ISSN 1989-1938
Espai web patrocinat per:
Revista de pensament musical en V.O.

El perfil humà i professional d’en Josep Crivillé i Bargalló


RAMON VILAR I HERMS

Publicacions d’en Josep Crivillé (PDF)

D’entrada no em resulta fàcil evocar la figura d’en Josep Crivillé ni que només sigui des de la seva fesomia professional, i especialment ho dic perquè no puc garantir una imparcialitat objectiva a causa de l’amistat que m’unia a ell. Amb tot, com a company i col·laborador seu durant els darrers vint i cinc anys em sento legitimat a fer-ne un retrat personal i una valoració de la seva aportació tan rica a l’àmbit de la musicologia i de la seva variant tècnica: l’etno-musicologia.

Josep Crivillé i Bargalló. París

Josep Crivillé i Bargalló. París

No puc negar que sentia una admiració profunda pel mestre que em va desvetllar la vocació envers el mateix àmbit professional. El vaig conèixer en un curset d’estiu de l’Institut Llongueres. En l’etno-musicologia hi vaig veure concretades una sèrie d’inquietuds personals tant musicals com humanístiques que tenia des de feia temps. De seguida que vaig poder em vaig apuntar a seguir els seus cursos de Folklore Musical al Conservatori Superior de Música Municipal de Barcelona. Ell va convertir una assignatura d’un any –el Folklore Musical- obligatòria per a tots els alumnes de nivell superior, en una especialització de tres anys. Amb la seva constància, exigència i tenacitat va prestigiar una matèria que d’entrada era un tràmit dins la carrera musical. Va confeccionar un disseny curricular a través del qual, l’alumne, a partir dels coneixements musicals que havia adquirit prèviament, se les havia de veure amb l’anàlisi més completa possible de melodies populars (vocals i instrumentals) de diferents cultures; havia d’investigar la presència de la música ètnica en les composicions de música culta o “erudita” (com deia ell); havia de presentar treballs de curs o estudis sobre temàtiques específiques del folklore musical; havia de fer un projecte de final d’estudis que consistia en un treball de camp sobre una zona, població o persones determinades amb l’estudi analític i sintètic corresponent dels materials obtinguts, etc. Uns cursos on l’alumnat hi assistia de manera col·lectiva durant el primer any, però que en el segon i tercer curs es convertien en classes particulars o d’un màxim de dos alumnes i on els treballs que es feien eren guiats i assessorats pel mestre.

En Josep Crivillé i Bargalló va néixer el dia 17 d’agost de 1947 a Barcelona, al carrer de Sant Pere més Alt núm.31, al barri de Sant Pere de les Puel·les i a l’ombra del Palau de la Música Catalana. El seu naixement va ser complicat car hi hagué problemes de part i la vida de la mare va perillar. El nadó va haver de fer-se notar per a que l’atenguessin. La família era menestral, procedent de La Figuera del Priorat per part de pare, i de Rubí (Vallès Occidental) per part de mare. Eren artesans de l’estampació tèxtil. L’ofici venia de lluny, si més no, del besavi matern. El pare d’en Josep, que vivia al Poble Nou i era jugador del Júpiter, hi va entrar a treballar i d’aquí vingué el coneixement amb la seva mare. Ell, en Josep Crivillé, deia que li havien explicat que quan en Joan Amades visità el taller d’estamperia tèxtil del seus avis, interessat per conèixer de primera mà aquest ofici, després de conèixer el seu pare i veure com treballava, animà a la seva mare a que s’hi casés ja que un home que feia una feina tan meticulosa en aquell obrador, a la força havia de ser una bona persona.

Els seus primers estudis els va fer al Col·legi Barcelonès, prop de casa seva, al carrer Méndez Núñez, on la Sra. Pujadas hi impartia el mètode Montesori, un sistema pedagògic italià pensat específicament per al parvulari que promou l’ordre, les matemàtiques geomètriques i uns mètodes que d’alguna manera el van influenciar. El batxillerat el va fer al Col·legi de La Salle Comtal, i tot seguit inicià els estudis d’enginyeria tècnica a l’Escola Industrial de Barcelona amb la intencionalitat de seguir el negoci de la família. Però aviat abandonà aquests estudis d’enginyer per a dedicar-se del tot als de música per a la qual ja des de petit havia manifestat una vocació i sensibilitat especials. Era un home constant, rigorós, molt treballador, d’una sola peça, unívoc, segons com amb poc sentit de l’humor però també amb una ironia fina i precisa que el feia afable i la qual és recordada per molts dels seus amics i companys. No acceptava la mentida, la comèdia ni la falsedat. En aquest  aspecte era radical i defugia la relació amb persones que es distingien en aquest sentit, i menys encara des del punt de vista professional.

