar el seu magnífic aixovar segellat, amagat i oblidat durant més de tres mil anys.

El Museu Egipci ret homenatge a la personalitat dels tres homes que van protagonitzar la descoberta i la divulgació d’aquest extraordinari patrimoni: l’arqueòleg Howard Carter, el mecenes Lord Carnarvon i Harry Burton, el fotògraf que va llegar-nos el testimoniatge gràfic del meravellós descobriment.

De fet, hi va haver moltes altres persones que van formar part de l’equip d’arqueòlegs, científics, conservadors i dibuixants que van fer possible la identificació i la preservació dels materials i els objectes descoberts. Ara bé, és la parella formada per Carter i Carnarvon la que, després d’anys de recerca infructuosa i a punt de llençar la tovallola, van fer possible que el 4 de novembre de 1922 el món es rendís al misteri i al mite del rei-nen de la XVIII dinastia.

La present exhibició temporal es troba a la planta baixa del museu i, tot i que no és un espai expositiu gaire gran, podem dir que hi són representats tots els elements clau per comprendre el valor arqueològic de la troballa i la consegüent repercussió a nivell internacional que va comportar.

Fotografia Harry Burton, 1922-1929. © Griffith Institute, University of Oxford     Fotografia Harry Burton, 1922-1929. © Griffith Institute, University of Oxford

Fotografia Harry Burton, 1922-1929. © Griffith Institute, University of Oxford

Així, la selecció de cinquanta-quatre fotografies de les més de tres mil cinc-centes que Harry Burton va fer entre 1922 i 1929 són la millor manera de retrocedir en el temps. Les instantànies van acompanyades de fragments del vibrant diari d’excavacions del mateix Howard Carter, la lectura dels quals fa reviure l’emoció i la gran responsabilitat que va sentir l’arqueòleg. A més, el visitant trobarà més de seixanta peces del fons del museu que il·lustren el món funerari contemporani a Tutankhamon. És molt destacable la maqueta de la tomba que reprodueix fidelment la cambra el tresor que es va desvelar als ulls de Carter i Carnarvon, així com el rastre de la seva intervenció per poder accedir-hi.

Darrera la referència numèrica KV62, hi trobem una fita històrica per a l’egiptologia moderna. La signatura identificava el seixanta-dosè sepulcre descobert a la necròpolis de King Valley (KV), la Vall dels Reis en anglès —declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO—, a prop de l’actual ciutat de Luxor. Cal dir que, tot i que ja s’havien descobert altres tombes prou importants, res fou comparable al que es va derivar de la descoberta arqueològica més mediàtica del segle XX. És a dir, la repercussió als mitjans no va tenir parangó, sobretot després de la mort prematura de Lord Carnarvon, la qual va alimentar la llegenda de la maledicció del faraó sobre aquells que havien gosat pertorbar el seu descans.

A data d’avui, encara planen molts interrogants sobre la identitat o la causa de la mort de Tutankhamon qui, malgrat el seu breu regnat, ha esdevingut el faraó més famós de l’Antic Egipte. De fet, a l’exposició també es recullen les darreres hipòtesis científiques al voltant d’aquestes incògnites. No obstant, i malgrat els avenços, les paraules del propi Carter mantenen encara tota la vigència: “el misteri de la seva vida segueix escapant-se; les ombres es mouen, però l’obscuritat mai es dispersa”.

El dia de la visita vaig observar que hi havia força criatures, tot i que aquesta és una exposició on la documentació té un pes molt notable. Això no és obstacle perquè nens i nenes es mostrin força interessats davant les peces, la maqueta i el conjunt de continguts. En aquest sentit, vaig comprovar com, en línies generals, l’Egipte faraònic genera una certa fascinació entre els més petits. Potser són les mòmies, els jeroglífics o la imatge d’aventura que associen al treball dels arqueòlegs, sense que encara es puguin fer el càrrec de la gran tasca científica que hi ha al darrere de cada descoberta.

Puc donar fe d’aquesta feliç relació entre nens i arqueologia, ja que fa un temps vaig tenir ocasió de conèixer el Campus Arqueològic que la Fundació Arqueològica Clos té a la localitat de Palau-solità i Plegamans amb l’objectiu de divulgar l’egiptologia entre els estudiants de totes les edats. Va ser una jornada on —com a professora— vaig poder acompanyar a un grup d’alumnes de primer d’ESO, els quals s’ho van passar pipa jugant a fer d’arqueòlegs tot excavant i descobrint petits tresors sota la tutela d’un parell de guies apassionades per l’arqueologia i, per què no dir-ho, carregades de paciència.

Ja sigui des de les sales de l’exposició permanent o des del Campus Arqueològic, cal dir que el Museu Egipci i, per extensió, la Fundació Arqueològica Clos sempre s’han preocupat d’arribar al públic més jove. Aquesta política no només és molt lloable, sinó que alhora esdevé una pràctica intel·ligent, ja que l’objectiu més important dels museus hauria de ser, sense cap mena de dubte, els infants. Qui no sembra, no recull. I el Nil n’és el millor exemple.

Text: Isabel Graupera Gargallo