ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

Futur de la música impresa en l’Era Digital


NEIL MANEL FRAU-CORTÈS

Quan pensem en els canvis que l’Era Digital ha portat al món de la música, la primera cosa que ens ve al cap és la qüestió de la distribució digital d’àudio i les seves ramificacions legals. Això no obstant, els canvis radicals que estan succeint no només afecten la manera en què aconseguim, escoltem i compartim àudio, sinó que també toquen molt de prop altres aspectes de la indústria musical. En anteriors articles hem parlat de nous models per a la promoció de concerts i venda d’entrades, així com de l’auto-producció musical, amb les seves paradoxes intrínseques. Ara bé, com ha afectat la Revolució Digital al negoci de la música impresa?

Mystical Line ©Alisa Cone Camberlan

Mystical Line ©Alisa Cone Camberlan

Qualsevol persona que hagi estudiat música a Catalunya en els anys 1970 i 80 recordarà la relativa escassesa de la música impresa d’aleshores. La immensa majoria de partitures clàssiques procedien d’una sola editorial, Boileau, amb la seva línia de llibres de tapa verda. Paral·lelament, alguns conservatoris i la Sociedad Didáctico-musical publicaven mètodes de solfeig i harmonia, massa sovint pobres reproduccions de materials molt antics. La caiguda del mur de Berlín va introduir al mercat nombroses edicions de l’Europa de l’est, particularment russes i poloneses i, posteriorment, les conjuntures de mercat facilitaren la introducció de materials americans de música contemporània. Ara bé, els materials estrangers eren cars. Els estudiants de conservatori sovint havien de comprar llibres dels quals només havien de preparar una o dues peces. Malgrat la pressió des de la direcció dels conservatoris, la majoria d’estudiants fotocopiaven els materials, òbviament fora de la legalitat. Això assentà una base que, amb l’arribada de l’Era Digital, comportà una eclosió encara més greu de la pirateria.

Mercats de música impresa com l’americà –que havia gaudit d’una salut força millor que el català– han sofert un daltabaix important en la darrera dècada. Estats Units és el primer productor mundial de partitures, particularment de mètodes i transcripcions de música popular contemporània. No fa molt Bryndon Bay, president de l’editorial musical Mel Bay, declarava que el vell model de negocis és mort. Entre els problemes que senyalava destaca el canvi en la manera en què els afeccionats i principiants aprenen a tocar un instrument: molta menys gens compra mètodes sinó que fa servir fonts molt diverses. Particularment, l’estudiant de música contemporània té tendència a localitzar tabulatures i partitures a l’internet o a aprendre tècniques mitjançant YouTube. Fa uns anys, les editorials tenien representants que introduïen els productes nous a les tendes. Els minoristes feien compres grosses i tenien stock. Ara totes les comandes són per internet. Els únics productes que –al menys en el mercat americà– semblen sobreviure són les partitures per a professionals i estudiants avançats, així com el repertori avançat per a piano.

Per a Bay, una de les claus per a la supervivència del sector és la producció de llibres electrònics (ebooks). Els editors –no tan sols de música comencen a produir llibres en format electrònic i en format paper simultàniament. Biblioteques acadèmiques com la de la Universitat de Maryland tenen polítiques d’adquisició electrònica preferent: si un llibre s’edita en paper in en format electrònic, només se n’adquireix l’electrònic. Les editorials financerament més estables són aquelles que tenen comptes escolars o acadèmics i una força presència a la web. La pròpia Mel Bay està obrint mercat a la Xina, on la demanda per manuals de música moderna es duplica cada parell d’anys.

Un altre factor que ha tingut una gran influència en els canvis del sector ha estat la irrupció d’un fenomen paral·lel al de l’autoedició d’àudio: la popularització del software de notació musical. Els primers programes de notació aparegueren el 1984. La rebuda entre els músics professionals fou entusiàstica: posaven a l’abast eines bàsiques d’edició de partitures, i els compositors i arranjadors s’estalviaven el temps de fer còpies manuscrites per als músics de sessió. Amb simples rutines era possible fer correccions, transportar tota la partitura, extreure’n parts per als diversos instruments o re-instrumentar. En 1991 s’introduí el primer software de notació que incorporava MOCR: ara era possible escanejar una partitura impresa en paper, transferir-la al programa i fer totes les alteracions necessàries. Lluny de ser simples màquines d’escriure música, les versió més recents de programes com Sibelius i Finale incorporen utilitats per a imprimir parts, crear exercicis per a estudiants, sentir la música mentre l’escrivim, introduir notes des d’un teclat midi i compartir fitxers amb altres usuaris. El sistema no està exempt de desavantatges: probablement mai serà tan flexible com escriure música en paper, particularment quan volem fer servir signes contemporanis alternatius. A més, com assenyalàvem en parlar de la producció casolana d’àudio, tothom pot produir una partitura, però no tothom té el grau d’expertesa necessari per a entendre quins són els mínims que fan una partitura fàcil de llegir i clara.