La vida no li havia estat fàcil. Temes de salut i familiars l’afectaren profundament. El seu matrimoni amb Mª Àngels Arnaus Puerto no va anar bé tot i les bones iniciatives musicals que, com a parella, havien tirat endavant. D’aquesta unió nasqué el seu fill Marc el qual ha seguit els passos professionals dels seus pares dedicant-se a l’estudi i interpretació del saxofon i a la pedagogia d’aquest instrument. Per a en Josep, el seu fill sempre va ser el més important de la seva vida. A principis de l’any 1991 patí una encefalitis vírica greu amb perill de perdre-hi la vida que el mantingué apartat de la vida professional durant un semestre. En Josep superà aquest tràngol, però la malaltia li deixà una seqüela en forma de breus i esporàdiques reaccions cerebrals que anomenàvem “absències” que sofria calladament tot i la seva sol·licitud a seguir el tractament mèdic. A la llarga aquestes “absències” l’afectaren professionalment ja que tant podien aparèixer donant classe com fent conferències.

De caràcter més aviat reservat també sabia treure el geni quan calia. Com a professor de grau superior va ser exigent i brillant, i es preocupava per acompanyar i assessorar els seus alumnes. No pocs en guarden un record extraordinari. Si ell, d’entrada, era més aviat distant, en canvi era tendre i proper un cop s’havia assolit un nivell de confiança.

El sentit de l’ordre gaire bé era malaltís en ell. El tenia inculcat ja des de petit com també el de la disciplina personal. Per a fer la seva feina d’estudis analítics i publicacions tan elaborades necessitava indefectiblement aquest esperit metòdic i ordenat. Més partidari de fer poques coses però molt ben fetes que dispersar-se en altres interessos que el distraurien dels objectius proposats. Era un músic unívoc, de cap a peus i vivia per a la música.

 

La formació musical

Rep la seva primera formació musical a l’Escola de l’Orfeó Català, i va formar part de la secció coral des de l’any 1958 fins 1970. Tant per família (el seu avi matern va formar part del primer nucli de l’entitat) com per lligam personal, l’ideari de l’Orfeó Català i els seus mestres varen ser el substrat, el terreny on va arrelar la llavor musical d’en Josep Crivillé. Conservava un amor reverencial envers el mestres  Joan Tomàs, Joan Salvat, Sra. Sancristòfol, els directors Lluís Millet, Francesc Pujol (tot i que no els va conèixer en vida) i Lluís M. Millet (del qual valorava molt especialment la seva faceta de compositor) com també sentia admiració pels presidents Joaquim Cabot, Joaquim Renard i sobre tot per en Fèlix Millet i Maristany[1] . Era soci de l’Orfeó Català i per a ell, el Palau de la Música Catalana era com una segona casa.

Al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona obté les següents titulacions:

  • Títol professional de Solfeig i Teoria de la Música (segons pla de 1942). Equiparat a Llicenciatura Universitària segons Real Decret 1194/1982 de 28 de maig (BOE del 14 de juny de 1982).
  • Títol de Professor Superior de Musicologia, equiparat a Llicenciatura amb grau (BOE del 14 de juny de1982).
  • Títol Professional de Composició i Instrumentació amb el professor X. Montsalvatge (segons pla de 1942), equiparat a Llicenciatura Universitària segons Real Decret 1194/1982 (BOE 14 de juny 1982)
  • Títol Professional de Piano (segons pla de 1942). Equiparat a llicenciatura Universitària segons Real Decret 1194/1982 (BOE del 14 de juny de 1982).
  • Estudis de Direcció coral amb el professor Enric Ribó.
  • Estudis de violoncel.

A l’École Pratique des Hautes Études de París (La Sorbona IV Secció):

  • Títol en Etno-musicologia (Diplôme, equiparat a Llicenciatura amb grau).

