ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Rembrandt. Virtuós del gravat


Exposició: Rembrandt. Virtuós del gravat
Comissari:
Rosa Perales
Sala:
Museu Diocesà de Barcelona
Dates:
Del 13.09.2012 – 13.01.2013

Fins el mes de gener es dóna la feliç circumstància que a Barcelona coincideixen dues mostres de dos grans mestres del gravat: el mag del clarobscur, Rembrandt, i el polifacètic Piranesi. L’obra de l’holandès es pot visitar al Museu Diocesà i la de l’italià s’exposa al CaixaFòrum. Tot i que en aquesta ressenya ens centrem en l’exposició Rembrandt. Virtuós del gravat, no deixarem de recomanar la visita de totes dues exhibicions ja que entenem que són complementàries.

REMBRANDT. El pesador d'or. 1639. Museu Diocesà de Barcelona

REMBRANDT. El pesador d’or. 1639. Museu Diocesà de Barcelona

Si el visitant s’apropa a totes dues institucions comprovarà com, a través de la mateixa tècnica del gravat, es poden resseguir dues tradicions artístiques i culturals, la del nord i la de sud. Dues escoles europees que per les seves divergències i confluències d’anada i de tornada, lluny de ser contràries, esdevenen deutores l’una de l’altra. En aquest discurs és oportú assenyalar que Rembrandt, sense haver fet el Grand Tour per Europa per tal de completar la seva formació artística —ni tan sols l’obligada visita a Itàlia—, va acabar esdevenint un referent d’artistes de latituds força més meridionals respecte de la del seu Leiden natal, com Delacroix, Degas, Goya, o el mateix Picasso, entre d’altres.

En aquest joc de les diferències i, artísticament parlant, tant Rembrandt com Piranesi eren polivalents. Precisament, en el programa de mà de l’exposició Les Arts de Piranesi, se’l defineix com a arquitecte, gravador, antiquari, vedutista i dissenyador. Al seu torn, i cent anys abans, Rembrandt exercia un triple ofici, ja que era dibuixant, pintor i gravador. Ara bé, sens dubte, la faceta més coneguda de Rembrandt és la de pintor a l’oli d’obres com La lliçó d’anatomia del doctor Tulp o Ronda de nit. De fet, un cop es va haver instal·lat definitivament a Amsterdam, Rembrandt va adquirir fama i renom en vida gràcies als retrats fets per encàrrec de figures destacades de la puixant burgesia comercial i mercantil sorgida al voltant de la ciutat portuària.

En el cas de Giambattista Piranesi, també hi ha una mudança determinant en la seva carrera perquè, tot i ser venecià de naixença, Piranesi va fer de Roma la seva ciutat de residència definitiva i la va immortalitzar en la famosa sèrie de gravats Vedute di Roma, inspirats en l’admiració que sentia per les restes arqueològiques clàssiques de la Ciutat Eterna. En un exercici de síntesi, podríem dir que la millor descripció de la relació d’influència de Rembrandt sobre Piranesi la trobem en una biografia del darrer escrita poc després de la seva mort per un compatriota seu, Bianconi, qui —a mode de titular— el va descriure com “el Rembrandt de les ruïnes”.

REMBRANDT. El jugador de cartes. 1641. Museu Diocesà de Barcelona

REMBRANDT. El jugador de cartes. 1641. Museu Diocesà de Barcelona

Per tal d’introduir la tècnica del gravat a un públic no iniciat diríem que es tracta d’una forma d’impressió semblant a aquella que, antigament, es feia servir per il·lustrar els llibres. Ara bé, públics més experts sabran que el gravat és una disciplina complexa on, a banda de la creativitat, el grau d’habilitat del gravador —segons quina sigui la tècnica emprada— li permetrà aconseguir resultats de detall i opacitat més o menys reeixits que atorgaran al gravat una major intensitat i profunditat.