Illumination ©Alisa Cone Camberlan

Illumination ©Alisa Cone Camberlan

Davant l’allau de compositors que s’adaptaven a la notació per ordinador, la indústria editorial reaccionava tard i malament. Igual que havia passat amb el sector discogràfic, ara molts compositors s’enfrontaven a actituds proteccionistes abusives per part dels editors. Durant la passada dècada, esdevingué una pràctica habitual que els editors de música compressin partitures que el compositor ja havia maquetat. Aquesta feina prèvia no semblava abaratir el producte final. Ben al contrari, l’editor feia pagar als compositors per les correccions, no tant de notes equivocades sinó d’adaptació a la maquetació de la casa (house style). Finalment, la partitura o mètode sortia en simples còpies amb espiral de plàstic. Amb un esforç mínim –atès que la distribució a les tendes de música ja havia baixat molt– l’editor publicava partitures que el propi músic havia preparat, a canvi de quedar-se’n un 50% dels drets.

Igual que està succeint amb la distribució d’àudio, molts compositors contemporanis comencen a distribuir les seves partitures a l’internet de manera gratuïta. La raó és evident: en molt pocs casos la publicació d’una partitura pels canals tradicionals aportava beneficis econòmics. Abundants estudis demostren que els beneficis per als compositors quasi mai vénen de la venda de partitures, sinó dels encàrrecs de composició, llicències i drets d’autor. En l’Era Digital, la publicació de partitures es revela com a una eina, un pas intermedi cap a la consecució d’execucions, enregistraments i difusió de l’obra per part dels medis de comunicació. Paral·lelament estan sorgint cooperatives de compositors per a publicació de partitures, com és el cas de Wa-Wan Press, Feedback Verlag, Material Press, etc. Plataformes digitals com MusicaNeo ofereixen al compositor la seva pròpia tenda on line, que inclou galeria de fotos, blog i eines de venda i pagament. Pel que fa a l’usuari final, assistim al sorgiment de sistemes de subscripció molt similars als que parlàvem respecta a l’àudio en articles anteriors (“música com a aigua”, quota mòdica mensual que ens dóna accés a música il·limitada). Tornant a l’exemple de la Universitat de Maryland, qualsevol estudiant té accés a bases de dades de partitures a través del sistema de biblioteques. Classical Scores Library, IMSLP o SheetMusicDB posen a l’abast de l’estudiant accés directe a milers de partitures per a tots els instruments i formacions. Tot plegat dibuixa un panorama en què el sector de la música impresa es veurà forçat a reinventar-se a sí mateix o resignar-se a desaparèixer.

Quan pensem en els canvis que l’Era Digital ha portat al món de la música, la primera cosa que ens ve al cap és la qüestió de la distribució digital d’àudio i les seves ramificacions legals. Això no obstant, els canvis radicals que estan succeint no només afecten la manera en què aconseguim, escoltem i compartim àudio, sinó que també toquen molt de prop altres aspectes de la indústria musical. En anteriors articles hem parlat de nous models per a la promoció de concerts i venda d’entrades, així com de l’auto-producció musical, amb les seves paradoxes intrínseques. Ara bé, com ha afectat la Revolució Digital al negoci de la música impresa?

Qualsevol persona que hagi estudiat música a Catalunya en els anys 1970 i 80 recordarà la relativa escassesa de la música impresa d’aleshores. La immensa majoria de partitures clàssiques procedien d’una sola editorial, Boileau, amb la seva línia de llibres de tapa verda. Paral·lelament, alguns conservatoris i la Sociedad Didáctico-musical publicaven mètodes de solfeig i harmonia, massa sovint pobres reproduccions de materials molt antics. La caiguda del mur de Berlín va introduir al mercat nombroses edicions de l’Europa de l’est, particularment russes i poloneses i, posteriorment, les conjuntures de mercat facilitaren la introducció de materials americans de música contemporània. Ara bé, els materials estrangers eren cars. Els estudiants de conservatori sovint havien de comprar llibres dels quals només havien de preparar una o dues peces. Malgrat la pressió des de la direcció dels conservatoris, la majoria d’estudiants fotocopiaven els materials, òbviament fora de la legalitat. Això assentà una base que, amb l’arribada de l’Era Digital, comportà una eclosió encara més greu de la pirateria.

Mercats de música impresa com l’americà –que havia gaudit d’una salut força millor que el català– han sofert un daltabaix important en la darrera dècada. Estats Units és el primer productor mundial de partitures, particularment de mètodes i transcripcions de música popular contemporània. No fa molt Bryndon Bay, president de l’editorial musical Mel Bay, declarava que el vell model de negocis és mort. Entre els problemes que senyalava destaca el canvi en la manera en què els afeccionats i principiants aprenen a tocar un instrument: molta menys gens compra mètodes sinó que fa servir fonts molt diverses. Particularment, l’estudiant de música contemporània té tendència a localitzar tabulatures i partitures a l’internet o a aprendre tècniques mitjançant YouTube. Fa uns anys, les editorials tenien representants que introduïen els productes nous a les tendes. Els minoristes feien compres grosses i tenien stock. Ara totes les comandes són per internet. Els únics productes que –al menys en el mercat americà– semblen sobreviure són les partitures per a professionals i estudiants avançats, així com el repertori avançat per a piano.