A d’altres Centres:

  • A París estudia Pedagogia Musical amb Maurice Martenot.
  • Professor de Pedagogia Musical WARD (París-Madrid-Barcelona)
  • Deixeble de musicologia del Dr. Miquel Querol al Curso de Música en Compostela 1976, per al qual va rebre una beca del Ministerio de Asuntos Exteriores.

 

La pedagogia musical

Fou important la seva dedicació a l’educació musical. Tant des del nivell més elemental com des del grau superior. Ja des de molt jove, per tal de sustentar l’economia familiar, es va posar a donar classes de música tant a particulars com a diferents escoles d’ensenyament bàsic. Va treballar com a professor de música al Col·legi-Acadèmia Manent de Santa Coloma de Gramenet, al Col·legi dels Sagrats Cors de Barcelona i a l’Escola Tagore de Bellaterra. També són d’assenyalar les publicacions de materials didàctics que aleshores va fer, juntament amb la M. Àngels Arnaus, les quals revelen l’interès per a aquest ensenyament: el joc El Dominó de les equivalències, Apuntes para la iniciación musical basados en la flauta dulceMelodías tradicionales para flauta dulce soprano, etc. Fins i tot comença la sèrie de volums sobre la Música Tradicional Catalana de l’editorial Clivis amb el tema de les cançons d’infantesa (volum I, “Infants”) a fi d’oferir materials vàlids als pedagogs de cara  a l’aprenentatge musical. També estigué vinculat a projectes educatius importants com la creació de l’Escola de Música Diaula. El contacte amb diferents mètodes europeus de pedagogia musical li permeté una millor dedicació a aquesta parcel·la professional.

 

L’ensenyament superior

Després d’una carrera de música brillant amb quatre títols superiors, arriba l’ocasió a en Josep Crivillé de presentar-se a unes oposicions de professor al Conservatori Superior de Música Municipal de Barcelona. Les guanya i hi estarà 30 anys donant assignatures de grau superior (folklore musical, cant gregorià, introducció a la musicologia i estètica) i de grau mig [2] (història de la música, música de cambra, llenguatge musical…).

També impartí cursos d’etno-musicologia a centres universitaris com l’Institut Ricard Mates de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, la Universitat de Girona, la Universitat Menendez Pidal, la Universitat de Santiago de Compostela, el Conservatorio Superior de Murcia, el de Saragossa, el Conservatoire de Toulouse, etc.

També va participar en els següents cursos de formació permanent i post graus:

  • Associació de Mestres “Rosa Sensat”
  • Centre de Difusió del Mètode “Ward”
  • Escola de Mestres de la Universitat Autònoma de Barcelona.
  • Escola Universitària del Professorat “Blanquerna” de la Universitat Ramon Llull.

El seu ensenyament era valorat per la seva exigència, pel molt que feia treballar l’alumne i per la seva saviesa musical. Després de fer els seus cursos hom tenia la impressió que havia après molt i que el propi àmbit de coneixement s’havia eixamplat. Quant als cursos d’Etno-musicologia o Folklore musical sabé transmetre l’amor i afecció a aquesta matèria a un bon nombre d’alumnes, un grup dels quals es constituirà, el 1986 i amb ell com a cap, en Associació de Recerca Etnomusicològica a fi de seguir treballant en aquest àmbit de recerca a partir de la seva metodologia. És significatiu que en aquests cursos no va suspendre mai ningú, ja que a partir del seu nivell d’exigència quan observava que un alumne no seguia el ritme de la assignatura (per manques d’assistència, per no fer els treballs encomanats, etc.) ja a mig curs alertava del perill que corria de no superar mínimament el nivell exigit i li recomanava o bé de deixar-ho per un altre any o bé fer un canvi radical en el seu ritme de treball ja que encara era a temps de superar la matèria. Tot un exemple en l’intent d’educar en la serietat i responsabilitat. Un bon nombre d’alumnes foren premiats per diferents institucions acadèmiques i públiques pels seus treballs fets sota el seu mestratge i posteriorment foren editats.

 

[1] En unes fotografíes de l’enterrament d’aquest gran patrici català, a en Josep Crivillé se’l veu carregant el taüt darrera d’en Lluís M. Millet.

[2] A partir de la creació de l’ESMUC que és quan el Conservatori de Barcelona passa a ser de grau mig només.

Pàgines de l'article: 1 2