A l’edifici de la Pia Almoina, seu del Museu Diocesà, es poden contemplar 68 estampes. La gran majoria d’elles són aiguaforts però en alguns casos Rembrandt també hi va aplicar la tècnica de la punta seca i el burí. El terme aiguafort és la traducció del llatí d’aqua forte perquè fa referència a l’àcid que es fa servir en aquest procés. De fet, el gravat resultant sobre el paper s’aconsegueix per abrasió, és a dir, per l’acció d’un àcid quan la planxa metàl·lica d’impressió —a la pràctica, la matriu del dibuix— se submergeix en el líquid. Prèviament, però, haurà calgut envernissar totalment la planxa i, amb l’ajuda d’una agulla, traçar el dibuix. Allà on el traç quedi desprotegit del vernís, l’àcid hi penetrarà per mossegar el metall, tot revelant el positiu del negatiu; després, la planxa s’entintarà i es farà una tirada d’impressió sobre paper més o menys llarga. Estudiosos de la tècnica del gravat del neerlandès creuen que aquest era especialment creatiu i singular en l’alquímia del gravat, ja que per a les barreges dels vernissos feia servir fórmules magistrals pròpies, les quals li permetien assolir una major força expressiva.

La marca personal del gravat de Rembrandt és la ruptura amb l’acadèmia, tant pel que fa la interpretació de la temàtica religiosa com per la composició de les escenes. El visitant notarà que la seixantena llarga de gravats s’han distingit, segons el tema, en tres grups. A la sala noble de la planta baixa hi trobaran trenta-set gravats de tema religiós i un segon grup, més heterogeni, format per setze gravats de gènere, nus i paisatges. El tercer grup temàtic està constituït per quinze retrats, tots ells ubicats al pis de dalt. Es tracta d’una mostra notable que permet veure contraposats els retrats de persones del seu entorn més immediat, molt pròpies del context de l’època: professionals liberals, familiars, però també personatges anònims.

Alguns dels gravats de la col·lecció sorprenen per les seves dimensions, ja que són força reduïdes, això és deu a l’aprofitament de la planxa d’impressió, on Rembrandt sovint hi encabia tantes composicions com podia. També és conegut que, ocasionalment, havia arribat a aprofitar alguna planxa. Ara bé, que l’espectador no es deixi enganyar per les aparences: les dimensions dels gravats no tenen res a veure amb la intensitat dramàtica. En aquest punt, voldríem fer notar que es tracta d’una mostra contrastada, no només per les dimensions canviants de les obres exposades, sinó també per la densitat del traç esmerçat.

REMBRANDT. L'expulsió dels mercaders del temple. 1635. Museu Diocesà de Barcelona

REMBRANDT. L’expulsió dels mercaders del temple. 1635. Museu Diocesà de Barcelona

D’una banda, trobem gravats on Rembrandt demostra tal economia de mitjans que, amb poc més de quatre línies, defineix completament la figura i en transmet la càrrega psicològica; d’altra banda, trobem estampes de gran densitat on l’escena sorgeix de la foscor més absoluta. És el cas, per exemple, del Sant Jeroni meditant, o de manera encara més evident, el de l’Estudiós amb llum.

Voldríem destacar una obra, L’expulsió dels mercaders del temple, per il·lustrar com Rembrandt rellegia escenes religioses tot escapant-se del cànon iconogràfic per fer-ne una interpretació que humanitzava i apropava les figures sacres. Es tracta d’una obra trencadora, la qual fou concebuda talment com una obra pictòrica. Rembrandt remet l’espectador al punt més àlgid del passatge bíblic. No matisa la vehemència de Jesús qui, amb l’ús de la violència, foragita els mercaders. Al marge de la passió i el moviment, la composició és molt moderna: la taula que Jesús fa tombar i d’on cauen les monedes en primer pla divideix l’escena en la vella església, personificada pels rabins, i la nova església, personificada per Jesús, qui amb tota la determinació es desfà dels vicis que corrompen la casa de Déu.

Val la pena, doncs, aprofitar la magnífica oportunitat que representa la coincidència d’aquestes dues exhibicions a la ciutat i conèixer millor l’obra de dos dels principals artistes de l’Europa dels segles XVII i XVIII.

Text: Isabel Graupera Gargallo