Per a Bay, una de les claus per a la supervivència del sector és la producció de llibres electrònics (ebooks). Els editors –no tan sols de música comencen a produir llibres en format electrònic i en format paper simultàniament. Biblioteques acadèmiques com la de la Universitat de Maryland tenen polítiques d’adquisició electrònica preferent: si un llibre s’edita en paper in en format electrònic, només se n’adquireix l’electrònic. Les editorials financerament més estables són aquelles que tenen comptes escolars o acadèmics i una força presència a la web. La pròpia Mel Bay està obrint mercat a la Xina, on la demanda per manuals de música moderna es duplica cada parell d’anys.

Give Birth to a Shining Star ©Alisa Cone Camberlan

Give Birth to a Shining Star ©Alisa Cone Camberlan

Un altre factor que ha tingut una gran influència en els canvis del sector ha estat la irrupció d’un fenomen paral·lel al de l’autoedició d’àudio: la popularització del software de notació musical. Els primers programes de notació aparegueren el 1984. La rebuda entre els músics professionals fou entusiàstica: posaven a l’abast eines bàsiques d’edició de partitures, i els compositors i arranjadors s’estalviaven el temps de fer còpies manuscrites per als músics de sessió. Amb simples rutines era possible fer correccions, transportar tota la partitura, extreure’n parts per als diversos instruments o re-instrumentar. En 1991 s’introduí el primer software de notació que incorporava MOCR: ara era possible escanejar una partitura impresa en paper, transferir-la al programa i fer totes les alteracions necessàries. Lluny de ser simples màquines d’escriure música, les versió més recents de programes com Sibelius i Finale incorporen utilitats per a imprimir parts, crear exercicis per a estudiants, sentir la música mentre l’escrivim, introduir notes des d’un teclat midi i compartir fitxers amb altres usuaris. El sistema no està exempt de desavantatges: probablement mai serà tan flexible com escriure música en paper, particularment quan volem fer servir signes contemporanis alternatius. A més, com assenyalàvem en parlar de la producció casolana d’àudio, tothom pot produir una partitura, però no tothom té el grau d’expertesa necessari per a entendre quins són els mínims que fan una partitura fàcil de llegir i clara.

Davant l’allau de compositors que s’adaptaven a la notació per ordinador, la indústria editorial reaccionava tard i malament. Igual que havia passat amb el sector discogràfic, ara molts compositors s’enfrontaven a actituds proteccionistes abusives per part dels editors. Durant la passada dècada, esdevingué una pràctica habitual que els editors de música compressin partitures que el compositor ja havia maquetat. Aquesta feina prèvia no semblava abaratir el producte final. Ben al contrari, l’editor feia pagar als compositors per les correccions, no tant de notes equivocades sinó d’adaptació a la maquetació de la casa (house style). Finalment, la partitura o mètode sortia en simples còpies amb espiral de plàstic. Amb un esforç mínim –atès que la distribució a les tendes de música ja havia baixat molt– l’editor publicava partitures que el propi músic havia preparat, a canvi de quedar-se’n un 50% dels drets.

Igual que està succeint amb la distribució d’àudio, molts compositors contemporanis comencen a distribuir les seves partitures a l’internet de manera gratuïta. La raó és evident: en molt pocs casos la publicació d’una partitura pels canals tradicionals aportava beneficis econòmics. Abundants estudis demostren que els beneficis per als compositors quasi mai vénen de la venda de partitures, sinó dels encàrrecs de composició, llicències i drets d’autor. En l’Era Digital, la publicació de partitures es revela com a una eina, un pas intermedi cap a la consecució d’execucions, enregistraments i difusió de l’obra per part dels medis de comunicació. Paral·lelament estan sorgint cooperatives de compositors per a publicació de partitures, com és el cas de Wa-Wan Press, Feedback Verlag, Material Press, etc. Plataformes digitals com MusicaNeo ofereixen al compositor la seva pròpia tenda on line, que inclou galeria de fotos, blog i eines de venda i pagament. Pel que fa a l’usuari final, assistim al sorgiment de sistemes de subscripció molt similars als que parlàvem respecta a l’àudio en articles anteriors (“música com a aigua”, quota mòdica mensual que ens dóna accés a música il·limitada). Tornant a l’exemple de la Universitat de Maryland, qualsevol estudiant té accés a bases de dades de partitures a través del sistema de biblioteques. Classical Scores Library, IMSLP o SheetMusicDB posen a l’abast de l’estudiant accés directe a milers de partitures per a tots els instruments i formacions. Tot plegat dibuixa un panorama en què el sector de la música impresa es veurà forçat a reinventar-se a sí mateix o resignar-se a desaparèixer.

* * *